Els dies i les dones

David Figueres

MAL DE VENT

2

“Aquí fa una ventada…”, em diuen quan truco a Reus. I és curiós amb quina velocitat l’enyor clava queixalada. A Barcelona no en fa de vent. Com a molt, i si ets a ran de platja, la marinada pot a vegades perdre els papers, però és una cosa tant imperceptible i desmenjada, que no paga la pena de considerar-la.

Al Camp hi tenim el Mestral. Bufa com una mala bèstia després de concentrar-se a la vall de l’Ebre. De tota la climatologia, el vent probablement sigui el fenomen més emprenyador. Se’t posa per tot arreu. Mou capçades i ànimes amb una sola violència. Tot ho sacseja, tot ho esbatana.

Si amb la gent de l’Empordà ens podem entendre, és perquè allà, la Tramuntana fa inflar els llençols de la complicitat aèria, de les bufades inclements. Jo m’he trobat, com un surfista qualsevol, posant-me en posició davant el més petit corrent, arquejant el cos, deixant-me prémer el cor a la vegada que els camals del meus pantalons, sense adonar-me que al costat, somrient, algú altre feia el mateix i entre rialla i rialla, ella feia una cervesa a la Plaça del Castell i jo m’ennuegava de la llum del Cap de Creus.

 

 

CARTES MARCADES

3

Si en feia de temps que no xalava tant llegint! O potser millor hauríem de dir, desllegint, perquè les Cartes Completes, editades pel Club Editor, entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, són una decodificació extraordinària d’un temps i d’un país, que deia aquell.

Som al 1960. Al Premi Sant Jordi d’aquell any, una obra, Colometa, és defenestrada per tots els membres del jurat. Només Joan Fuster considera que la novel·la val la pena. La seva autora, Mercè Rodoreda, escriptora exiliada que havia publicat sobretot abans de la Guerra Civil, vol continuar la seva obra literària.

El de Sueca, però, no es queda amb les mans plegades i parla amb Joan Sales del Club Editor. Li parla de la necessitat que la novel·la ignorada es publiqui perquè és un llibre que quedarà. Sales escriu de seguida a Rodoreda a Ginebra. El llibre no es coneixerà com a Colometa sinó com a La Plaça del Diamant. I des d’aquella carta, vint-i-tres anys de correspondència i d’amistat.

Del volum, n’ha tingut cura Montserrat Casals i es nota que ha anat més enllà del que seria escrictament necessari. Notes amb informació de tots i cadascun de les persones que hi surten i un breu comentari abans de començar cada any, són d’un gran ajut sobretot per les generacions que no n’han sentit a parlar mai de les persones citades i alhora ajuda a contextualitzar les epístoles.

Les cartes són doncs, un llegat de més de vint anys d’amistat però també l’oportunitat de mirar rere la cortina d’una de les grans escriptores catalanes, descobrir-hi una dona obsessionada, en el millor sentit del terme, per la continuació de la seva obra i d’un editor, Joan Sales, que es desviurà perquè la novel·la es tradueixi a totes les llengües possibles i que mantindrà sempre una beneració, possiblement a vegades a desgrat, per l’autora. També un fresc, a vegades feridor, a vegades ingenu mirat des dels nostres temps, d’una època on l’ombra del franquisme podia esvair amb un cop de sabre qualsevol petit triomf.

D’entre tot el grapat d’anècdotes que hi afloren, jo em quedo amb el prec que li fa Sales quan, per justificar una de les fotografies que aniran a la portada de la Plaça… on hi surten uns anuncis d’una popular beguda refrescant americana, insta a Rodoreda a que refaci un capítol fent notar com el pas del temps fa que en aquella plaça on va viure la Colometa, ara hi ha cartells com aquell. No cal dir que el silenci de la Rodoreda fou eloqüent.

En paral·lel a aquest llibre, deixant de banda que s’imoposa rellegir o descobrir pels qui no la coneguin, l’obra completa de la Rodoreda així com almenys Incerta glòria de Sales, recomano Memòries d’un segle d’or, de Joan Triadú, per ampliar una mica la visió de l’època així com la correspondència entre Joan Oliver i Xavier Benguerel.

