Els dies i les dones

Fa uns anys no hi havia projecte teatral on almenys un dels actors no es despullés de pèl a pèl damunt l’escenari. La cosa evolucionà cap al tractament sistemàtic dels clàssics representant-los amb corbata i vestit. Ara sembla que la moda rau en les projeccions de vídeo.

No ets ningú si no hi ha una pantalla rere el teló. Deixant de banda els quatre que saben treure profit de tot plegat, la majoria de vegades el despropòsit és espectacular. Davant això, hom sempre es pregunta perquè un grup de gent que vol fer teatre, no demana a un autor que li escriguin un text, busca un director, l’assagen i el representen deixant-se d’històries efectistes?

Afortunadament encara hi ha algú que té dos dits de
front. Gent que senzillament decideixen optar per formar companyia, amb
tot el què comporta aquest “senzillament”, i es llencen a la piscina.
Ni incomunicacions humanes, ni existencialismes de sabatilla, ni
reivindicacions estètiques post-modernes. La companyia Viuda de Iguana e hijos (Èlia Corral, Ester Cort, Òscar Garcia, Santi Monreal, Pep Muñoz i Mireia Piferrer) va presentar el passat dia 5 a la Sala Trono de Tarragona, El projecte Alfa, un hilarant text de Biel Perelló.

Un ex-professor universitari que perfectament podria fumar un puro,
portar un bigoti pintat i anar demanant ous durs; el seu ajudant que
acabarà vestit de Charlot; una monja una mica tarada; una pubilla de
casa bona viva com ella sola i un explorador africà amb fogots eterns,
marxen a l’Àfrica després de raptar la mòmia de Lenin a Moscou per
retrobar la mare de la pubilla. Com ja us podeu imaginar, l’argument és
el de menys; tot plegat és una gran absurditat llaurada d’acudits i
gags per fer descollonar al personal.

L’experiència professional de Perelló en el camp
dels guions, serveix per bastir una estructura que funciona com un
rellotge de precisió. Sap enganxar al públic des del primer moment i
portar-lo cap allà on vol ell. El text és agraït perquè Perelló sap
combinar diferents registres humorístics: des de fricades starwarianes
a bromes sexuals de mal gust, passant pels equívocs més innocents. Amb
tot, no és una tirallonga gratuïta d’acudits, no, hi ha un substrat
teatral que admet aquesta disparitat de registres fent que hi
convisquin sense cap mena de problema. A mi l’utilització de la mòmia
com a Mcguffin i la seva resolució final, m’entendrí.

La direcció de Jordi Frades també
contribueix a donar un ritme àgil a la comèdia. Sap adequar el perfil
de l’actor a les exigències del paper sense intel·lectualitzacions,
cercant la gestualitat, sense passar-se, i sobretot recolzant-se en el
text. Potser el fet que Frades vingui del món de l’àudio-visual,
contribueix a donar una vivacitat concreta a l’obra imprimint un
discurs semblant al que podríem trobar en un producte televisiu on la
interpretació molt més neutre, està al servei del text. Els actors
saben jugar el seu rol sense histrionismes, en el seu just punt.

Les pretensions de El projecte Alfa
s’assoleixen en escreix. La comèdia funciona. Malgrat l’aparent
lleugeresa de tot plegat, al darrera es percep una feina feta a
consciència en tots els camps. A la butaca hom riu, somriu i es fa un
panxó de riure. Això pot semblar que és fàcil i no ho és. Fer riure
sempre ha estat infinitament més difícil que fer plorar, malgrat que no
tingui el mateix prestigi i aquí es riu a pleret.

Recomanem aquest
projecte alfa, encara en rodatge, per la seva frescor i per la seva
honestedat i sobretot, perquè no hi surt gent despullada, vestuaris
desfasats o imatges reproduïdes. Només una comèdia per fer riure, que
no és poc.