Els dies i les dones

(…)

Arriba una infermera amb una injecció preparada. Ja fa 15 minuts que la noia està patint una crisi, però la infermera està sola per a tota la planta, sola per a 40 malalts. Tot just acaba de tractar una altra pacient, la Marina Tershenko, d’un atac semblant.

-Què conté la xeringa?
-Analgin amb Dimedrol…
-I amb això se’ls pot curar?
-És que no tenim res més -respon-. De què els podem curar? L’Analgin com a mínim els alleuja el dolor que senten després de les convulsions i el Dimedrol els tranquil·litza, axí poden dormir després de les crisis.

Ho hem comprovat. Considero que a les escoles d’on provenen els afectats hi havia algun agent tòxic. Però els nostres polítics volen negar aquesta evidència. De quin agent es tracta, no ho sabem. I amb els mitjans de què disposem, no ho podrem esbrinar".

-I ara què, doncs? Què pot passar?
-Ho ho sabem. Ens trobem en un carreró sense sortida.
-I com tracteu els malalts, de què els guariu?
-Doncs només els símptomes que pateixen. Si apareixen convulsions, els tractem amb anticonvulsius. Si hi ha dolor, amb calmants. I així anar fent. Però els atacs continuen de totes maneres.

Vam demanar i demanem: si us plau, digueu-nos quin tractament podem seguir! Però ningú sembla que tingui pressa per ajudar-nos. Van arribar les comissions de Moscou i de Grozni, i van dir als malalts: "No fingiu". Com es pot actuar així?"

                                              (Anna Politkòvskaia, La consciència moral de Rússia)

Quan temps portes de blocaire?
Avui fa 3 anys 3 mesos i 3 dies, curiós, no?

Com vas saber l’existència dels blocs?
Sabia que en Jaume Subirana havia començat una cosa que es deia Flush o Flux, o alguna cosa així.

Digues 5 blocs que segueixes diàriament?
Procuro repassar sovint el meu llistat d’enllaços complet. Per fer alguna aportació curiosa:  Història, interessantíssim bloc de la professora d’història moderna Maria Antònia Martí Escayol; Yo etc., traduccions al castellà de poesia universal de Martín López-Vega; Justícia poètica, les germanes Gotoshit van aturar les seves aventures a l’agost, per a veure si hi tornen; Contabilitat bàsica, pur narcisisme; Puig d’en Cama perquè em fa sentir al Mercadal o a la plaça del Prim i perquè escriu rucades sentimentals, fuig tonto, més que tonto…!

Ets lector anònim d’algun bloc?
De moltíssims, només faltaria!

Alguns autors que et mereixin especial simpatia?
Tots els que saben riure’s d’ells mateixos.

Amb quins 5 blocaires te n’aniries de marxa?
Amb el permís del B., amb els Registres Particulars, l’Apòstata Desficiosa. El Marcús, el Mir i el Gordillo també són uns catxondos…!

Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Amb aquest pel morbo, amb la Mireia pel seu "Carlitos", amb la Pili perquè estic malalt.

T’has enamorat mai d’algun blocaire?
No, però d’algun article, sí.

Estàs satisfet amb el teu bloc
No, les dones encara no em regalen roba interior pel carrer i cap ajuntament no m’ha proposat fer un nano o un gegant de mi. Són dues proves irrefutables del triomf absolut de qualsevol bloc.

Escull entre 5 i 10 blocaires perquè facin aquest Meme
Que tots els qui s’hi vulguin afegir que ho facin.

Aplaudeixo la decisió de la Universitat de les illes. En el seu moment ja vaig dir què em semblà l’exposició. La mostra és tot un encert: tants pels ferraterians, que podran descobrir-hi algunes joies ocultes, com pels qui no n’hagin sentit a parlar mai gràcies a un sentit didàctic indubtable.