Vilaweb va fer una senyora entrevista a Maria Bohigas, responsable de Club Editor i néta de Sales. Us n’adjunto, a més,  un article prou interessant que va escriure la mateixa Bohigas a l’Avui sobre el centenari de Mercè Rodoreda.

La gent de Paper de Vidre, que ha arribat al número 50 i felicitem des d’aquest humil bloc, també ha recuperat una entrevista que Mercè Ibarz va fer a Sales als anys vuitanta.

SALLE DES FÊTES A GIRONA

0

El passat dia 20 de novembre s’estrenà al Teatre Municipal de Girona dins el Temporada Alta i en primícia a l’Estat espanyol, Salle des fêtes, espectacle de Jérome Deschamps i Macha Makeïeff . Responsables de la companyia Deschienes et compagnie

Una sala de festes dels anys 50 servei als seus creadors per fer desfilar tot un seguit de personatges que amb l’excusa de fer una actuació musical, aniran fent-nos saber les seves misèries alhora que ens mostren les misèries del món on vivim. La sala, regentada per una neuròtica directora, és el  paranimf d’un món que no accepta cap mena de canvi, que és vol impermeable tant als nous corrents musicals com a al multiculturalitat imperant. Unes obres que interrompran durant tot l’espectacle amb sorolls de martells i de perforadores, seran la metàfora d’un món idíl·lic que està a punt de destruir-se del tot.

L’espectacle es mou a tres nivells paral·lels. El primer, el que estableix les relacions personals entre els personatges amb sortides còmiques clàssiques; el segon, el que ens dóna les cançons interpretades en directe pels diferents actors la majoria amb una gran càrrega irònica tant en la interpretació com amb les genials coreografies; el tercer, tota la voluntat de denúncia que se’n deriva.

Emmarcat dins el teatre gestual, és gratificant observar com tots i cadascun dels actors que intervenen en l’obra, són d’un gran nivell, així com les seves interpretacions. El text, gairebé inexistent i en francès, ajuda, pels qui no dominem l’idioma, a potenciar la capacitat  evocadora dels actors, de dir-nos ho tot creant el seu rol a partir només de la manera de moure’s. En aquest sentit, el treball actoral és excel·lent a tots nivells. Els actors s’hi deixen la pell d’una manera total i absoluta, sense la més mínima escletxa.

Amb tot, malgrat reconèixer aquestes virtuts, l’espectacle peca d’ambició. La corretja de transmissió entre cadascun dels tres nivells que enumeràvem abans, no sempre funciona. Sí que és veritat que les situacions, per separat, estan genialment resoltes, amb tot, la sensació que es té en acabar la funció, és que hi havia alguna cosa que se’ns volia dir i que no ha arribat a quallar. Hi ha un abús, per exemple, de cançons. Molt més quan aquestes, no donen peu a res més. Quan per exemple la treballadora, improvisa alguna actuació conjuntament amb els altres actors, la dimensió que prenen aquests números, és molt més gran. Aquest abús de cançons alienes al mínim discurs narratiu que s’estableix, fa que el ritme total de l’obra se’n ressenti i a vegades fins i tot avorreixi.

Desmerèixer per aquest fet tot l’espectacle, seria un error, però sí que és veritat que en l’aspecte dramatúrgic, hi ha una deixadesa que hi repercuteix negativament. Admetem la dificultat afegida de qualsevol espectacle que no se sostingui damunt un text per dir-nos coses, però precisament quan aquesta capacitat s’aconsegueix a pleret, fent que els diferents gags, per exemple, sovint prenguin una volada molt per damunt del moment còmic puntual, és precisament per aquestes capacitats que hi apreciem, que fa més ràbia que no s’hagi teixit un canemàs més ben trenat per sostenir tot l’espectacle i s’hagi apostat pel fet que la genialitat dels actors podria pal·liar aquests mancances evidents.

Salle des fêtes és un espectacle novedós, amb una exigència teatral molt gran al darrera, que decep no pas per la seva factura i capacitat dels actors per anar més enllà d’un espectacle còmic, sinò perquè aquesta exigència del tot gratificant, empobreix la proposta no reeixint en una intencionalitat manifesta que al final no es materialitza.

