Els dies i les dones

David Figueres

EFEMÈRIDES

0
Publicat el 30 de juny de 2006

Sant Pere. Festa Major a Reus. L’he celebrat a la meva manera. Aixecar-se tard. Dinar amb una bona amiga amb qui feia temps que no ens estimàvem cara a cara. He bescanviat uns euros a can Condis per queviures elementals. Havien acabat els Mejicanitos farcits de nata! 

 He comprat un recanvi per un boli que em van regalar per la meva primera i crec que última comunió: poemes, contes i xecs a firmar al dors, tremoleu. He recollit unes ulleres de sol. Si noteu  que l’esguard de Jack Nicholson en una mena de Pau Gassol amb xolles estil Bigís us repassa de dalt a baix, saludeu-me i digueu-me que em llegiu encara que sigui mentida.

 He esborrat un telèfon que ja no vull necessitar de l’agenda. M’han comunitat la defunció d’algú que tenia sentit de l’humor. He escoltat la darrera tronada via mòbil. Hem cridat Visca Sant Pere com si ens haguéssim repartit a quarts un tripi de ser-hi per sempre.

He plorat com una madalena fins al "Polònia". He escrit aquest apunt escoltant "Bebe". Després una ració d’Irving. Dormiré amb tota la humilitat del món. Avui ja hi he surat en somnis. Mars blaus i grisos que m’han somrigut molta estona en un restaurant de menú. Projectes, complicitats i tant per aprendre i perdonar-nos, mercè el Sr. Siemens.

 

GERMANS

0
Publicat el 29 de juny de 2006

No sé quina edat debia tenir el meu germà quan un bon dia va anunciar que de gran seria bomber. Van passar els anys i malgrat les tongades de consells i recomanacions familiars dissuassòries, res ni ningú va fer-li abandonar aquell determini. Ara ha fet trenta anys i ja en fa un quants que ha pogut fet realitat el seu anunci. És bomber.

Ens portem dos anys. Jo sóc el gran. No tinc cap record del seu naixement. Sempre ha estat el meu company de jocs. És curiós: no ens assemblem en res. Ni físicament ni intel·lectualment. Malgrat tot, tots dos venim o ens sentim més propers a la branca familiar del meu avi matern. Jo en vaig heretar o adqurir la curiositat per la cultura en general, i ell el físic d’esportista. 

Crec que el fet que jo sigui més aviat escardalenc i prim i que ell faci patxoca -és molt guapo, i no és perquè sigui el meu germà- determinà la nostra tria podríem dir-ne existencial. Ell no ha sentit cap mena de curiositat pel món intel·lectual. A mi m’ha passat el mateix amb l’esport o les activitats físiques.

Cinc anys després de néixer ell, va venir la meva germana. La relació ha estat diferent. La diferència d’edat va marcar dos blocs: ella per una banda i nosaltres dos per una altra. Amb tot, crec que la meva germana n’ha sortit millor parada. No li vam prestar l’atenció necessària i per això ella es va haver de buscar la vida com va poder. Ens vam retrobar anys més tard. Després d’ella passar l’adolescència. Mai no ens perdonarà que a vegades ens la deixéssim oblidada a l’escola, en plegar a la tarda, perquè l’un creia que ja l’havia portat a casa l’altre.

Ara ella és qui te cura de tots dos. Em renya si no menjo com cal o porto la roba mal girvada. A ell li recrimina algunes idees pròpies de l’ofici que ha triat, idees que tot s’ha de dir, el meu germà hi és procliu. No entenc els germans que no es poden veure. Jo els necessito per tot. De viure en una ciutat diferent a la seva, la seva presència és el que enyoro més, probablement.

Pateixo cada vegada que es posa foc, malgrat saber que el perill sempre és controlat. Retrobar-nos i veure com de l’incendi, se n’ha quedat una espurna que encén els seus ulls explicant amb tot luxe de detalls la lluita contra la flama, m’és un dels petits grans plaers d’aquesta vida. Per mots anys xiquet!

 

EN HOMENATGE A MARTA MATA

0
Publicat el 28 de juny de 2006

Comparteixo les paraules de commoció del Gerard Gort en la mort de Marta Mata. M’ha plagut rellegir-ne l’entrevista que enllaça des del seu bloc. M’hi reconec en el seu plantejament educatiu. També a la meva escola -en els meus temps Mare de Déu de Misericòrdia, avui rebatejada amb el de Maria Cortina, de Reus- se seguia al peu de la lletra, tal i com comenta en Gort, els mètodes de la Rosa Sensat.

