Els dies i les dones

David Figueres

CAL

3

Vent
fred,
escolt
mon
cor

De
nit,
poal
de
                                                                            noms

                                                                            Jou 
                                                                            vell,
                                                                            l’embull
                                                                            de 
                                                                            mots

                                                                            Sent,
                                                                            viu,
                                                                            xiquet
                                                                            que
                                                                            fou

                                                                            Cal
                                                                            llum
                                                                            brunyint
                                                                            els
                                                                            cors
                                                                                       David Figueres
                                         

(Aquest bloc plega veles fins el dia 2 de gener. Bones festes a tothom!)

VLADIMIR PUTIN HOME DE L’ANY SEGONS LA REVISTA TIME

1
"Durant el passat mes de desembre [2005] ens van arribar notícies de Txetxènia sobre un enverinament massiu a les escoles de la regió de Xelkovskaia. Just abans de les festes de Nadal, la comissió governamental creada "per esclarir les causes i liquidar les conseqüències" va fer pública la versió oficial: no cal inquietar-se, no hi ha hagut cap enverinament; ens trobem davant d’un cas de psicosi col·lectiva causat per un estat de nerviosisme, que fa molts anys que dura esperonat pels mitjans de comunicació, que han donat massa importància a les crisis de les víctimes.

(…)

Arriba una infermera amb una injecció preparada. Ja fa 15 minuts que la noia està patint una crisi, però la infermera està sola per a tota la planta, sola per a 40 malalts. Tot just acaba de tractar una altra pacient, la Marina Tershenko, d’un atac semblant.

-Què conté la xeringa?
-Analgin amb Dimedrol…
-I amb això se’ls pot curar?
-És que no tenim res més -respon-. De què els podem curar? L’Analgin com a mínim els alleuja el dolor que senten després de les convulsions i el Dimedrol els tranquil·litza, axí poden dormir després de les crisis.

Ho hem comprovat. Considero que a les escoles d’on provenen els afectats hi havia algun agent tòxic. Però els nostres polítics volen negar aquesta evidència. De quin agent es tracta, no ho sabem. I amb els mitjans de què disposem, no ho podrem esbrinar".

-I ara què, doncs? Què pot passar?
-Ho ho sabem. Ens trobem en un carreró sense sortida.
-I com tracteu els malalts, de què els guariu?
-Doncs només els símptomes que pateixen. Si apareixen convulsions, els tractem amb anticonvulsius. Si hi ha dolor, amb calmants. I així anar fent. Però els atacs continuen de totes maneres.

Vam demanar i demanem: si us plau, digueu-nos quin tractament podem seguir! Però ningú sembla que tingui pressa per ajudar-nos. Van arribar les comissions de Moscou i de Grozni, i van dir als malalts: "No fingiu". Com es pot actuar així?"

                                              (Anna Politkòvskaia, La consciència moral de Rússia)

SI DOS ESTRANYS

1
SI DOS ESTRANYS ES TROBEN 


si dos estranys es troben

la vida comença-

ni riquesa, ni pobresa

(tan sols consciència)

de cap mena,

cap crueltat

(restem complets)

ni per mi, ni per tu

no és posible;

només sinceritat

-sincerament, si

dos estranys (en la profunditat

som més nosaltres)

es toquen,

bull l’eternitat

 

(i d’aquí, a la foscor)

 

                                                        E. E. Cummings

                                         (Versió de David Figueres)

MEME

1
Com que avui no tinc tema per posar damunt la tela, entomo el convit de l’amic Veciana.

Quan temps portes de blocaire?
Avui fa 3 anys 3 mesos i 3 dies, curiós, no?

Com vas saber l’existència dels blocs?
Sabia que en Jaume Subirana havia començat una cosa que es deia Flush o Flux, o alguna cosa així.

