Els dies i les dones

Tot serà gris, com a la cançó. Al cel, una pàtina de llard amb un deix de cendra tan sols. No es  veuran les juntures d’un núvol a l’altre. Tocarem a quietud. Aquella serenor audible de les primeres nevades. Blens de plomes desprenent-se amb parsmònia. Enfarinades a les cotes, als cims. Cinglades també vestides de núvia. Tantes fondalades que s’hi habituaran a les congestes ocupes del blanc més blanc.

Allunyem-nos del corcó dels joguets televisius. Dels estels domesticats amb filferros urbans. De les remors sorgides dels bitllets de banc. Aquell home de vermell, el de la barba, engreixarà la mainada decadent que portem dins a cops de Visa. Els tions es queixaran de maltractaments desmesurats. Farcirem galets i neules amb dinars de ser-hi sense voler ser-hi. Sobretaules extenuants. Seríem més bons si d’un foc compartit, en sapiguéssim treure rondalles impossibles tustant les brases. Guspirejant tranquils amb quatre dissorts controlades. 

Les empreses recordaran qui mana lot a lot. Els petons tindran el gust deixatat de les promeses esquives. Les mateixes nits hauran d’afigurar-se redemptors amb una identitat nova. Viatjarem confonent lloc amb espai. Serem més lliures a les nostres presons. A les nostres cel·les on embotim pertinences i afanys en una bossa del Tall Anglès. Les nostres pertinences… Allò que tant és si perdem per sempre o a terminis fraccionables a tres, sis o dotze mesos sense interès veritable.

Tarda a Premià de Dalt. S’hi donaven els premis literaris instituïts per la Societat Cultural Sant Jaume, concretament per la secció "Arts i Lletres". El cartell era integrat per tres premis: el Marià Manent de poesia, l’Arts i Lletres a la memòria d’en Valerià Pujol (autor local) de narrativa curta i el Serralada de Marina que guardonava un conte per a infants.

Dilluns em trucaren de l’Associació comunicant-me que el conte que els havia enviat, "Gabriela", havia rebut el premi de narrativa. Us l’adjunto perquè hi digueu la vostra.

Enguany, se celebrava el trentè aniversari del premi de poesia Marià Manent. Tota una proesa. La vinculació de la família Manent a Premià, ha fet possible la continuïtat d’aquest premi durant tres decades. També el suport rebut per part de l’ajuntament de la població i de l’entusiasme demostrat per la gent de la secció Arts i Lletres.

En llegir l’acta del jurat, el fet que se m’identifiqués com a autor barceloní, m’ha fet grinyolar tot de coses aquí dins. No és que tingui res en contra dels autors barcelonins, però jo sóc de Reus, les coses clares. En el moment de recollir el premi, en el meu parlament d’agraïment abans de llegir el conte, m’ha agradat deixar clara la meva procedència i he parlat de la vinculació dels Manent amb el Camp de Tarragona. Concretament amb el poble de  l’Aleixar.

No fa gaire, en Xulio Ricardo Trigo, ens parlava del llibre que la Fina Anglès, havia publicat sobre la relació de Marià Manent i Joaquim Mir amb el poble de l’Aleixar. El Mas Segimon, avui encara acull la família de l’insigne poeta.

Després de l’acte, ja amb la copa de cava a la mà, m’ha agradat saludar als integrants que la família Manent que hi han assistit: si no vaig errat la muller de l’Albert Manent i el seu fill, en Jordi, a més d’un parell de senyores més que també eren del clan, però ara mateix no puc identificar-ne el grau de parentiu. Hem estat xerrant sobre el Centre de Lectura de Reus i la relació de la família amb la ciutat i amb la comarca.

M’ha commogut que els Manent identifiquessin alguns dels passatges del conte guanyador -el codonyat, els gats- amb el seu de mas. De fet, el casal que descric va existir de veritat. Era de la família del meu pare. Deixant de banda la història principal, que és inventada, tot el què descric ha estat confegit a partir del que m’ha anat explicant el meu pare i dels records que en tinc, del mas, ara ja desaparegut.