Afortunadament l’esforç de Marta Mata no morirà amb ella. L’Associació de Mestres Rosa Sensat, queda com una institució de progrés al servei d’un país que en els anys darrers del franquisme, va saber nodrir d’eines molt valuoses la tasca de les escoles que van apostar per un aprenentatge íntegrament en català sense menystenir la llengua castellana i amb una renovació, en general, dels mètodes tradicionals d’ensenyar.

Vull subratllar aquesta normalitat perquè fins que no m’he fet gran, i encara hi ha moltes coses ara que em sorprenen, no he copsat fins a quin punt l’educació rebuda, no va significar, ni que fos de manera tangencial, la llavor de la meva actitud política, social i cultural. La pedagogia des d’una òptica oberta tenint Catalunya i la seva cultura en el punt de partida, com una cosa del tot normal.

Recordo, per posar un exemple, el xoc que em produí als catorze anys en deixar l’escola i anar a un institut de batxillerat públic, descobrir que el castellà era llengua d’ús social. Els García, Martínez, Pérez i Ruiz de la meva escola, no l’utilitzaven per a res. Un homenatge als seus pares que van triar aquesta opció.

El meu homenatge pòstum a la Marta Mata i per extensió a tots els mestres que van saber servir-se dels seus consells perquè generacions i generacions de brivalls, aprenguéssim, a finals dels setanta, la nostra llengua i  la nostra cultura sense cap mena de complexos ni privacions.

PENTAGRAMES

0
Publicat el 27 de juny de 2006

Després dels exàmens, descans. Baixo a Reus de revetlla. Barraques. Hi toca la Dharma. Ara feia temps que no anava a un concert seu. Cada vegada més estic convençut que els germans Fortuny són cyborgs. Sobretot en Joan. Em pregunto d’on treuen l’energia aquesta gent. I en repassar la seva web, la pregunta esdevé una estupidesa.

Amb l’A., ens emocionem en sentir cançons dels seus primers discos. Votem i saltem i fem el bèstia com els adolescents que no som. La gent ens mira. És Sant Joan. Llicències de l’edat adulta disfressada per la nit, que tant hem espremut: adolescència i joventut feta de dubtes mai resolts. Incorporats a d’altres dèries, si de cas.

Consulto la discoteca i m’adono -Oh pecador!- que no hi tinc ni un sol disc de la Dharma. Però la seva música, m’és propera, necessària. Un canemàs de llum, de sons, de records… i sempre en directe o escoltada en cintes de noranta en locals amb olor de resclosit; en furgonetes on es passaven de mà en mà, ampolles de dos litres amb calimotxo o whisky amb llimonada.

Els improperis de la nostàlgia, van sempre dirigits als qui s’hi recolzen en excés, als qui no tenen res més per avançar. Però donar-s’hi de tant en tant, sabent que hi ha un camí  de molletes de pa per desfer que ningú no es menjarà, ens reconforta i ens fa estar més vius. Sobretot si en ambdós trajectes, et donen la mà aquells que inscrits en el pentagrama insonor del que ets, estimes i t’estimen.

PLANXO

0
Publicat el 22 de juny de 2006

Estiro la samarreta damunt la post. Malgrat tesar-la bé, els solcs són evidents. Hi passo la planxa. La roba s’allisa. Queden al capdavall dos monyets. Les marques de les agulles d’estendre la roba. Ha estat fàcil allisar les altres arrugues. Aquestes es resisteixen. Una, dues, fins a tres passades per treure-me-les del davant.

És fàcil allisar els senyals perceptibles del pas usual dels dies. Més difícil és fer-ho amb els signes que ens recorden que vam passar un temps estesos, subjectats al prim  fil de la vida, abans que algú decidís per nosaltres que ja era hora de considerar-nos eixugats de les nostres desfetes, donar-nos un cop de planxa i deixar-nos preparats perquè ens tornin a rebregar.

TOTA

1
Publicat el 21 de juny de 2006

Les prediccions s’han acomplert. Maragall plega. Per mor del pacte Mas-Zapatero? Hi ha coses que per decència política i potser democràtica, més val no saber. Maragall no ha estat a l’alçada. Entre fer i desfer en una ciutat i fer i desfer en un país, només hi ha una plaça pel mig. Però són dos universos que no tenen res a veure.