Esperem que el rodatge natural d’aquest espectacle, faci adonar-se als seus responsables de la necessitat de treure cançons i d’acotar molt més la relació entre tots tres nivells formals, perquè l’estructura de successió de gags i situacions flueix sense cap problema i com ja em dit, els actors estan immillorables.

Seria una llàstima que l’aposta de Girona per aquesta companyia, que l’any passat ja va estrenar-hi Les Etourdis, no destapés l’interés per projectes d’aquesta mena d’altre ciutats teatrals, com per exemple Reus, que hauria de fer tots els possibles i els impossibles perquè Salle des fêtes es veiés a la propera edició del Festival Cos de teatre gestual que cada any s’hi celebra.

 

TEATRE

0

“El teatre és l’únic lloc on les persones virtuoses i les persones malvades barregen les seves llàgrimes”.
                                                                                    
                                                                                          Denis Diderot

 

                                                                                                                                

EXCURSIONISME DOMÈSTIC

1

La plana del llençol de sota, la delimita a tramuntana, el pujol arrodonit del coxí. S’hi pot accedir, fins al capdamunt, per un corredor estret i prim que conforma el cobrellit encavallat damunt. El cobrellit descriu una cresta en perpendicular al coixí. El pijama, totes dues peces, inclinen la pujada que va augmentant de pendent cap al sud fins gairebé arribar a la meitat del llit, el lloc més alt dels replecs de la roba desfeta.

El cim és de difícil accés. Una fondalada, just a la falda, la fa perillosa si es vol fer per aquest ruta. Però una vegada a dalt, com que és una llenca plana, s’hi poden admirar grans vistes de tot plegat. El pitjor seria intentar l’ascens per l’altra banda, llavors ens trobaríem amb una paret llisa de dalt a baix. Només es podria atacar si tenim experiència en l’escalada.

Si no es vol fer l’excursió per aquesta ruta, també es pot triar fer-la per un altre lloc. S’ha de travessar tota la plana del llençol de sota fins a mig llit, vorejar un mitjó que fa una petita vall, i llavors, a l’esquerra, és a dir, a llevant, un pronunciat enfilall, també hi mena al capdamunt, però l’ascens és més costerut.

De tota manera, si voleu fer-me cas, el millor és deixar-se de muntanyes i anar fins a tocar els peus del llit per endinsar-se en les meravelles que guarden les mànigues de la bata d’anar per casa, tota una descoberta que no surt a les guies. Una delícia, us ho ben asseguro.

LA VERITAT DEL CRIT

0

Acostar-se als poemes que conformem La núvia d’Europa, el darrer recull de Carles Torner, vol dir, en la majoria dels casos, topar-se amb una contundència colpidora. No hi ha lirismes fàcils. No hi ha edulcorants digestius. No us penseu, però, que Carles Torner entoma el joc de la frivolitat social. El que llegim són poemes, grans poemes. Despullats. Nus de qualsevol embolcall innecessari, la llum dels quals, la majoria de vegades, no s’entreveu si no compartim una mica de la perplexitat o de la indignació des de la qual foren escrits.

Des del primer poema, bellíssima i descarnada Marxa nupcial per a una difunta, (brillant recreació de la bella Marxa nupcial, que Salvat-Papasseit va escriure a principi de segle i a la qual  Ovidi Montllor posà veu), recordant el tràgic assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, ja veiem que no serà un viatge planer, assistir a aquest connubi. L’Europa que Carles Torner ens mostra, no és aquella Europa gresol de la civilització. És l’Europa que no pot ni sap trobar resposta a Vukovar, Sarajevo, Grozny, Srebrenica… Parts, encara que no ens agradin, que no ens remeten precisament a cap paratge idíl·lic fundacional. És l’Europa que els nostres dirigents amaguen sota l’estora. Estremidor Destraduir Europa.

Entre la boira d’aquesta decepció, però, hi ha lloc pel Salm. Els mites de la cultura juevo-cristiana tornen a impregnar el discurs com en altres reculls anteriors, també en aquest cas, sense cap indulgència. Pel Carles, possiblement sigui l’àmbit primigeni on tornar, on se sent còmode per tal de re-elaborar una vegada i una altra, allò que és d’abans com si sempre hagués estat d’ara. Un mirall referencial que mai no es cansa de tornar-nos imatges renovades. Ara mateix Jonàs o Baixeu de l’Arca, en són una mostra.

