
AL LICEU, ANTÒNIA FONT
Costa d’adonar-te que estàs vivint un moment irrepetible, únic. Hi ha com una resistència a acceptar-ho. Hi poses al davant tot de perjudicis, fas tot tipus de proves abans. A vegades, els indicis queden en això, indicis; però hi ha vegades, ja reiniciada mil vegades la teva capacitat de sorpresa, que t’has de rendir davant l’evidència, que alguna cosa està passant, alguna cosa grossa. I tu hi ets per a viure-ho.
És això mateix el que va passar ahir al vespre al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. S’obriren les portes a les set. Cua diligent. Estrangers preguntant quina òpera s’hi feia today. No teníem les entrades en mà, qui arribava primer… Tenim sort, amfiteatre, primera fila. L’A. ha fet una molt bona feina. El teatre es va omplint. No imposa, el Liceu; és acollidor. El vellut, els llums, com gotims d’incendi, penjant de les gelosies dels diferents pisos. Els sostres pintats de Perejaume. “Allò, nen, és com el Fortuny però més gran”. Es va omplint a poc a poc. Tot són fotos que va fent la gent. M’agradaria saber el percentatge de persones que hi entraven per primera vegada al Liceu. Entre ells, servidor.
Comencen a sonar les tripes d’un rellotge, com de robot. El teatre ja és ple. Comencen els avisos. Es fa fosc. Surt l’orquestra. Res d’esmòquings, amb texans i samarreta. Després ells. Ells són Antònia Font. Nosaltres som nosaltres. Les dues, tres, cançons primeres sonen tímides. Pau Debon està encostipat. L’orquestra es treu les lleganyes. És curiós perquè no es fan nosa els uns als altres. Hi ha un traspàs íntim entre les cordes, el vent, amb baix, guitarra, teclats i bateria de més endavant.
El repertori va avançant, el vestit s’ajusta com un guant. No sabem qui s’ho passa millor, sí els de l’orquestra o nosaltres. Els violinistes branden els arquets, coreografies de tubes i clarinets enlaire. El director, dalt la tarima de director, es marca uns passos del més pur estil màiqueljacson… Es pica de mans, de peus. Pau Debon només pot donar gracis i més gracis. La gent aplaudeix més. Punt àlgid: l’astronauta rimador i tot tremola i sembla que hagi de caure.
Sincerament, el disc Coser i cantar m’havia semblat molt fred. Però no ens podíem quedar amb aquell mal gust de boca. Estàvem avisats que valia la pena no renunciar-hi. Ahir al vespre Antònia Font, va demostrar, davant tot un senyor Liceu, que aquests més de deu anys de vida han estat una pàgina de luxe en la música catalana. El surfista Oliver, amb les seves cançons, ha sabut donar un altre tomb de clau al galàctisme Sisa. Ha sabut donar un ramell de cançons que enganxen, que enrampen, que et transporten als llocs on poques vegades se’n vol marxar.
Sense sortir del guió d’altres concerts -sempre magnífics- tothom sabia que al Liceu hom si bé a consagrar-s’hi i Antònia Font, no va voler ser menys. Res de collarets de perles, res de vestits de nit. No s’acordaren casaments entre famílies, ni les querides lluïren escots provocadors. No, ahir, Donizzeti es barrejava amb el tauró Bambú; Puccini ens estimava a tots iguals; a Verdi un led vermell se li encenia; Wagner deixava sa gelera més decenta. Màgia, música, felicitat en estat pura. Alegria, molta, moltíssima, alegria ahir ens donà Antònia Font en un apoteòsic concert ple de bon rotllo.
Foto: Xavier Mercadé