Maragall ha estat un d’aquells personatges incòmodes per la seva indefinició, per la seva personalitat massa acusada. En un temps de pragmatisme i de fer política i no pas país, Maragall era una raresa, un intrèpid abanderat de les idees tenint massa lluny les realitats. Algú que sabia mot bé la lletra de les seves cançons però que mai va trobar la música adequada.

No li ho han posat fàcil. S’ho havia de pensar. En la distància curta ha demostrat sentir-se més a gust. Zapatero, Bargalló; el tete Ernest. Massa voltes per prendre decisions. El govern, el partit, els socis de govern… Pèrdues de temps pels intel·lectuals que es volen il·lustrats. Roma, Nova York…

No cal fer llenya de l’arbre abatut. Sobretot quan aquest arbre és un somni desarbrat enmig del bosc de la dignitat nacional.  "Montilla president i soci convergent", ja es pot començar a cridar. Ja vaig esbossar, fa uns dies, per on poden anar els trets. D’Espanya n’anirem plens pel que es veu. En Gordillo parla d’harakiris. Què té de català el PSC tret de les sigles? Una altra cosa és que facin de catalans, que és una cosa molt diferent.

Els ecosocialistes ja han despenjat el pòster d’allibereu a Willy. No hi queden ni ficus, ni cactus. Fins han pres uns quants contenidors d’aquells de reciclar paper com a record. Algú ha aixecat el puny i ha començat a entonar la internacional…però li han posat un brot de farigola a la boca i ha callat.

 Els d’ERC han començat la festa major abans d’hora. Programa: interessant partit de futbol entre Carodistes i Puigcercosistes i encabat ball amenitzat pel marxós grup Carretero’s Sound Machine.

Deixant de banda el País Basc, tota la península ibèrica és ocupada per partits espanyols. Tota? Es produeix un silenci tens. Cap lupa no augmenta el territori del nord-est. Resignats mussitem, amb tan poca intenció com es pot: tota.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

VALORACIONS

3
Publicat el 20 de juny de 2006

Qui va votar que sí, va dir que no al futur. Qui va votar que no, va dir que sí al present.

Els que van parlar amb els mots de la neu, també van ser valents.

Els del partit del Delial o els dels talls de síndria a la cuneta, potser no tant.

Jo vaig votar per la independència del meu país perquè crec que abans que cap llei, la llibertat, és la primera de les reglamentacions.

Jo vaig votar per la independència del meu país perquè sense llibertat, no es pot ser res de res.

Jo vaig votar per la independència del meu país… perquè vull.

 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

REVOLTA

0
Publicat el 16 de juny de 2006

Hi ha dies en què la vida et somriu amb cops de puny de lucidesa clara, honesta i senzilla.

Dies en què et rendeixes davant l’evidència que les sorpreses agradables encara són possibles.

Dies en què una noia de setze anys que viu en una casa aïllada d’un poble petit, et fa saber que el temps de les il·lusions no està perdut, per exemple.

Gràcies, Carme!

… I CONVIDO A TOTHOM A UNA REVOLTA

Carme Dangla, estudiant.

Sóc una noia de 16 anys que viu en una casa aïllada d’un poble petit,
estudio primer de batxillerat, tinc la intenció de cursar la carrera de
matemàtiques i les meves aficions van des de la ciència en general a la
música clàssica i tradicional. Em declaro activament no violenta.

Fent un símil amb els escacs, la tàctica consisteix en cercar una
combinació de moviments que ens proporcioni un determinat guany.
L’estratègia consisteix en una sèrie de regles més generals que ens porten
a l’objectiu de guanyar la partida, independentment dels moviments
concrets necessaris per assolir-los.
La decisió de vot, en general, és una qüestió tàctica, supeditada,
naturalment, a l’assoliment d’uns objectius estratègics, que en el cas
dels catalans espero que siguin aconseguir que la nostra nació participi
al Món en llibertat i igualtat de drets respecte les altres.

Posar-se d’acord en els objectius estratègics pot ser relativament fàcil,
ja que són més aviat tendències i direccions que no pas finalismes
concrets. La tàctica és una altra qüestió, com a la nostra partida
d’escacs la millor jugada concreta en cada moment depèn d’un càlcul
personal que sempre és aproximat, i qualsevol altra persona pot acabar
opinant que és errònia perquè les seves consideracions són unes altres.