Una tarda agradable la d’avui on literatura, paisatge i realitat, s’han donat la mà confonent-se l’una amb l’altra. Poètics vasos comunicants.

El meu agraïment a la Mariona Borràs, l’Enric Vila i al Jesús Fuxet per la seva amabilitat i bon tracte.

Il·lustració: Vista de Calafell (Joaquim Mir)

Seguint la línia de la seva anterior pel·lícula A la ciutat, Cesc Gay torna a enfrontar personatges amb un medi i amb els seus sentiments. Tornem a no poder assumir-los i verbalitzar-los a la seva darrera pel·lícula: Ficció

Si A la ciutat el paisatge urbà reforçava l’assumpció coral del protagonisme, aquí, el paisatge natural, demanava la focalització del protagonisme en un únic personatge. En aquest cas, el gran actor Eduard Fernández, amb qui Gay confia plenament per bastir aquest director de cinema introspectiu, l’Àlex, que viatja a la Cerdanya per buscar la inspiració perduda i on coneix la Mònica, una dona com ell, de pas, de qui s’enamorarà irremeiablement i amb qui viurà la pel·lícula que mai s’atrevirà a dirigir.

Amb Ficció, Cesc Gay, s’apropa a directors com Marc Recha o Isaki Lacuesta -prescindit de l’abassegadora, a vegades, retòrica visual del primer i les pretensions documentals del segon- en el sentit d’oferir una mirada possible, de les moltes que cada conflicte pot assumir, sense tendir a l’exclusivitat i convidant, a mesura que va avançant la pel·lícula, a buscar la complicitat de l’espectador a assistir a un bell homenatge a tot allò que mai no es diu, però sempre se sent. 

Jugant constantment amb el joc dels miralls -tot ja se’ns diu en el pla inicial on Fernández conduint el seu cotxe, pot veure tant la carretera que queda davant com la que el retrovisor va empassant-se al seu pas- Gay torna a donar-nos una pel·lícula amarga però commovedora, on l’amor, és mostrat amb tota la crueltat de la quotidianitat sense fer jocs de mans, tenint cura de la posada en escena, de construir plans que defugin la gratuicitat i sobretot de fer que els actors assumeixin gairebé orgànicament el seu discurs.

Rodada de manera cronològica, l’evolució de Fernández ofereix una riquesa de matisos interpretatius d’una gran factura, la càmera hi és amatent, l’estima, li demana coses i Fernández respon en escreix. Destacable al seu costat una gran Montse Germán en el paper de Mònica, perfecte rèplica d’aquest amor impossible que demanaria massa renúncies per poder assumir-se plenament. Javier Cámara ens dóna el contrapunt còmic i Àgata Roca i Carme Pla compleixen amb nota amb la seva tasca secundària.

Una bellíssima pel·lícula aquesta Ficció. Ideal per buscar a la part de dalts dels armaris de cadascú, les capses amb tantes i tantes situacions que no foren. Fer-nos més nostres que mai aquells versos de Joan Margarit: "La vida és feta d’una sola por/ i moltes covardies (…)"

Entre setmana, en comptades ocasions puc fer migdiada, per això, quan m’hi poso, m’hi poso. Amb tot, ahir -que era un d’aquests dies privilegiats- no em va fer res que el mòbil sonés desvetllant-me el son. Un fixe de Barcelona. En contestar, una veu potent, com de locutor de ràdio, preguntava per mi.

Es tractava de l’Àlex Gutiérrez, director de la revista Benzina. Em comunicava que el conte que els vaig enviar, "Escena", sortiria publicat al número del proper mes de desembre i que participaria, conjuntament amb dotze finalistes més, al concurs que es decidirà així que s’hagin publicat tots els contes.