Digues 5 blocs que segueixes diàriament?
Procuro repassar sovint el meu llistat d’enllaços complet. Per fer alguna aportació curiosa:  Història, interessantíssim bloc de la professora d’història moderna Maria Antònia Martí Escayol; Yo etc., traduccions al castellà de poesia universal de Martín López-Vega; Justícia poètica, les germanes Gotoshit van aturar les seves aventures a l’agost, per a veure si hi tornen; Contabilitat bàsica, pur narcisisme; Puig d’en Cama perquè em fa sentir al Mercadal o a la plaça del Prim i perquè escriu rucades sentimentals, fuig tonto, més que tonto…!

Ets lector anònim d’algun bloc?
De moltíssims, només faltaria!

Alguns autors que et mereixin especial simpatia?
Tots els que saben riure’s d’ells mateixos.

Amb quins 5 blocaires te n’aniries de marxa?
Amb el permís del B., amb els Registres Particulars, l’Apòstata Desficiosa. El Marcús, el Mir i el Gordillo també són uns catxondos…!

Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Amb aquest pel morbo, amb la Mireia pel seu "Carlitos", amb la Pili perquè estic malalt.

T’has enamorat mai d’algun blocaire?
No, però d’algun article, sí.

Estàs satisfet amb el teu bloc
No, les dones encara no em regalen roba interior pel carrer i cap ajuntament no m’ha proposat fer un nano o un gegant de mi. Són dues proves irrefutables del triomf absolut de qualsevol bloc.

Escull entre 5 i 10 blocaires perquè facin aquest Meme
Que tots els qui s’hi vulguin afegir que ho facin.

NADAL

3
Tot just la darrera felicitació nadalenca posada dins el sobre. Demà aniré als senyors de Correus perquè les facin arribar a qui jo els digui. No em barrufen gaire a mi aquestes festes. Potser per això, entre tanta hipocresia, entre tot aquesta febre de gastar i gastar, viure en l’anacronisme d’una targeta amb un poema maldestre, existir en la ferma voluntat de no abandonar el costum de fer saber als altres que hi sóc en forma de vers, humil, però sincer. Néixer cada any per un nom més afegit a la llista de noms a regraciar.

TORNAR

2
A mesura que van passant els anys tornar a Reus, la ciutat on vaig néixer, va adquirint una categoria més sentimental, gairebé literària. Amb tot el desori dels trens, he anat posposant la meva darrera visita. No volia esperar a Nadal i m’he avançat, per no inflar massa el globus de la nostàlgia i tot no esdevingués una caricatura penosa de l’anunci aquell dels torrons d’ametlla. Barcelona encara és molt a prop de Reus, però Reus és tan, tan lluny de Barcelona. ..

He estat sempre partidari de la litúrgia. Fer la maleta, agafar el tren a l’estació de Sant Andreu. Ara que es fa fosc més aviat, la lectura s’imposa. Recuperada l’hora i mitja habitual de trajecte, la lectura, si està ben triada, pot ser una delícia. Deixar-se portar per una capcinadeta, ara que el paisatge es dilueix en la nit, tampoc no costa gaire.

Escoltar les converses de la gent és un dels meus esports preferits. Al català absent de Barcelona, rebregat, malgirbat, dit de qualsevol manera, els parlars de l’Ebre dels xiquets i xiquetes que s’estan a la capital estudiant. També les “es” del Camp. Aquell lliscar despreocupat, Tarragoneeee, Mestresseee… Sentir en dialecte, emocionar-te per dret a pertinença.

Despreocupar-se dels esdeveniments culturals. Divendres el sopar de Santa Llúcia, també l’estrena de Roses de gos de l’Albert Roig. No dedicar-se a res més que no sigui sopar amb els amics, riure amb els amics, amb els meus germans, deixar-se prendre pels bars i retrobar aliances i complicitats amb més alcohol del que caldria, que ja tenim una edat…

Aixecar-se tard, diumenge, masegat per les fiblades a les temples, dinar amb el pare, llegir els diaris, adormir-te davant una pel·lícula dolenta. Tornar a enfundar la roba, bruta de fum i anar a buscar el tren. Veure com tornen els que estudien medecina a la ciutat. Tornar a escoltar les xerrades que pugen del sud, resums d’urgència amb el trípode estudis-nóvios-festa invariable.