En Biel Barnils al seu bloc, va donar notícia d’una de les darreres aportacions més interessants a la figura de Ferrater.  La crítica de Gabriel Ferrater de Jordi Julià. En recomano un altre del mateix Julià: El poeta sense qualitats. Escrits rigorosos molt allunyats de la “lleugeresa”, per ser fins i educats, amb què Justo Navarro, va escriure una pseudo-novel·la execrable a partir de les peripècies vitals de poeta.

En la refundació que vol emprendre la Institució de les Lletres Catalanes, on l’alliberament de certes tasques la farà centrar-se en la difusió de la nostra literatura, caldria pendre nota de no deixar escapar aquesta exposició i fer que es pogués veure almenys a Barcelona i Reus, les dues ciutats de Ferrater i perquè no, arreu dels Països Catalans.

Amb encara no cent trenta fulls, Manzano dibuixa un al·lot que pot ser ell o que no el pot ser, que des dels camps de la seva Mallorca, recorda els padrins i les calaixeres rebotides de secrets familiars; els caramulls de males herbes estassades i les tomàtigues per fer amb trampó; les nits de vetllar els estels a la recerca de les primeres veritats; els adéus que s’aturen i que no deixen avançar. París entre esfilagarsalls de llums titil·lants damunt el Sena…

"Els escrits que te don, lector hipotètic, són cosins germans d’aquells siulets. Son fets d’un mateix material, primigeni i humil, i els he anat confegint tira-tira, amb més perseverança que traça, a les hores més crues de l’estiu, quan el món dorm amb les persianes tancades i la carn de l’estimada dibuixa ombres adormides damunt els llençols llogats d’una casa vora del mar".

Unes memòries? Una narrativa? Un dietari? De tot una mica però res en concret. Manzano ha volgut, sobretot, que la seva ploma no faci soroll, que tot, absolutament tot el que hi surti, tingui la seva veu; ja siguin els padrins, com les llimoneres o els enyors a punt de fer sobreeixir el temps. La llengua hi és ubèrrima, potent, vegetal, com una argilaga enredant-se als ulls. Una delícia.

"Ella dorm i jo vetl amb els ulls mig clucs i una vaga impaciència davant d’un paper on vacil·len les retxes de l’escriptura. Reque-rec, reque-rec, fa el plomí d’acer en lliscar sobre les fulles de la plagueta".

He sentit dir a en Manzano que va aprofitar el fet que el fessin fora de BTVi per tant quedar-se a l’atur forçat, per posar-se a requerrequejar aquests bocins de vida sentimental i olorosa. Esperem que no calgui un altre acomiadament improcedent per veure’l lligar més bufandes al capdamunt d’un garrofer, o millor dit, hauria de dir un garrover.

Aquests dies al Verdi, de Barcelona, s’hi pot veure la versió definitiva. Les millores no desvirtuen aquell encant de conte gòtic que sempre ha tingut Blade Runner. Vist en pantalla gran, tota l’escenografia gairebé és un personatge més. En aquesta terra on només hi ha la desferra de la societat, als qui no han pogut marxar a les colònies d’altres planetes, cal afegir-hi aquests quatre robots (replicants) que s’aferren a la vida malgrat que només se’ls atorgui per quatre anys.

En general, a la peli, només se li ha rentat la cara. El millor, haver suprimit el fastigós happy-end que per imposició dels estudis,  Ridley Scott va haver d’acceptar i que feia posar els pèls de punta, aquell cotxe descapotable entre camps verds mentre sonava la música de Vangelis, música que si mal no recordo, van fer servir els de "En portada" de RTVE anys més tard per la sintonia de la careta del programa.

De tant en tant és bo treure el friqui que tots portem a dins i mirar de descobrir si Sean Young encara és la pertorbadora replicant de qui Deckard acabarà enamorat, Daryl Hannah la nina eròtica que no vol fer-se gran o Rutger Hauer, l’elegant i pertorbador àngel caigut que, just abans de deixar d’existir, ens emociona en una de les escenes més belles del cinema de tots els temps, quan diu allò de:

"Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. He atacat naus en flames més enllà d’Orió. He vist rajos C brillar en l’obscuritat prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes endins la pluja. És hora de morir".