No cal dir que les ganes de dormir es van extingir de cop. L’excitació habitual de les notícies que t’ajuden a no tirar la tovallola. A finals d’estiu vaig baixar del carro laboral una mica fins al capdamunt de deixar-me l’energia sobrevivint d’una feina que no m’aportava res de res.

Uns mesos malvivint amb els quatre doblers que havia arreplegat i que em serviren per concretar alguns projectes ara ja en marxa i fer neteja de contes i poemes. Malgrat que vaig arribar a mínims insospitables i reempendre la recerca d’una feina purament alimentícia va ser més difícil i desesperant del què pensava, trucades com les d’ahir, et fan dreçar una mica, cops a l’esquena necessaris, arquejar un somriure per tu i pels propers, un esgraó que puges.

Personalísmes a banda, considero que la feina que està fent Benzina, és prou meritòria. Tant per la qualitat de tots els seus articles, per l’ambició de fer una revista que mossega -a vegades potser massa- i sobretot, en la voluntat de recuperar una pràctica molt en voga en latituds anglosaxones: publicar contes i poemes donant oportunitat als escriptors i poetes a donar-se a conèixer i el què és més important, cobrant. Encara que no sigui gaire, el fet de cobrar dóna una credibilitat que dignifica el fet artístic i ajuda a pagar el lloguer, perquè no dir-ho.

A Barcelona, una altra revista, amb uns plantejaments que no tenen res a veure amb els de Benzina, també ofereix l’oprtunitat de publicar a literats desconeguts. Es tracta de Lletra Petita. Em trec el barret per ambdues iniciatives. Ara com ara, els premis literaris han estat l’única plataforma que hem tingut els escriptors novells per donar-nos a conèixer.

A vegades sense possibilitat que la teva feina es publiqui o si es fa, en àmbits geogràfics restringits, saber que hi ha revistes d’abast comercial normalitzat que aposten per la difusió de la literatura, és un alè d’aire fresc que s’hauria de valorar molt positivament.

Per respecte als companys de Benzina, no penjaré el conte en aquests verals. A l’hora d’arrencar el full corresponent a novembre i encetar el desembre, penseu en apropar-vos al quiosc, demanar pel nou número de Benzina i posar la cirereta a la meva feina: la vostra lectura acabarà el cicle. Desitjo de tot cor que el gaudiu.

Responc al prec de la Sílvia, adjuntant el poema que vam llegir amb l’E. el passat dia 15 de novembre, Dia de l’Escriptor Empresonat, dins els actes d’homenatge que es van fer a l’Anna Politkóvskaia al matí, davant el Palau de la Virreina de Barcelona.

 La veritat és que compartir escenari amb noms de les nostres lletres com la Dolors Oller, el Biel Mesquida, la Maria Barbal, el Joaquim Carbó, l’Ada Castells, la Montserrat Abelló, l’Assumpta Cantalozella o l’Isidre Grau -disculpeu tots els que em deixo!- va ser tot un privilegi i un veritable honor.

Sempre he cregut en el poder evocador de la poesia. En el moment en què el poeta l’ha escrit el poema, el lector se l’ha de fer seu, l’ha d’incorporar a allò que és. No he dubtat mai que el millor premi que pot rebre un poema, és que la gent oblidi qui l’ha escrit i que esdevingui verb col·lectiu, paraula universal.

Molt més quan les notícies que van arribant al voltant del cas de l’Anna, no són massa optimistes.

Amb els anys, descobrir del cert, ja sense màcula de dubte, que massa hauria de deixar d’estimar-te per caure en la vulgaritat d’enamorar-me de tu.

M’he passat el dia donant voltes sobre què hauria d’escriure avui, en aquest dia tant especial. Un text protocoloari? Un text informal? No me n’he sortit. L’objectivitat periodística sempre m’ha costat d’assumir. Malgrat portar a l’esquena escrits uns quants articles i un grapat d’apunts en aquest bloc, sempre he considerat el periodisme com una branca més de l’escriptura i per extensió, de la vida.