Ara passem per davant de l’andana de Bellvitge esfondrada. Entrem a Sants, el tren s’atura. Amb metro fins a casa. I venir-te aquest article d’ara, com una glopada, en posar la clau al pany.

GABRIEL FERRATER A LES ILLES

0

Llegeixo al Diari de Balears que la UIB exposarà a l’Edifici de la Riera a Palma, fins el dia 28 de febrer, una exposició sobre Gabriel Ferrater. L’exposició és la mateixa que es va poder veure fa un temps a Sant Cugat, organitzada per aquest mateix ajuntament i amb Jordi Cornudella, expert coneixedor de l’obra ferrateriana, com a comissari. L’Àlbum Ferrater que va confegir amb la Núria Perpinyà, encara és una bona manera d’introduir-se en l’obra del reusenc.

Aplaudeixo la decisió de la Universitat de les illes. En el seu moment ja vaig dir què em semblà l’exposició. La mostra és tot un encert: tants pels ferraterians, que podran descobrir-hi algunes joies ocultes, com pels qui no n’hagin sentit a parlar mai gràcies a un sentit didàctic indubtable.

En Biel Barnils al seu bloc, va donar notícia d’una de les darreres aportacions més interessants a la figura de Ferrater.  La crítica de Gabriel Ferrater de Jordi Julià. En recomano un altre del mateix Julià: El poeta sense qualitats. Escrits rigorosos molt allunyats de la “lleugeresa”, per ser fins i educats, amb què Justo Navarro, va escriure una pseudo-novel·la execrable a partir de les peripècies vitals de poeta.

En la refundació que vol emprendre la Institució de les Lletres Catalanes, on l’alliberament de certes tasques la farà centrar-se en la difusió de la nostra literatura, caldria pendre nota de no deixar escapar aquesta exposició i fer que es pogués veure almenys a Barcelona i Reus, les dues ciutats de Ferrater i perquè no, arreu dels Països Catalans.

ESQUERRA REPURITANA DE CATALUNYA

3

No cal anar massa lluny per trobar exemples de governants que, en ostentar algun càrrec oficial, van tirar sempre pel camí del mig, ni pel de la dreta, ni pel de l’esquerra; pel mig. Així, el president Pujol ara viu una nova adolescència reivindicativa. Pujol ara diu tot allò que el càrrec no li va deixar dir.

Fa ben fet? Fa mal fet? A mesura que passen els anys i els dies, hom s’adona que això de la política respon més a la figura d’un colossal teatre on per sotamà, tot s’aconsegueix a cop de sopars, complicitats, caramboles i trucades de telèfon. Sincerament trobo bé que Pujol no vulgui desvincular-se de l’acció política, però una mica d’aquesta envalentonada, en alguns moments de la nostra història, no ens hagués anat gens malament. Deixar el cove a Barcelona i reclamar els peixos a cops de fitora, punxant una miqueta més de res.

En aquest sentit, el paper d’ERC en tot aquest cas del tancament dels repetidors de Televisió de Catalunya a Alacant, és poc menys que patètic. Ni com a partit, ni com a governants han posat el crit al cel. Les mans sota el seient del silló, no fos cas que les mestralades d’aquests dies, entressin i ens trobéssim que les cadires, ja són ocupades per uns altres.

Partit independentista, se’n recorden? Sí, home sí, allò de les indignacions, de les mobilitzacions, de les reaccions. Gairebé un milió de persones a Barcelona, l’altre dia, cridaven Independència! Que se’ls han de rentar les orelles? Que hi han trobat massa el gust en això de dinar a la Casa dels Canonges? Què dormim?