El rebuig a l’estatut és un cas similar. Molts catalans estem d’acord en
que no ens importa una llei concreta, en que hi ha un objectiu que és la
independència, objectiu que és sols una fita en el camí a la plena
llibertat com a poble i com a persona.

Totes les tàctiques, mentre el seu objectiu real sigui aquest, les trobo
igualment legítimes, però, naturalment, faig els meus càlculs i m’inclino
per una jugada concreta.

Si pensés que hi ha una possibilitat real de tombar l’estatut, deixant en
evidència la mesquinesa o covardia de molts polítics que no gosen voler
anar gaire més enllà, segurament la meva aposta seria pel no.

Però, sincerament, no ho crec. He vist enquestes a llocs com VilaWeb o el
Racó Català, on el sí perdia, però no ens podem enganyar, les persones que
voten no són representatives de la mitjana dels electors. No ho eren
tampoc quan el referèndum del Tractat Constitucional Europeu, i no tinc
cap motiu per pensar que ara les coses poden ser diferents. Extrapolat les
enquestes i resultats reals d’aquella consulta, em surt un 70 per cent de
sí.
El cas d’Òmnium és similar, fins i tot entre persones que demostren un
interès per la cultura catalana hi ha en nombres rodons un 50% de sí; el
percentatge entre la població en general, serà lògicament, molt superior.

Les enquestes parlen de percentatges de sí similars al meu càlcul o
pitjors. El no, no pot guanyar, ni que hi hagués un trasbals com van ser
els atemptats de Madrid i les mentides evidents dels governs de l’estat
espanyol, la realitat no va canviar ni un 10 per cent les enquestes
prèvies.

Ni tan sols pot ser una victòria petita, en tot cas ens podríem conformar
esmentant la baixa participació, però és un consol que al cap d’uns mesos
ningú no recordarà.

Posats a empassar-se el gripau de l’estatut de la Moncloa aprovat, què és
millor: dir que un 30 per cent de no –no crec pas que s’hi pugui arribar–
és una gran victòria? o demostrar d’alguna manera que hi ha molta gent
disposada a sortir del marc legal per assolir objectius més alts?

Un 5 per cent de nuls, no serien els vots d’uns antisistema en el sentit
pejoratiu que el ‘sistema’ dóna al terme, serien més de 100.000 persones
disposades a no jugar el joc dels de sempre, i podrien a mig termini
engrescar-ne moltes més.

Però aquest no és el meu motiu principal per recomanar el nul. Jo, encara
no tinc edat per votar, però no em vull morir de vella amb la quarta
versió de l’estatut. Si continuem jugant amb les regles políticament
correctes de l’estat, m’hi moriré. I sincerament, crec que un nul engresca
molt més a tots els que volem que les coses siguin diferents un dia no
gaire llunyà.
Amb el no, guanyaran els altres; amb el nul, manifesto que
no podran comptar mai amb mi, i convido a tothom a un revolta, de moment
petita, que a mig termini pot donar els seus fruits.

Malgrat que la festa nacional del Principat de Catalunya sigui la
commemoració d’una derrota, per la nostra salut com a poble, no és bo
patir-ne gaires. I el no, molt probablement –i en contra dels meus
desitjos– serà una derrota per a moltes persones amb les que comparteixo
els objectius estratègics de la llibertat de la nostra Nació.

 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

JO VOTO PER LA INDEPENDÈNCIA I TU?

6
Publicat el 15 de juny de 2006

Avui he votat al referèndum pel nou estatut. Era el darrer dia per fer-ho per correu. He votat per la independència de Catalunya. Per què? Senzillament perquè si les boires que es veuen a l’horitzó acaben aribant, la sociovergència que s’instal·larà a la plaça de Sant Jaume no crec que doni gaires oportunitats de sortides de to.

L’estatut, que encara que no m’agradaria que s’aprovés, probablement es decantarà afirmativament per la mínima i amb penals inclosos, només serà una mena de vermut d’eleccions per l’àpat gros que vindrà a l’octubre o al novembre, a tot estirar.