Joan Fuster afirmava que una possible mort, era deixar d’escriure. Una possible mort, també, deu ser creure que tenir habilitat per enfilar unes quantes paraules i commoure al personal només ha de ser usat com una eina per a l’estètica. Ja fa molt que vaig aprendre que els escriptors catalans no podem callar i dedicar-nos només a fer literatura. Els qui ens voldrien aniquiliats o assimilats, com a poble, es fregarien les mans i marcarien a la seva pissarra de victòries, una creu més. La nostra veu és necessària.

Aquest determini, no és únic. Per sort, arreu del món són molts els escriptors que aprofitant les seves habilitats expressives, es posen el servei d’una causa o procuren desbrossar algun tema complex i sovint incòmode per tal de mostrar-ne una visió diferent. Malauradament, aquesta incomoditat, sovint és pagada amb la presó i en casos com el de l’Anna, amb la mateixa mort, per molts "pressumptes" que hi oficialment haguem de posar.

Recordo un article de l’Anna defensant-se de certs comentaris sobre la imparcialitat d’alguns dels seus articles. Ella -segons deia- el què volia era parlar sobretot de la gent que, atrapada entre un bàndol i un altre, lluitava per mantenir la seva vida al marge de qualsevol conflicte. La gent que li havia donat un cop de mà quan havien anat molt maldades. La gent que, en definitiva, es regia per la solidaritat més primària: la que sorgeix per pal·liar una injustícia.

Jo, avui, també vull parlar de la gent. De tots els què m’heu fet saber la vostra adhesió a aquesta iniciativa i els que heu col·laborat fent-me saber enllaços i articles per ampliar la informació sobre el cas de la malaurada Anna. Us estic tant agraït…!

No deixeu de participar en els actes preparats: el silenci sempre és el millor aliat per la mentida.

Actes dia de l’Escriptor Empresonat 15/11/06

No sabia si podria combinar-me la feina i participar el proper dimecres al matí a l’acte d’homenatge a l’Anna Politkóvskaia. Finalment m’ho he pogut manegar. Tot i que es té previst que diversos escriptors i periodistes llegeixin fragments dels articles de l’Anna, em feia més el pes llegir un poema. 

Passejant aquests dies per l’espectacular traducció que ha fet la Monsterrat Abelló dels versos que la Sylvia Plath va escriure durant els darrers tres anys de la seva vida, vaig topar amb un poema que m’evocà, simbòlicament, la dissort patida per la periodista russa. 

De seguida vaig fer-lo arribar a l’E., li vaig proposar de dir-lo a dues veus. Ens hem vist aquesta tarda. Tots dos estàvem animats per circumstàncies diferents. Després d’explicar-li el perquè de la meva tria, ens hem posat a treballar. Han estat necessàries unes quantes lectures per repartir-nos els versos i establir un diàleg coherent i que suggerís prou coses.

M’agrada aquest pont que hem establit. Els versos de la dissortada Plath passats per la mirada de la Montserrat, projectats contra la memòria de l’Anna i dits per l’E. i jo mateix. Quatre dones que admiro per circumstàncies diferents. Dimecres serà un plaer sentir-me agombolat per totes elles, feliçment en minoria.

M’arriba el número 2 de Lletra Petita. En aquest número m’hi estreno per partida doble. Per una banda hi publico un poema que juntament amb d’altres poemes i narracions optarà al premi que mensualment la revista convoca, i la que serà la meva col·laboració més continuada: la d’escriure sobre poesia, en aquest cas, una petita ressenya del magistral recull Dos dies més de sud del Francesc Parcerissas.

Vull destacar, a més de l’interessant dossier en homenatge al poeta i filòsof José Maria Valverde, els articles sobre els beatniks del Joaquim Noguero i un altre sobre Stefan Zweig del company blocaire David Madueño.

Mereix una oportunitat aquesta Lletra Petita. Nascuda a partir de la voluntat d’alguns alumnes i ex-alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès d’anar més enllà de les classes i aportar una eina de difusió d’escriptors novells i bastir un projecte editorial digne i alhora influent, de moment els seus dos números demostren dues coses gens menyspreables: ambició i coherència.

Em pot l’idealisme, ho sé, però davant les glopades de pragmatisme i de tantmenfotisme imperants, que algú es llenci a fer una revista literària amb una sabata i una espardenya, com aquell qui diu,  que voleu que us digui, em sembla que val almenys un elogi, encara que sigui en un bloc desmanegat com és aquest.

Seguint l’estela deixada pel col·lega Xavier Mir, em plau proposar-vos tornar a aplegar els nostres esforços per tal de fer que la veu de cadascú, esdevingui un únic clam.

El passat dia 7 d’octubre moria assassinada la periodista russa Anna Poitkóvskaia. La seva decidida lluita per mostrar la realitat de la guerra de Txetxènia a través dels seus llibres i articles, la portaren moltes vegades, a ser objecte de nombroses amenaces de mort. El seu determini de no abandonar el seu país malgrat el perill evident, acabà finalment de la manera més tràgica.

L’Anna Politkóvskaia va acceptar el 2002 l’invitació de venir a Barcelona convidada pel PEN Català per participar en els actes del Dia de l’Escriptor Empresonat celebrat cada 15 de novembre.

Poc ens pensàvem que només quatre anys després, hauríem de centrar els actes d’aquest dia reivindicatiu i de denúncia, en no deixar que la seva veu quedés ofegada per so dels fusells i en condemnar la seva ignominiosa mort, el dia d’avui encara no esclarida, que tant ens va somoure.

En nom del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català, em plau anunciar-vos i convidar-vos als actes que sota el lema Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci es portaran a terme a Barcelona el proper dimecres dia 15 de novembre dins el marc del Dia de l’Escriptor Empresonat.

Els actes han estat organitzats conjuntament pel Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb la col·laboració de la Lliga dels Drets dels Pobles i de la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans.

Anna Poltkóvskaia: ni oblit ni silenci

De 11:00 a 12:30

Palau de la Virreina (La Rambla)

Lectura continuada de textos de l’Anna Politkóvskaia per part de diferents escriptors i periodistes del nostre país. La periodista Elisenda Roca llegirà un manifest de condemna de l’assassinat.

19:00 h

Sala d’actes del Col·legi de periodistes de Catalunya

(Rambla Catalunya 10, pral., Barcelona)

Acte en record d’Anna Politkóvskaia

Hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col·legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles), Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).

La meva proposta consisteix en demanar-vos que el proper dimecres dia 15 de novembre, encapçaleu els vostres apunts amb el lema: "15 de novembre. Dia de l’Escriptor Empresonat. Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci" i de fer difusió dels actes preparats per aquest dia.

Recollint la voluntat de fer dels blocs un instrument de lluita i de denúncia, alternatiu als grans mitjans de comuniació, us convido a sumar-vos a aquesta nova oportunitat d’unir-nos per fer front als qui només tenen les armes per fer callar les veus incòmodes.

Gràcies d’avançada per la vostra col·laboració, companyes i companys!

Seguiment del cas al meu bloc:

Anna Politkóvskaia in memoriam (8/10/06)

Seguiment cas Anna Politkóvskaia (I) (11/10/06)

Seguiment cas Anna Politkóvskaia (II) (11/10/06)

Preparatius actes homenatge Anna Politkóvskaia (25/10/06)

A l’espera de la formació de conselleries, secretaries i altres departaments del govern del nostre país, baixem de l’actualitat política i esbargim una mica la neurona. Aprofito per recollir la proposta del Bloc Botxí. (Es veu que sí, que de tant en tant, s’abaixa la caputxa i sembla una personeta i tot. Salutacions!)