Moltíssimes presències habiten aquest recull, també. Ja em parlat d’Anna Politkòvskaia. Cal afegir-hi Maria-Mercè Marçal feta Rut desvetllada o la també desapareguda Yael Langella per partida doble. Primer en un dels poemes més bells del llibre La camioneta vermella i després en una versió que el poeta fa de L’onada i el salm 69. També un homenatge al mestre que li fou Jordi Sarsanedas al poema que clou el llibre Baula.

Més que un llibre de poemes, aquesta Núvia d’Europa, és un llibre de veus. De moltes veus que s’entrecreuen per teixir un fresc inquietant, que suscita preguntes, que llença contra els vidres d’aquesta postmodernitat hiperprotectora, tot un seguit de realitats que ens commouen per la seva desolació, per aquesta capacitat de fer del personatge que ens parla, un Heroi que es troba espectador de la ignomínia i que se sent impotent davant el fet que l’únic que pot fer, és deixar-ne constància poètica.

No hi està sol en aquesta travessa.  Un corifeu d’altres denunciants acompanyen a Torner: Joseph Brodsky, Enriqueta Lúnez, Pedro Tamen, Czeslaw Milosz tots, plegats “…contra la por, la veritat del crit”

 

ESCRIPTORS ENTRE REIXES

1

D’entre tots els actes que el PEN Català, que per cert estrena web, organitza al llarg del curs, sens dubte la commemoració del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat, que cada any se celebra el dia 15 de novembre, és el que desperta més interès. La veritat és que pels membres del Comitè d’Escriptors Empresonats, és el dia que podem mostrar de la manera més gràfica, la situació de molts escriptors que estan tancats en una cel·la i que no poden parlar ni escriure lliurement.

Enguany, el PEN Català, avança els actes. Avui mateix,  a les 19:00 h a l’Aula 1 del CCCB de Barcelona, amb motiu de la concessió del XXè Premi Internacional Catalunya a l’escriptora i política Aung Suu Kyi, cas que apadrinà el PEN Català, hi haurà una taula rodona amb diversos convidats sota el títol Lliures de por.

Els actes seguiran demà amb la tradicional tancada d’escriptors que llegiran textos dins una gàbia. Serà a les 12 del migdia al Pati de Carruatges de l’Ateneu Barcelonès. L’acte es repetirà a la tarda, a les 18:00 h.

Seguirà un acte tripartit. Per una banda, a les 19 h., a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès una xerrada Escriptura i territori amb els escriptors refugiats Salem Zenia, Carlos Aguilera i Xhevdet Bajraj.

A les 20 h. al mateix lloc, Patrícia Gabancho presentarà l’escriptora Carmen Bullosa sota l’epígraf Escriptura i identitat.

A les 22:00 al bar Muy Buenas (C. del Carme, 63) i sota la batuta de l’ínclit Josep Pedrals, hi haurà una vetllada literària -amb refrigeri inclós!- en la qual ens dedicarem, uns quants, a llegir alguna cosa de profit.

Tots els actes són gratuïts.  Podeu llegir aquí, el programa sencer d’actes i afegir-vos i deixar les vostre impressions al grup d’amics del PEN Català al Facebook. Us hi esperem!

(imatge: cartell d’enguany obra de Jaume Plensa)

TOTS ELS LÍMITS QUE VULGUI

2

Taula parada

Posem que dic que el ponent és la música
i que el llevant són els llibres. Descric
d’aquesta forma un àmbit compartible
que només comparteixen fugaçment
passavolants discrets i afectuosos.
L’àmbit també té nord i té migdia:
el migdia és el dubte i la pregunta
i el nord té i tindrà sempre nom de dona.
I ara, tancant els ulls, puc establir
tots els límits que vulgui i transgredir-los.
Sé tanmateix, que mai al meu davant
no hi ha ningú que em faci companyia.