Ho aclarim. S’acabava el Temporada Alta de la ciutat i per cirereta, Joan Ollé hi estrenava el seu Coral Romput. Dic el seu, perquè almenys n’hi ha dos més: el que va escriure el seu autor, Vicent Andrés Estellés, el 1971 i el que varen musicar Ovidi Montllor i Toti Soler vuit anys després.

A la plaça del Vi, un entrepà de truita. Se’ns ennuega, tenint al nostre darrera, Pascal Comelade fent el mateix. Escortats per les seves patilles i la seva timidesa, fem cap al Teatre Municipal. Primera sorpresa a l’entrar: a tots els assistents se’ns obsequia amb una reedició en cedé del disc que comentava abans. Entre sanglots i ploreres ajornades, ens confonem entre l’aroma del vellut. A la presidència l’alcaldessa Pagans. A platea hi distingim també Guillem Terribas. Més vips: Àlex Rigola, Josep M. Fonolleras, Isabel-Clara Simó, Maria-Mercè Roca…

S’abaixen els llums. S’apuja el teló. El que ve a continuació, les meves paraules no seran capaces de captar-ne ni una centèsima part. El poema, de més d’una hora de llargada, és partit en dues parts. Pere Arquillué assegut en un balancí. L’ajuden Eduard Farelo, Montserrat Carulla i Joan Anguera. Un menjador, un diumenge. Roden els alexandrins. Hemistiqui a hemistigui. Comencen amb por, amb prudència. Les parets són opressives, com el diumenge a la tarda, com el menjador.

El vers es diu amb una lentitud que fa posar la gallina de pell, cadascú hi dóna la seva calidesa. A l’Arquillué ja el volíem raptar quan va dir Ferrater. Què n’hem de dir de la Carulla?, Farelo ens porta on vol. Anguera és un murri ensimismant-nos vers a vers. Però costa ablamar. Hi ha una fredor com estàtica. Hi ha els primers jocs: un nen, un home gran, una noia nua. Bé, hi té cabuda, ajuda.

Toti Soler va fent dits contra les cordes, algú va apujant a poc a poc el foc, ens anem escalfant. Sí, el plany d’Estellés per haver perdut la filla es confon amb l’olor de col del primer segona, amb la sentor de suor dels amants de l’escaleta. Ho tenim: l’univers del poeta, tantes vegades transmutat en nosaltres, el veiem. I l’Arquillué i companyia també s’hi troben. Algú obre la tapa de l’olla i amb el cullerot ho remena. Un pessic de sal i ja ho tindríem. Coral romput damunt un escenari, qui ens ho havia de dir, eh? Llàstima que els "xiquets", els "xiulits" i els "nàixer", perdin, en l’oriental, la música del valencià.

El que passa a la segona part, haurà de figurar amb lletres daurades i subratllat tantes vegades com faci falta, en un llibre que porti per títol Moments Sublims de Bellesa Nua sense Ombra i Feridora Com Ella Sola. Perquè allò no és teatre, allò no és la poesia. Amb sol de tarda, Arquillué parlant dels grills, després la Carulla agombolant-lo, Farelo clamant al cel i Anguera amb la mateixa parsimònia exultant, són petites agulles de cap fent budú a la sala de màquines que mou tot aquest que ara us escriu i tremola com una fulla només de recordar-ho. L’emoció es desborda i ni salvavides ni res. Ens ofeguem amb ganes d’ofegar-nos. Plorem perquè no hi ha sortida possible.

S’aplaudeix a pleret. S’aplaudeix molt. El crític Marcos Ordóñezes posa dret! (això no és cap joc de paraules, és cert) Ningú no ho vol que els repics de mans esbandeixin encara les restes de mots enganxades al prosceni, a les llotges, en nosaltres. S’aplaudeix i es dóna les gràcies, gràcies, gràcies, gràcies, per haver bastit una meravella com és aquest nou Coral Romput, aquest plor en mànigues de camisa, amb samarreta imperi si es vol. Aquest bocí de desbordats versos llençats contra tants records, contra tants homenatges. Imperdible, sublim, esfereïdor. Se’n parlarà.

(NOTA: Penjo la crítica desfavorable del Xevi Planas al Punt. No cal dir que no hi estic gens d’acord)

TINC POR?

"La gent sovint em diu que sóc una pessimista, que no crec en la força de la població russa, que la meva oposició a Putin és obsessiva i que no hi veig més enllà.

Ho veig tot i aquest és el problema. Veig tant el que hi ha de bo com el que hi ha de dolent. Veig que la gent voldria una vida millor, però que és incapaç de fer res perquè això passi i que, per amagar aquesta veritat, es concentra en les coses positives i fa veure que les negatives no existeixen.

Segons la meva manera de pensar, un bolet que creix sota una fulla grossa no pot esperar aixecar-la. Al final algú el veurà, el tallarà i se’l menjarà. Si vas néixer un ésser humà, no pots comportar-te com un bolet.

No em puc resignar al pronòstic demogràfic oficial del Comitè Estadístic de l’Estat per al període que hi ha fins al 2016. El 2016 molts dels membres de la meva generació potser ja no hi serem, però els nostres fills i els nostres néts seran vius. Que potser no ens importa la vida que tindran o ni tan sols si tindran una vida?

Molta gent sembla que no se’n preocupa, de tot això. Si seguim amb les mateixes estratègies polítiques i econòmiques, la població russa es reduirà en 5,3 milions de persones. Aquest és el pronòstic optimista: que l’any 2016 Rússia tindrà una població de 138,8 milions de persones.

El pronòstic pessimista no és tan fàcil d’albirar, però es pot treure a la llum si un és prou persistent i et fa venir ganes de fer alguna cosa per canviar l’actual situació de Rússia. El pronòstic pessimista diu que haurem caigut 128,7 milions de persones. Milions de pobres, incapaços de pagar els serveis mèdics privatitzats, moriran. La gent jove seguirà morint a carretades a l’Exèrcit. A les guerres i també fora de les guerres, els que no estiguin "amb nosaltres" acabaran amb un tret al cap o es podriran i moriran a les presons.

Això si tot continua com fins ara. Si no abordem la pobresa seriosament. Si persisteix la vergonyosa negligència del sistema sanitari i del medi ambient. Si no encetem una campanya nacional ferma contra l’alcoholisme i l’addició a les drogues. Si no s’acaba la guerra al nord del Caucas. Si no es canvia l’humiliant sistema d’assistència social, que fa que la gent tan sols sobrevisqui, sense perspectives de viure una vida plena i digna, amb una alimentació adequada, descans correcte i pràctica de l’esport.

De moment no hi ha signes de canvi. Les autoritats estatals no escolten els advertiments de la gent. Viuen la seva vida, amb les cares preocupades per l’avarícia i per la por que algú intenti impedir-los enriquir-se encara més. Perquè això no passi, la seva prioritat és acabar amb la societat civil. En tot moment intenten convèncer la població russa que la societat civil i l’oposició estan finançades per la CIA, els britànics, els israelians i, qui sap, els serveis secrets de Mart, a més, naturalment, de la teranyina global d’Al-Queda.

Avui, les nostres autoritats estatals només estan interessades a fer diners. Aquest és literalment el seu únic interès.

Si algú es queda més tranquil amb el pronòstic "optimista", doncs felicitat. Certament, és la sortida més fàcil, però és també una sentència de mort per als nostres néts."

(Anna Politkòvskaia. epíleg de Diari rus)