Recordo una de les genials trucades del Gila. El còmic agafava el telèfon: eren els familiars d’un condemnat a mort a punt de ser executat. Els familiars reclamaven que se l’indultés. La resposta de Gila era: "Cómo tenemos mucha cola, de momento disparamos, si a caso, más adelante, ya nos lo volveríamos a mirar".

Esquerra Republicana de Catalunya no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, enfrescada en assumptes interns, és com si s’hagues convertit en un partidet de funcionaris grisos i inoperants, atrinxerats en regidories, secretaries i direccions generals. Xssssssssssssst que si el tiet Montilla s’enfada, se n’anem tots al carrer!

I la Carrasqueta? Doncs això, de moment la tanquem, la clausurem, la xapem. Si de cas més endavant, ja ens ho tornaríem a mirar.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

PINYOLS D’AUBERCOC

0
Fins el dia d’avui, hi havia dues coses que m’agradaven de l’Emili Manzano: la primera és que deixa parlar als convidats que entrevista i la segona, els seus mitjons, o millor dit, hauria de dir els seus calcetins.

Ara, a més d’aquestes dues virtuts, cal afegir al cistell, el fet que Emili Manzano sap escriure. Els seus Pinyols d’Aubercoc són com una fruita sucosa en el seu punt just de maduresa. Ni empalaga, ni es desfà als dits. Ni és verda, ni té gust de plàstic o de xarop de la tos.

Amb encara no cent trenta fulls, Manzano dibuixa un al·lot que pot ser ell o que no el pot ser, que des dels camps de la seva Mallorca, recorda els padrins i les calaixeres rebotides de secrets familiars; els caramulls de males herbes estassades i les tomàtigues per fer amb trampó; les nits de vetllar els estels a la recerca de les primeres veritats; els adéus que s’aturen i que no deixen avançar. París entre esfilagarsalls de llums titil·lants damunt el Sena…

"Els escrits que te don, lector hipotètic, són cosins germans d’aquells siulets. Son fets d’un mateix material, primigeni i humil, i els he anat confegint tira-tira, amb més perseverança que traça, a les hores més crues de l’estiu, quan el món dorm amb les persianes tancades i la carn de l’estimada dibuixa ombres adormides damunt els llençols llogats d’una casa vora del mar".

Unes memòries? Una narrativa? Un dietari? De tot una mica però res en concret. Manzano ha volgut, sobretot, que la seva ploma no faci soroll, que tot, absolutament tot el que hi surti, tingui la seva veu; ja siguin els padrins, com les llimoneres o els enyors a punt de fer sobreeixir el temps. La llengua hi és ubèrrima, potent, vegetal, com una argilaga enredant-se als ulls. Una delícia.

"Ella dorm i jo vetl amb els ulls mig clucs i una vaga impaciència davant d’un paper on vacil·len les retxes de l’escriptura. Reque-rec, reque-rec, fa el plomí d’acer en lliscar sobre les fulles de la plagueta".

He sentit dir a en Manzano que va aprofitar el fet que el fessin fora de BTVi per tant quedar-se a l’atur forçat, per posar-se a requerrequejar aquests bocins de vida sentimental i olorosa. Esperem que no calgui un altre acomiadament improcedent per veure’l lligar més bufandes al capdamunt d’un garrofer, o millor dit, hauria de dir un garrover.

…COM LLÀGRIMES ENDINS LA PLUJA

4

No recordo la primera vegada que vaig veure Blade Runner. Amb tot, és una pel·lícula que em cal anar revisitant cada un cert temps. Com totes les bones obres d’art, resisteix els embats del temps i se sap desprendre d’alguna cosa nova. No és que abans no l’haguessis copsat, senzillament el que passa és que  tu has crescut i aquell que va reviure les peripècies de Harrison Ford la darrera vegada, ja no existeix.