La meva tria: Els Pets. Per què? Doncs senzillament perquè han posat banda sonora a la meva vida. Un homenatge als qui han sabut evolucionar des d’aquells concerts souleros amb quinze mil persones dalt de l’escenari on sense cap mena de problema s’aturava un concert si a baix s’estaven hostiant "la violència a la plaça de toros" (Joan Reig, dixit), com si el sentís, fins a aquesta meravella que es diu Agost.

 En canvis jo sí que passaré la patata calenta a tres blocaires:  Puig d’en Cama, Marcús, Flux. Espero que ells facin el mateix. Som-hi?

ETS HOME O DONA?

No n’hi ha prou amb ser català

No sóc un forat

DESCRIU-TE

Massa jove per fer-me gran

A vegades el món em fa por

QUÈ SENTEN LES PERSONES SOBRE TU?

Una estona de cel

Jo sóc el teu amic

DESCRIU LA TEVA ANTERIOR RELACIÓ SENTIMENTAL

No t’enyoro

Un món, dues classes de persones

DESCRIU LA TEVA ACTUAL RELACIÓ SENTIMENTAL

Tan sol

Quan et trobi

ON VOLDRIES SER ARA

Calafell

Tarragona m’esborrona

COM ETS RESPECTE L’AMOR?

Fàcil

Cercles viciosos

COM ÉS LA TEVA VIDA?

Estúpidament feliç

Tantes coses a fer

QUÈ DEMANARIES SI TINGUESSIS UN SOL DESIG?

Jo vull ser rei

ACOMIADA’T

Retirada

Bona nit

                                                                                              copyright de la foto

No han tardat gaire la gent dels Ciutadans per evidenciar de quin peu calcen. Quan escric això fa uns minuts que  l’Àgora del canal 33 ens ha delectat amb la sempre excitant presència del gran Arcadi Espada parlant en un correcte español i fent els posadets repelents de nen candidat a rebre clatellada rere clatellada per part dels seus companys de classe a què ja ens té acostumats  i esgrimint la seva demagògia barata i il·lustrada de sempre.

La veritat, esperàvem una mica més de picardia. Van enredar un xiquet per fer-lo sortir conill en un cartell electoral i ara que els ha fet la feina el desen al magatzem? Una bona manera de mostrar que al  Parque -nom amb el qual Ramon Barnils anomenava el Parlament nostrat- s’hi anirà a fer el teatre de la política amb el neng i els altres dos subjetes afins i que on hi haurà el gra fort serà als mitjans de comunicació.

Les sessions d’esperitisme per ressucitar Alejandro Lerroux, sempre han sovintejat a casa nostra. El fet que ara ho facin des d’una tribuna oficial no dóna més legitimitat al seu discurs. Afortunadament o malauradament, el mantell de la democràcia és com aquells mocadors dels màgics: creen la il·lusió que les coses desapareixen quan senzillament  el que passa és que no veiem que hi són.

Si sobrevius quan jo la vida hauré exhaurit,

quan la mort ja m’haurà posat pols al damunt,

i, per atzar, llegeixes els versos que haurà escrit

sense gaire excel·lències el teu amic difunt,

compara’ls amb els nous que tu coneixeràs

i, encara que els meus siguin de molt inferiors,

pel meu amor, no pel meu art, els guardaràs

millorats com seran per poetes millors.

Ah, garanteix-me aquest pensament amorós:

"Si la musa del meu amic vivís encara,

hauria escrit, pel meu amor, versos millors,

i així desfilaria en rengles sense tara;

però ja és mort, i els nous, els llegiré amb fervor

pel seu estil; els d’ell però, pel seu amor".