Molt haurien de canviar els números perquè la sociovergència no aconseguís fructificar en una nova etapa de govern caracteritzada per la ja coneguda política del "qui dia passa any empeny" plena de trucades als cunyats dels ministeris de Madrid per anar esgarrapant, per part del socialistes; i amb una CiU maquillant tota l’operativa a pots de nacionalisme ben entès i servint de correctiu als excessos de cocido dels primers.

CiU ben establerta en la seva tasca de varnissaires, no hauria de preocupar-se de barallar-se a Madrid. Podria capitalitzar l’acció de govern. El somni s’hauria fet realitat. Tornar al poder sent influents a Madrid i sense perill d’erosionar el seu prestigi acusant-los de massa intervencionistes. "No, no, no, escolti -ja sento el virrei Mas- qui pacta a Madrid són els socialistes, nosaltres no. Mai de la vida!" 

No dubto que les competències siguin millors. Que hi sortim guanyant. Però vostès ens han vist cara de babaus? Jo a Madrid només hi vull anar a veure-hi els quadres de Velázquez, menjar entrepans de calamars i constatar que, com cantava el mític grup "The Refrescos", vaya, vaya  aquí no hay playa. Que encara no ho han entès?

Jo voto per la independència. I tu?

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

PLAERS

1
Publicat el 14 de juny de 2006

Ho va dir Cesare Pavese:

Escriure un poema s’assembla bastant amb fer l’amor: mai arribes a saber si el plaer experimentat ha estat compartit, o no.

I a l’inversa es pot afegir que fer l’amor s’assembla bastant amb escriure un poema. Hi ha versos sublims i finíssims que són del tot fingits.

SOMIAR NATURA

0
Publicat el 11 de juny de 2006

La M. és una dona amb empenta. Una d’aquelles persones que no s’atura davant les adversitats i sap tirar endavant. Una d’aquelles persones que sap que l’única manera d’aconseguir allò que un vol és pencant, pencant i pencant. Que la felicitat s’ha de construir dia a dia amb les eines que un té a la vora sense que això vulgui dir renunciar a cap somni.

Precisament el darrer somni de la M. el teniu aquí. Aquest migdia tot just n’obria les portes. Estic segur que li anirà bé. La seva tenacitat i professionalitat en tot el que endega, la fa incombustible a l’hora de buscar sempre la perfecció. Res no queda a mitges quan ella hi és pel mig.

A Capafonts encara s’hi pot olorar el temps amb regust de persones que treuen les cadires a la fresca per deixar-se venir la nit. Hi ha carrers costeruts amb bon dies sincers, senzills. Amb hiverns sorruts de glaç i boirada. Amb estius oberts de pedrissos on filòsofs locals destrien el gra de la palla d’això de viure.

Si trobeu que els vostres somnis s’encallen massa en desmesurades ambicions, no us ho penseu dues vegades: féu les maletes i veniu a somiar la mica de natura que Capafonts us pot oferir. Una natura tangible, feta de paisatges que no es deixen conquerir així com així, però que es desfan com els somnis abastables. Aquells que de tant en tant, també val la pena d’atendre.

EPODES

0
Publicat el 10 de juny de 2006

Curiós personatge el poeta llatí Horaci. Tot i formar part del cercle de Mecenàs, adscrit plenament a la voluntat regenarativa de la societat romana portada a terme per August, la seva procedència humil -era fill d’un llibert- i els seus flirtejos durant la seva joventut amb els exèrcits dels assassins de Cèsar -n’arribà a comandà una legió- sempre l’han fet un personatge singular.

Lluny de la complaença que per exemple professà pel primer emperador de Roma, Virgili -amb qui lligà una gran amistat amb el poeta protagonista- Horaci esdevé un escriptor que no renuncià a la seva independència. Que no volgué que la seva obra es diluís en el discurs de rectitd d’August, mantenint amb aquest, una relació d’oberta admiració, però amb un distanciament evident.

L’any 30 aC, publicava els seus Epodes. Composició de disset poemes independents, tots ells relacionats per un mateix model rítmic. Composicions lleugeres hereves de models grecs on la burla, els atacs personals o els temes luxuriosos, hi eren presents.

Més enllà de les seves Odes, veritable puntal poètic pel qual passà a la història, saber-se meravellar igualment en poemes més lleugers, fins i tot de mal gust, però que ens apropen a una poesia que malgrat la seva formalitat estructural tant esticte, no segueix el mateix camí pel que fa a la tria dels temes. I el que és més important, esmicolen una mica aquesta fama d’inaccessibilitat que els grans noms de les lletres tenen pels profans. 

En català n’hi ha una fantàstica versió a càrrec de Joan Carbonell a "L’esparver clàssic" de l’extinta La Magrana.

En transcric el poema vuitè del llibre:

¿Que tu, vella centenària infecta,

em preguntes per què no trempo,

quan tens les dents negres, la vellesa ja fa temps que

t’ha solcat les arrugues el front

i el teu cul bada obscè entre dues natges resseques,

com si es tractés del d’una vaca massa farta?

Encara, però, m’excita el teu pit, aquestes mamelles flàccides

com el braguer d’una euga,

i el teu ventre pansit i les teves cuixes magres

assentades en uns panxells inflats.

Sigues feliç! Que les imatges triumfals dels teus avantpassats

presideixen el teu funeral

i que no hi hagi dona casada que passegi

carregada de perles més rodones que les teves!

¿I què passa perquè als llibrets estoics els complau

de descansar enmig dels teus coixins de seda?

¿Que potser la meva titola, illetrada, trempa menys

o, a la inversa el fal·lus se m’empina més? No.

Si vols que s’aixequi del seu engonal orgullós

hauràs de treballar-te’l amb la boca.

ENGRUNES

1
Publicat el 9 de juny de 2006

Un dels llibres que va fer que perdés una mica la por a això de l’economia va ser "Les conseqüencies econòmiques de la pau", de John Maynard Keynes. El personatge sempre m’havia seduït per la seva barreja d’intel·lectual seriós i proscrit baliga-balaga al costat del grup de Bloomsbury.

Publicat el 1919, conté afirmacions prou contundents contra la maleficiència de França contra una Alemanya derrotada després de la Primera Guerra Mundial incapaç de poder aixecar el cap i pagar allò que se’ls exigia en el vergonyós Tractat de Versalles.

Les observacions sobre Clemenceau són una delícia: jo crec que Matt Groening s’hi inspirà per crear el seu inefable Sr. Burns.

 Avui en dia, parlar d’economia, així en abstracte, fa por. L’associació a tot el que envolta la inversió financera n’ha despreciat tota l’essència que té en quant ciència social; la seva dimensió filosòfica. L’economia, ens agradi o no, ja només vol dir caler. Idees, poques. Les imprescindibles.

Mentre Keynes assistia a les reunions com a representant del tresor britànic, a l’altra banda de l’Atlàntic, la càustica escriptora Dorothy Parker afirmava que les dues paraules més sublims de l’anglès eren: "xec adjunt".

No sé si aquests "Economistes pel No" que recentment s’han ajuntat en clau estatutària, hauran llegit els llibres de Keynes o hauran llegit els llibres de la Sra. Parker, en tot cas, és bo que hi hagi persones que suposadament hi entenen, que diguin que no, que la cosa no millorarà tant com ens volen fer creure.

Sigui com sigui, sense llibertat per decidir plenament què en fem de les nostres virolles, no hi valen ni les grans teories ni els comentaris sarcàstics; les engrunes, encara que ara ens les deixin votar, són sempre, al cap i a la fi, engrunes.

LLOROS I GARDÈNIES

0
Publicat el 8 de juny de 2006

El bar Quimet, d’Horta, és conegut pel lloro que fa anys hi havia en aquest establiment. Horta encara era una vila d’estiueig pels barcelonins. El lloro, es veu, era un expert en imitar el xiulet que feia el tramvia que parava a la vora. Eren molts els que prenien adelerats les seves consumicions creient que perdien el transport. Es recordaven de la mare del plumífer així que sortien al carrer i s’adonaven que se’ls havia rifat. L’animal acabà els seus dies al zoo de la ciutat que s’empassà la vila. Em conten que encara hi ha gent que diu: "avui he de baixar a Barcelona".

Tot plegat ho llegeixo a les cartes del mateix bar. Taules arrenglerades al llarg del carrer Rajoler. Prop de la plaça Eivissa. La llista d’entrepans fa venir salivera. La nit és fresca. Molt agradable. Demà tots tres treballem, encara que alguns s’axecaran a hores ben galdoses. La necessària llibertat que es guanya als dies laborables. Improvitzades. Sense guió previ. Somriures empeltats per l’alcohol domesticat. Tampoc no cal abusar. Però són cerveses i després encara gintònics, què caram!