Aquests dies al Verdi, de Barcelona, s’hi pot veure la versió definitiva. Les millores no desvirtuen aquell encant de conte gòtic que sempre ha tingut Blade Runner. Vist en pantalla gran, tota l’escenografia gairebé és un personatge més. En aquesta terra on només hi ha la desferra de la societat, als qui no han pogut marxar a les colònies d’altres planetes, cal afegir-hi aquests quatre robots (replicants) que s’aferren a la vida malgrat que només se’ls atorgui per quatre anys.

En general, a la peli, només se li ha rentat la cara. El millor, haver suprimit el fastigós happy-end que per imposició dels estudis,  Ridley Scott va haver d’acceptar i que feia posar els pèls de punta, aquell cotxe descapotable entre camps verds mentre sonava la música de Vangelis, música que si mal no recordo, van fer servir els de "En portada" de RTVE anys més tard per la sintonia de la careta del programa.

De tant en tant és bo treure el friqui que tots portem a dins i mirar de descobrir si Sean Young encara és la pertorbadora replicant de qui Deckard acabarà enamorat, Daryl Hannah la nina eròtica que no vol fer-se gran o Rutger Hauer, l’elegant i pertorbador àngel caigut que, just abans de deixar d’existir, ens emociona en una de les escenes més belles del cinema de tots els temps, quan diu allò de:

"Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. He atacat naus en flames més enllà d’Orió. He vist rajos C brillar en l’obscuritat prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes endins la pluja. És hora de morir".

INDIS

0
Davant el centre comercial, un grup de nois pircingats, rastats i esparracats, es fan un txiri, un manyenyo, un pitiflai de marihuana.
 
Un grup de pares, amb bosses i paquets nadalencs, se’ls miren amb despreci. Van cridant la canalla, que s’empaita i s’estomaca sense advertir cap perill. Així que els tenen tots aplegats, els volten com a les pel·lícules d’indis i vaquers, els nous colons de l’oest, posaven els seus carros per protegir-se dels Sioux o dels Txeroquis.
 
Els nens, dins el redol, comencen a treure ninots i joguines que els han donat després de berenar hamburgueses, patates fregides i refrescos. ¿Tan incauts són els pares que no veuen que, les cabelleres del xiquets, perillen tant o més en mans d’aquesta altra tribu infiltrada que té com a líder un pallasso idiota?

(acualització del meu bloc Contabilitat bàsica: Temps estranys)

CORAL ROMPUT

6

Girona sempre és més que un pont damunt l’Onyar. Pel de Ferro, pel de Pedra, pel de Sant Feliu, Girona sempre és més que un pont damunt l’Onyar. Dimecres, a més, traspassar-los, comportava un perill: hom es podia trobar sense saber-ho, a Bétera, Burjassot, Paterna, Benimaclet…

Ho aclarim. S’acabava el Temporada Alta de la ciutat i per cirereta, Joan Ollé hi estrenava el seu Coral Romput. Dic el seu, perquè almenys n’hi ha dos més: el que va escriure el seu autor, Vicent Andrés Estellés, el 1971 i el que varen musicar Ovidi Montllor i Toti Soler vuit anys després.

A la plaça del Vi, un entrepà de truita. Se’ns ennuega, tenint al nostre darrera, Pascal Comelade fent el mateix. Escortats per les seves patilles i la seva timidesa, fem cap al Teatre Municipal. Primera sorpresa a l’entrar: a tots els assistents se’ns obsequia amb una reedició en cedé del disc que comentava abans. Entre sanglots i ploreres ajornades, ens confonem entre l’aroma del vellut. A la presidència l’alcaldessa Pagans. A platea hi distingim també Guillem Terribas. Més vips: Àlex Rigola, Josep M. Fonolleras, Isabel-Clara Simó, Maria-Mercè Roca…

S’abaixen els llums. S’apuja el teló. El que ve a continuació, les meves paraules no seran capaces de captar-ne ni una centèsima part. El poema, de més d’una hora de llargada, és partit en dues parts. Pere Arquillué assegut en un balancí. L’ajuden Eduard Farelo, Montserrat Carulla i Joan Anguera. Un menjador, un diumenge. Roden els alexandrins. Hemistiqui a hemistigui. Comencen amb por, amb prudència. Les parets són opressives, com el diumenge a la tarda, com el menjador.

El vers es diu amb una lentitud que fa posar la gallina de pell, cadascú hi dóna la seva calidesa. A l’Arquillué ja el volíem raptar quan va dir Ferrater. Què n’hem de dir de la Carulla?, Farelo ens porta on vol. Anguera és un murri ensimismant-nos vers a vers. Però costa ablamar. Hi ha una fredor com estàtica. Hi ha els primers jocs: un nen, un home gran, una noia nua. Bé, hi té cabuda, ajuda.

Toti Soler va fent dits contra les cordes, algú va apujant a poc a poc el foc, ens anem escalfant. Sí, el plany d’Estellés per haver perdut la filla es confon amb l’olor de col del primer segona, amb la sentor de suor dels amants de l’escaleta. Ho tenim: l’univers del poeta, tantes vegades transmutat en nosaltres, el veiem. I l’Arquillué i companyia també s’hi troben. Algú obre la tapa de l’olla i amb el cullerot ho remena. Un pessic de sal i ja ho tindríem. Coral romput damunt un escenari, qui ens ho havia de dir, eh? Llàstima que els "xiquets", els "xiulits" i els "nàixer", perdin, en l’oriental, la música del valencià.

El que passa a la segona part, haurà de figurar amb lletres daurades i subratllat tantes vegades com faci falta, en un llibre que porti per títol Moments Sublims de Bellesa Nua sense Ombra i Feridora Com Ella Sola. Perquè allò no és teatre, allò no és la poesia. Amb sol de tarda, Arquillué parlant dels grills, després la Carulla agombolant-lo, Farelo clamant al cel i Anguera amb la mateixa parsimònia exultant, són petites agulles de cap fent budú a la sala de màquines que mou tot aquest que ara us escriu i tremola com una fulla només de recordar-ho. L’emoció es desborda i ni salvavides ni res. Ens ofeguem amb ganes d’ofegar-nos. Plorem perquè no hi ha sortida possible.

S’aplaudeix a pleret. S’aplaudeix molt. El crític Marcos Ordóñezes posa dret! (això no és cap joc de paraules, és cert) Ningú no ho vol que els repics de mans esbandeixin encara les restes de mots enganxades al prosceni, a les llotges, en nosaltres. S’aplaudeix i es dóna les gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, per haver bastit una meravella com és aquest nou Coral Romput, aquest plor en mànigues de camisa, amb samarreta imperi si es vol. Aquest bocí de desbordats versos llençats contra tants records, contra tants homenatges. Imperdible, sublim, esfereïdor. Se’n parlarà.

(NOTA: Penjo la crítica desfavorable del Xevi Planas al Punt. No cal dir que no hi estic gens d’acord)

ASSAJANT LA INDEPENDÈNCIA

0

Fa uns dies, el  Punt, va tenir l’amabilitat de publicar-me un article sobre el 85è aniversari del PEN Català. He rebut alguns comentaris que poden resumir-se en el següent: "… i vols dir que amb la feinada que hi ha per fer a casa nostra, cal busca-se problemes a fora?". La meva resposta, ja us ho podeu imaginar, és un "sí" rotund i complet.

Ho dic a l’article i ara ho ratifico. El fet que existeixen institucions com el PEN Català, dóna sentit a un país que encara no existeix complet, però que compta amb institucions que funcionen amb total normalitat tractant de tu a tu, altres organismes, ja sigui d’Espanya o de qualsevol altre país. Cada literatura té el seu centre PEN i són tractades en igualtat de condicions i respecte pel PEN Internacional.