William Shakespeare. Sonets (Traducció de Salvador Oliva)

Ja ho va dir aquell que això de les forquilles, els formatges sempre acaba sent l’art del possible. Per tant, endinsar-me en en anàlisis polítiques, em sembla agosarat i sincerament fa mandra. Em sembla molt més interessant i útil destacar aspectes sociològics que s’han donat en aquestes darreres eleccions i que són una prova irrefutable que l’electorat s’allunya, a més velocitat del que calia preveure, de les formacions polítiques diguem-ne "oficials" i per extensió expressa la seva voluntat de portar la política a d’altres àmbits més propers.

L’abstènció del 43,21% (ens hem de remuntar a les eleccions del 1992 per trobar una xifra semblant) esgarrifa pel desgast que comporta en la mateixa essència de la democràcia. Que gairebé un de cada dos catalans no cregui que l’exercici del dret del vot sigui res a respectar, ja sigui perquè pensi que votar no serveix per a res o senzillament perquè no hi ha cap opció política que representa els seus interessos o ideologia, és preocupant.

En aquest sentit cal destacar la proliferació de petites formacions (dels 14 candidatures del 2003 passem a 23 aquesta vegada) que malgrat no tenir representació parlamentària experimenten, la majoria, un augment considerable en franges dels 600 als 10.000 vots. Noves propostes i noves sensibilitats, maltractades pels mitjans de comunicació, que malgrat tot arrepleguen vots.

El vot en blanc també creix. D’un 0,91 % el 2003 a un 2,03 % aquesta vegada.

Totes aquestes circumstàncies indiquen que hi ha un descontentament per la classe política en general i que estem abonant el terreny per entrar en una realitat de representació parlamentària molt més fragmentada on la fraseologia i les maneres que fins ara regnaven, hauran de veure’s modificats davant formacions que sense aparells formats, faran un discurs directe que s’allunyarà de l’endogàmia habitual per la necessitat de rendibilitzar la seva tasca de cara a l’electorat que no espera que aquests es comportin com els altres.

El cas de l’entrada del partit Ciutadans a l’arc parlamentari em sembla simptomàtic d’això que dic -serem cauts doncs són moltes encara les pells de bé que veurem caure- en el sentit que hi ha una necessitat de renovació, d’oferir noves visions, d’oxigenar el panorama polític alhora que ens mostra un altre dels perills d’aquesta nova realitat: la possibilitat que formacions amb una tendència prou clara -en aquest cas l’espanyolisme més recalcitrant- transvesteixin aquesta opció abogant per un populisme neutre i simpàtic.

Comparteixo fins a cert punt l’explicació que dóna Vilaweb comparant l’aparició de Ciutadans (els 3 escons s’han donat a Barcelona) fent un símil amb el que pot passar a les grans capitals (Montreal se’ns diu) que a més d’exercir la capitalitat del país acullen un cosmopolitisme manipulable molt més conservador del que diuen els que en fan apologia.

En tot cas l’anàlisi és interessant, ara bé, parlar des l’assumpció que el país està immers en un procès sobiranista em sembla poc més que agoserat. Els moviments són meritoris però tímids i encara lluny de cristal·litzar en propostes que permetin establir un horitzó tangible, més enllà de la il·lusió o les ganes que tots plegats hi puguem posar.

Assumir aquesta realitat seria caure en els mateixos paranys que cauen els grans partits polítics. Estem immersos en una crisi estructural profunda. Hi ha problemes que mereixen mesures urgents d’actuació: habitatge, reconsideració de salaris, per exemple, que provoquen en la societat una sensació de desànim, de frustració, d’incomoditat i que són, en bona part, culpables d’aquest gir cap a opcions pragmàtiques.

L’opció sobiranista només tindrà éxit si és capaç de ser sensible a aquestes prerogatives defugint un idealisme massa enlairat i sabent transmetre que aquestes reivindicacions neixen d’una arrel incontestable: la voluntat que les catalanes i els catalans siguin amos dels seus recursos i de la seva gestió per tal de corregir de mica en mica, aquests frustrants desequilibris.