Els dies i les dones

David Figueres

GALILEI

0

Al segle XVI Galileu Galilei posava les bases de la nova ciència experimental moderna afegint-se a la revolució cosmològica. Una de les característiques bàsiques del seu mètode, fou rebutjar el principi d’autoritat, és a dir, desacreditar aquells preceptes que se’ls suposava intocables només perquè havien estat formulats per grans mestres de l’antiguitat. Traslladant el moment en que les velles teories escolàstiques començaven a qüestionar-se seriosament, als moments actuals, amb el debat al parlament espanyol la primera proposta més o menys seriosa que es qüestiona la sacrosanta constitució, no crec que a l’espectacle li puguem posar cap altre adjectiu que no sigui el d’esperpèntic.

Aprovat amb tres dels sis possibles vots de la gent EH, almenys així es deien la darrera vegada, amb el rebuig de socialistes i populars, amb ETA parlant a cop de bomba, la identificacio que ha fet el PNV del seu Pla Ibarretxe com el pla de tota la ciutadania basca, és poc menys que una aixecada de camisa que es riu dels que pensem que la Constitució, o almenys la seva lectura actual, ja no satisfà en absolut les nostres necessitats socials i polítiques.

L’atàvica pràctica de la gent del PNV del "o ens doneu el que demanem o vindrà la canalla a trencar-vos els vidres a cop de pedra", ha arribat a un punt de fatxenderia màxima. Amb l’excusa que un hipotètic pla de pau era del tot inviable donades les característiques especials de la configuració històrica de l’estat espanyol i la del País Basc, s’ha anat tirant de veta, anys i anys, amagant sota l’estora la realitat d’una societat fracturada i evitant buscar una sortida imaginativa al problema de la violència.

 No cal ser tan ingenu com per creure`s les paraules de la vice-presidenta Fernnàndez de la Vega afirmant que el govern espanyol no ha mantingut ni manté relacions amb ETA, però d’aquí a que una proposta emmarcada dins del joc democràtic, s’hagi de parlar entre petards, l’altre dia a Guetxo i després a Dènia, demostra que "la canalla", va per lliure. Cap a on, dubto que ho sàpiguen ni ells, i que la cosa està verda, verda, si tots plegats no són capaços, almenys, que guardin les aparences.

 No sé si per aquests dies, els pronosticadors de sorpreses polítiques han previst res, en tot cas, si el duel estil OK Corral que ja ha demanat Rajoy amb Ibarretxe es dóna, assistirem a la mateixa dialèctica nacionalista de sempre acabada amb l’habitual picada d’ullet, més jesuítica que mai, als amics catalans que també han posat fil a l’agulla per torpedejar la línia de flotació de la Constitució, eh?

Amb tot el respecte que sempre he sentit pel poble basc, senyors del PNV, l’oportunitat històrica amb què tant s’omplen la boca passa per anar a Madrid amb alguna cosa més que una declaració d’intencions. Tot plegat fa més ferum de por de quedar-se sense idees per conservar els seus escons, no pas ara però si potser més endavant, donat el gir esquerrà general, que no pas d’agafar fermament les regnes del futur del seu país i exercir de manera gratuïta, al seu desenvolupament cap a la normalitat.

 Sí, la sobirania és pren i no es demana, però aquí a Catalunya, per fer un pas molt més menor, com és demanar que el porquet que ha de servir per fer guardiola de cara a donar passos com els que vostès ara donen, hem buscat que tots hi poguessin jugar. Potser perquè aquí la canalla es dedica a mirar el Xin-Xan o perquè senzillament fa temps que considerem que això dels petards, per Sant Joan i prou.

El principi d’inèrcia que també formulà Galilei i que parla de l’increment de força descendent que s’incrementa en un mòbil que perd la seva horitzontalitat i es precipita cap avall, vist tot plegat, em sembla que serà aplicat amb tot el rigor.

BLOCAIRES

0

"(…) rarament ens confessem als que valen més que nosaltres: més aviat defugim la seva companyia. Gairebé sempre, en canvi, ens confessem als que se’ns assemblen i comparteixen les nostres febleses. Per tant no desitgem esmerçar-nos, ni millorar: abans caldria que ens jutgessin defallents. Només desitgem que ens planyin i ens animin a continuar el nostre camí. En resum, voldríem al mateix temps deixar de ser culpables i no fer l’esforç de purificar-nos. Ni prou cinisme ni prou virtut. No tenim ni l’energia del mal ni la del bé".

Albert Camus. La caiguda

RETORN

0

Hi ha el vent a la platja de Sant Sebastià, caminant cap a la Barceloneta. Un suau fresseig de les ones aixecant-se contra una densitat feixuga que ha volgut la mar, avui, tot i el vent. El cel l’han pintat amb un pinzell sense rentar. Caminar cap al Born. Pla de Palau. Santa Maria del Mar. Carrer Argenteria. Primera glopada de gernació a Via Laietana. No pujar per Llibreteria. Fer-ho per Jaume I fins a la plaça del mateix sant. Carrer Ferran. Un acordió i un contrabaix que toquen uns hipis. No hi ha massa gent. La sonoritat m’endolceix fins a la Rambla. Com puc m’hi insereixo entre la turba narcotitzada per estàtues i altres ridícules distraccions. Un parell de japonesos extasiats davant una gàbia amb dos titots. El Che Guevara saluda un esguerrat que li ofereix un glop de Don Simon, a l’alçada del Poliorama. Charlot fa el que pot davant el Liceu. Agafo el metro a Catalunya. Al hall de l’estació, dues monges parades davant un top manta. Tornem-hi que no ha estat res.