                                                                               Miquel Martí i Pol

 

UN SEGLE D’OR

1

“En aquest segle XX que he viscut gairebé de cap a cap, Catalunya ha patit molt, ha estat derrotada i materialment esclafada, i per una revolució derivada en guerra civil entre catalans, ha estat envilida  ha vessat la seva sang en una guerra espanyola imposada i perduda. Però no ha estat vençuda. El segle XX ha estat, malgrat tot, el segle de la recuperació de Catalunya, el seu segle d’or, procés essencial que mai no ha cessat, ni en els pitjors moments. Ha significat el retrobament d’una pàtria i, amb ella, el de la dignitat d’una llengua pròpia, tant en l’ordre individual com en el col·lectiu. En canvi, poc abans d’entrar al segle, calgué presentar batalla, davant una audiència culta, nostrada i hostil, al lliure ús en tribuna acadèmica del català i fer-ne la lloança reivindicativa. Al cap de cent anys, la validesa total i la independència de la llengua catalana són indiscutibles i, per això mateix, atien l’hostilitat i la indignada sorpresa, sovint hipòcrita, dels seus adversaris multiseculars, tant d’Espanya com de França.”

                                                                   Joan Triadú. Memòries d’un segle d’or

LLETRES A REUS

1

Els qui escrivim i diem versos, estem de sort. Arreu estan sorgint iniciatives que permeten mostrar la nostra feina. Recitals, trobades i festivals variats, tornen a fer sortir els poemes dels llibres i portar-los al carrer, a la gent. De la lletra impresa, a la lletra dita. Del dibuix de les paraules, al dibuix de la veu.

Avui, per exemple, a Reus es donava el tret de sortida a la quarta edició del Festival de Poesia Taca d’Oli que acabarà el proper dissabte dia 8 de novembre. Una untuosa proposta que enguany està dedicada a no oblidar els deu anys de la mort del gran i no sempre ben recordat Joan Brossa.

D’entre tots els actes, m’agradaria destacar el recital que farem un grapat de poetes del Camp de Tarragona dissabte a les 12 del migdia al Passeig Prim. Ramon Garcia Mateos, Xavier Jové, Cinta Mulet, Óscar Palazón, Ramon Sanz i jo mateix aquest que els escriu, direm els nostre versos, després d’escoltar un manifest poètic llegit pel Xavier Amorós.

No serà aquest festival, l’única proposta literària d’aquest proper cap de setmana a la capital ganxeta. Els amics d’Òmnium Cultural del Baix Camp han organitzat les I Jornades de Joves Escriptors. Un seguit d’actes que culminaran, el mateix dissabte, amb el lliurament dels premis literaris per a joves escriptors que l’entitat organitza enguany farà trenta d’anys. Es tracta del Gabriel Ferrater de poesia, que vaig tenir l’honor de guanyar el 1996 i de ser-ne jurat anys després i l’Antoni de Bofarull de narrativa.

SÍ QUE PODEM

0

Si tot va bé, d’aquí unes hores, l’actual senador per Illinois, Barack Obama, serà elegit el quaranta-quatrè President dels Estats Units. Si fos ciutadà d’aquell país, el votaria. No em mereix tota la confiança, però d’entre les dues opcions, em quedo amb el demòcrata. Obama sap que no arribarà a tot arreu, que per força decepcionarà molta, molta gent. Però és el preu que ha de pagar per haver entomat la il·lusió dipositada i treure’n rendibilitat electoral.

Obama és un producte polític. Una façana mediàtica que s’ha imposat quan calia. Tampoc no era necessari fer massa escarafalls contra una administració sortint, la de George Bushi els seus “amics” que ha portat el país a un descrèdit absolut. Mentre els americans no se’n sabien avenir que aquells avions traspassessin les torres del World Trade Center com si fossin de mantega, aquell fatídic onze de setembre, Bush es fregava les mans adonant-se que la coartada per portar a terme tot de sinistres polítiques, se li estava servint amb safata de plata: falses armes de destrucció massiva, Guantànamo, Iraq…

La festa de la democràcia que són sempre unes eleccions, avui estarà tintada de la voluntat de passar pàgina, de tornar un prestigi, als Estats Units, que Bush ha dinamitat del tot. Ni tan sols el republicans del seu partit, han volgut que fes campanya al costat de John McCain, aquest ex-combatent torturat a la guerra del Vietnam que ha hagut de veure com el seu discurs una mica massa estil Rambo, quedava eclipsat pel bluf d’aquesta campanya: Sarah Palin, un estel fugaç que ha acabat relegada només a brillar al Saturday Night Live.