A l’Estat, conviuen a més del PEN Català, el PEN Basc, el PEN Gallec i el PEN Espanyol. En aquest marc "federal", la literatura, la cultura que en ambaixada aquests centres PEN promouen i difonen, són alhora, receptors d’altres literatures i d’altres cultures. És un intercanvi tàcit: difon la nostra realitat que nosaltres difondrem la teva. Ja sigui en l’àmbit peninsular com de manera internacional a través dels cent quaranta-quatre centres repartits en un centenar de països. 

En aquest sentit, entendre la globalització com només l’àmbit natural del Pensament Únic, és un error. La globalització, centrant-me en els àmbits on el PEN Català incideix, també ens porta la connexió amb el testimoni de moltes altres llengües que estan més tocades que no pas la nostra, l’existència d’una rica literatura escrita per dones o els casos d’escriptors silenciats i amenaçats per allò que escriuen.

És en aquest marc d’absoluta normalitat que el PEN Català es posa al costat d’altres institucions amb representació internacional, donant testimoni legítim que Catalunya i per extensió, els Països Catalans, amb total independència i sobirania, vol ser terra d’acollida i de combat contra l’opressió, contra la barbàrie del silenci imposat.

Cal denunciar dia a dia, la realitat de Birmània, de Rússia, d’Algèria… països governats per persones que no volen que se sàpiga que es vulneren els drets més fonamentals. Molt més quan els qui lluiten perquè aquesta realitat se sàpiga, moltes vegades només compten amb l’altaveu internacional perquè la seva lluita no caigui en el buit.

Destinar un bocí de la nostre temps a donar cobertura a aquestes tristes realitats ens agermana i ens compromet amb un model de societat i de país ric en tolerància, respecte i solidaritat i ens prestigia davant el món sencer, sense tancar diarissegrestar revistes satíriques, tal i com passa, per exemple, a Espanya.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

CONVINDRÀS AMB MI

1

Convindràs amb mi que el camí no sempre és planer. Convindràs amb mi, amb tot, que el temps esborra tot rastre de dificultat. Qui som? o millor dit, Què som? Hem aterrat en aquest oasi, en aquesta república de somnis per desembolicar, gairebé sense voler-ho, de rebot. I ara, que existim més enllà de la provatura, més enllà del projecte, més enllà, no som gaire cosa més que un element senzill, extremadament fràgil, a la recerca d’una veritat del tot innecessària.

 

Qui ho va dir que hi havia gent que mereixia trobar-la aquesta veritat? Topar-hi de morros. Quedar-hi atrapat, engolit com per una ameba colossal. La veritat és que hi som, tu, jo, els altres, amatents a la més petita engruna de llibertat -res no es pot fer sense llibertat!- per malejar-la, per masegar-la, per fer-ne una estàtua política o un joguet divertit o un conte amarg o una declaració d’amor insuperable. Blog a bloc, bloc a blog, però en bloc. La resta pot ser molt bé el silenci, com va mentir Shakespeare.

Hem desafiat els Calamars Gegants, els Globus Aerostàtics. Hem desafiat els Falciots i els Ciclamens, tots els Consells d’Administració i les Barques Sense Rems. Hem desafiat l’Autoritat dels Lluerts, la Dedicació dels Omnívors, la Consternació dels Bogatells. Hem capturat l’Ombra de l’Espigó i la Camussa del Sulfurat  i sobretot, per damunt de tot, hem escrit, hem escrit, hem escrit, fins deixar-nos les ungles, les dents i les hores damunt les tecles del desencís, de la desesperació, de la intensitat, de l’obstinació més filantròpica. 

En falten moltes d’històries. Els relats ignoren la ignorància dels covards i es projecten en forma d’enfilalls de mots damunt les ones de la pàgina, dansant com les algues aquelles de "The night of the hunter". Hem estat nosaltres el mot. Hem estat nosaltres la lletra, la vista ferida, agombolant presbícies, miopies, estigmatismes, hipermetropies al servei de la Causa de commoure’ns i commoure. I el que ens queda, perquè escriure és llegir en profunditat i avui, amb pales, pics o retros, profundament hem enterrat missatges pels qui ara ens descobreixen; seixanta mil visites, avui, hem assolit a recer de  l’amor que sempre triomfa més enllà dels ribells, del boig d’en Múrdoc, de les bajoques, de l’indi Joe, de l’estragament, o de l’alb llom de Mobydick.

Felicitem-nos-en, doncs, va!

(foto: Gerardo Regos)

 

TENIR POR

1

TINC POR?

"La gent sovint em diu que sóc una pessimista, que no crec en la força de la població russa, que la meva oposició a Putin és obsessiva i que no hi veig més enllà.

Ho veig tot i aquest és el problema. Veig tant el que hi ha de bo com el que hi ha de dolent. Veig que la gent voldria una vida millor, però que és incapaç de fer res perquè això passi i que, per amagar aquesta veritat, es concentra en les coses positives i fa veure que les negatives no existeixen.

Segons la meva manera de pensar, un bolet que creix sota una fulla grossa no pot esperar aixecar-la. Al final algú el veurà, el tallarà i se’l menjarà. Si vas néixer un ésser humà, no pots comportar-te com un bolet.

 

No em puc resignar al pronòstic demogràfic oficial del Comitè Estadístic de l’Estat per al període que hi ha fins al 2016. El 2016 molts dels membres de la meva generació potser ja no hi serem, però els nostres fills i els nostres néts seran vius. Que potser no ens importa la vida que tindran o ni tan sols si tindran una vida?

Molta gent sembla que no se’n preocupa, de tot això. Si seguim amb les mateixes estratègies polítiques i econòmiques, la població russa es reduirà en 5,3 milions de persones. Aquest és el pronòstic optimista: que l’any 2016 Rússia tindrà una població de 138,8 milions de persones.

El pronòstic pessimista no és tan fàcil d’albirar, però es pot treure a la llum si un és prou persistent i et fa venir ganes de fer alguna cosa per canviar l’actual situació de Rússia. El pronòstic pessimista diu que haurem caigut 128,7 milions de persones. Milions de pobres, incapaços de pagar els serveis mèdics privatitzats, moriran. La gent jove seguirà morint a carretades a l’Exèrcit. A les guerres i també fora de les guerres, els que no estiguin "amb nosaltres" acabaran amb un tret al cap o es podriran i moriran a les presons.

Això si tot continua com fins ara. Si no abordem la pobresa seriosament. Si persisteix la vergonyosa negligència del sistema sanitari i del medi ambient. Si no encetem una campanya nacional ferma contra l’alcoholisme i l’addició a les drogues. Si no s’acaba la guerra al nord del Caucas. Si no es canvia l’humiliant sistema d’assistència social, que fa que la gent tan sols sobrevisqui, sense perspectives de viure una vida plena i digna, amb una alimentació adequada, descans correcte i pràctica de l’esport.

De moment no hi ha signes de canvi. Les autoritats estatals no escolten els advertiments de la gent. Viuen la seva vida, amb les cares preocupades per l’avarícia i per la por que algú intenti impedir-los enriquir-se encara més. Perquè això no passi, la seva prioritat és acabar amb la societat civil. En tot moment intenten convèncer la població russa que la societat civil i l’oposició estan finançades per la CIA, els britànics, els israelians i, qui sap, els serveis secrets de Mart, a més, naturalment, de la teranyina global d’Al-Queda.

Avui, les nostres autoritats estatals només estan interessades a fer diners. Aquest és literalment el seu únic interès.

Si algú es queda més tranquil amb el pronòstic "optimista", doncs felicitat. Certament, és la sortida més fàcil, però és també una sentència de mort per als nostres néts."

(Anna Politkòvskaia. epíleg de Diari rus)