De vegades fujo. Torno a ser la terrassa de casa. Hem pujat la taula i les cadires de plàstic del garatge. Van servir pel sopar de cap d’any. Hi passem un drap per netejar-ne la pols. De seguida ho envaeixo tot amb llibres, diaris i quaderns. En faig el meu quarter general així que arriba el bon temps. Enguany les gardènies substituiran els geranis. Raïms de flors malves i roses. Algunes pengen excessivament. 

La gata les olora. S’hi perfila els bigotis. Jeu al sol arquejant tot el cos i demanant festes. Fumo mirant-me-la. Hi ha una turgència consistent en les gardènies. Emplaçades dins les torretes grans, queden a joc amb la llicorella del terra. Amb la pàtina d’ocre que just llepa les parets; per trencar el color del ciment. Disposades rere cada pilastra, a recer del sol potent, enquadren la terrassa en una postal de benignitat autèntica, acollidora, rutilant.

I un somriure em pregunta on sóc. I he de tornar. Queda nit però ja no són hores. Toquen les tres. Parlem d’homes i de dones. No arribem a cap conclusió. Que ens compliquem la vida. Que la vida ens complica. Sempre el temps i qui trobar-se o deixar-se trobar per fer-lo menys feixuc: llistat de lloros que ens xiluaven a l’orella dolçament creient que ho havíem de deixar tot. I és clar, de tramvia, res de res.

HOMENATGE A JOAN BROSSA

0
Publicat el 1 de juny de 2006

Ahir, dia 31 de maig, al vespre, la Plataforma pel dret de decidir, homenatjà el poeta Joan Brossa a les cotxeres de Sants a Barcelona. Es presentà un poema visual inèdit i s’escenificà un petit muntatge a partir de textos seus a càrrec de la companyia Els Pirates.

Cal dir que malgrat la seva joventut, el plantejament de l’espectacle i la seva interpretació, malgrat les limitacions evidents, van ser del tot sorprenents i d’una gran qualitat. No n’he pogut esbrinar gaires coses d’aquest grup. Si algú pot ampliar la informació, benvinguda serà.

El poeta Carles Rebassa, recità, amb la seva veu de les illes, els poemes més compromesos de Brossa. D’ençà de la gravació del disc d’homenatge a Ovidi Montllor "Toti Soler: deu catalans i un rus" -memorables versions de pell de gallina de "Lo pus bell catalanesc del món" de Blai Bonet i "Ària del diumenge" de Pere Quart- em plau sentir en directe la veu de Rebassa.

 Em comenten que s’està preparant alguna cosa amb textos de Guillem d’Efak. Ho esperem amb candeletes.

Sembla que tímidament, els vents són favorables a Joan Brossa. Aquesta mateixa setmana, s’ha pogut obrir un espai permanent amb poemes visuals seus, que permetran una millor difusió de l’obra de l’artista. La tasca de la fundació que porta el seu nom, és meritòria.

Cal però, no adormir-se a la palla. Brossa mereix tot el reconeixement del món i les administracions haurien de respondre considerant-lo com un dels artistes màxims del nostres país.

No fa gaire, Vicent Partal, comentava en referència a l’homenatge d’Ovidi Montllor, com eren els joves que no l’havien sentit cantar en directe mai, els qui amb més energia es llençaven a reivindicar la figura artística i cívica de l’alcoià. Amb Brossa, ahir, passà tres quarts del mateix.

És agradable comprovar que malgrat les travesses al desert, la seva obra és vigent, fresca i plena de significació. Importantíssima perquè les noves generacions que pugem, tinguem una idea real del nostre patrimoni cultural sense hipocresies elitistes.

Dues recomanacions pels qui vulguin entrar en el món Brossià:

L’antologia Joan Brossa. Mosaic antològic que el mateix Joan Brossa va confegir en motiu del seu vuitantè aniversari, magníficament prologat per una de les ànimes de la fundació i estudiosa de l’obra de Brossa, Glòria Bordons (el volum anava acompanyat d’una gravació en CD de poemes a càrrec de la Núria Candela). S’edità a Barcanova el 1998.

 El magnífic catàleg Joan Brossa o la revolta poètica (textos de nombrosos especialistes en l’obra de Brossa, biografia de P.Palomer i bibibliografies de G.Bordons), KRTU-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Fundació Joan Brossa i Fundació Joan Miró.