Barack Obama ha promès revisar la Seguretat Social, incidir en l’educació, en la recerca de nous combustibles. Vol retirar els Estats Units de l’Iraq. Vol recomençar una nova etapa on els americans puguin tornar a sentir-se orgullosos dels seu país. A Obama li queda tot per fer. Capejar tots els inversors en la seva campanya per tal que les seves propostes no siguin deutores de la pressió d’aquests. Demostrar que aquests canvis que proposa, calen fer-se i el que és més important, poden fer-se.

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

D’aquesta manera comença la Declaració d’Independència dels Estats Units. Pels qui fem mans i mànigues perquè una declaració com aquesta, algun dia, pugui donar-se als Països Catalans, cal tenir-ho present. Obama ha dit als americans que plegats podien canviar les coses, tornar a ser lliures per viure d’acord amb el dret a ser feliços. Sentim el vent de canvi que, si més no, escombrarà uns quants feixistes de la Casa Blanca. Fem-nos-el nostre i aprofitem per cridar que nosaltres, units, sí que podem, sí que podem, sí que podem, dissoldre també els vincles que ens fan esclaus d’un Estat que no ens respecta.

 

BARCELONA MAR ENDINS

0

En teoria havien de començar a les nou en punt, però es retarda a dos quarts. La Barceloneta. Ja he fet la canya preceptiva i trobo idiota tornar al bar, on es despenja Miles Davis a esbufecs esllanguits, com dient “… mitja hora més de pati?”. S’imposa anar a escoltar el mar. La sorra és il·luminada per una llum que la fa d’un ocre diluït. En  la fosca, el mar, és només un remolí de bromera, una randa blanca que apareix del no-res, com en un quadre de Caravaggio.

Passejant amunt i avall del Passeig, la nit és lenta. El bramul de l’aigua acompanya. Barcelona, des d’aquí, no és tan ferèstega. Un apunt líric en aquesta mastodòntica i desnaturaltizda urbs que el senyor Hereu i els seus sicaris, estan desfent a bocins petits, com les esglésies romàniques aquelles que els americans compraven per refer-les, pedra per pedra, a casa seva. Sort d’aquesta mar oberta.

Hi ha la cosa aquella de les Rambles i el torrent llastant de tanta gent fotografiant la seva pròpia misèria. Ciutat Vella que és un urinari públic on es desacredita la llegenda aquella que diu que els homes no podem fer dues coses a la vegada. No fa gaire, mentre feia cua esperant entrar a la Biblioteca de Catalunya, per una representació teatral, un senyor era capaç de sostenir-se la titola per orinar alhora que es bevia una llauna de cervesa.

Fa feredat com es buiden les cases per dins, deixant-ne la façana, per construir hotels i més hotels per hostatjar més orinadors. Com hi ha cases que cauen al costat d’apartamens il·legals per a més turistes pixadors. Aneu pel carrer Hospital de les Rambles fins al Paral·lel. Por? Més aviat llàstima. Decrepitud. I més amunt el Passeig de Gràcia, aliè a tot, amb les seves dependentes i cambreres que ni tan sols se t’adrecen en castellà, que ho fa ja en anglès. Si ho saben a la Villa, encara ens en donaran les culpes!!!

Barcelona va a la seva. Ara toca fer caixa. Vendre. Un domini propi endegat només perquè els cools i els guais puguin reblar les seves direccions electròniques amb el .bcn? Endavant! Quin mania de fer les coses al mig de la plaça de Catalunya o, i a més, coses de llibres. Sabeu què? Que s’ho quedin a Sant Cugat, que és a quatre parades de Ferrocarril i enllestits.

I el mar que no menteix mai, es revolta, remuga i s’apaga damunt la platja. Indecorós, llepant-la, s’entornan cap endins, cap a la fosca, esperant, si ningú no hi posa remei aviat, que la ciutat sencera el segueixi.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari