Els dies i les dones

David Figueres

EUROPA I EL MIRACLE XINÈS

0

Un dels molts factors que expliquen l’enlairament de l’economia xinesa, és la capacitat que van tenir els dictadors del país, de flexibilitzar i fer la vista grossa, a les relacions comercials que s’establiren entre les zones limítrofes del país susceptibles a establir llaços d’intercanvi i relació comercial amb economies de mercat. D’aquesta manera, s’establiren petits laboratoris que el govern analitzà amb profunditat de cara a prendre’n nota i aprofitar l’experiència per institucionalitzar aquesta manera de fer i sortir, progressivament, de l’economia socialista per avançar cap a una economia capitalista  a tot el país.

Aquests dies, els partits catalans, han donat a conèixer els candidats a les eleccions Europees que s’han de celebrar al juny. No cal tenir massa estudis per advertir que el perfil sobiranista plana en la majoria els candidats. Oriol Junqueras, en la seva primera intervenció, estenia la mà a Ramon Tremosa i als altres candidats catalans per treballar conjuntament pel país.

No són temps per tirar coets. Fa uns dies Catalunya entrava oficialment en recessió. Amb un Estatut que ja sembla la bola aquella de Sísif, el país és un jersei de llana que es va desfent i desfent amb un ciutadà que està fart de la falta de permeabilitat dels partits polítics a fer seus els problemes reals  de la societat i a l’al·lèrgia a incorporar noves veus que puguin oxigenar el panorama

Llavors resulta que el català, que troba que Europa és molt lluny -sortim al carrer per preguntar què és la Comissió Europea i a veure què ens contesten- que troba que a Europa s’hi parla molt però que no té una idea gaire exacte de què s’hi fa realment o quina repercussió té tot plegat pel seu país, resulta que a Europa els partits catalans, actuen de la manera que molts voldrien que actuessin a Catalunya, amb una certa unitat a l’hora de definir quina mena de país han de defensar.

Ai caram, resulta que no està tot perdut, que els partits saben parar l’orella, que saben buscar persones noves per tirar endavant nous reptes i projectes. Però a Europa, molt lluny de casa. Ai caram, resulta que no cal que ens convertim tots en gossos baladrers defensant la nostra parcel·leta i hortet ideològica, que podem saltar la tanca i posar Catalunya per damunt de tot, però a Europa, molt lluny de casa.

No sabem què en saben els nostres partits polítics de la història econòmica de la Xina, però desitjaríem de tot cor, que el fet d’enviar tota aquesta bona gent a les Europes, (esperem que treballin tant i tant bé com en Raül Romeva) pugui generar alguna mena d’empirisme traslladable a casa nostra. Molt catalans em sembla que ho agrairien.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

CATEDRALS

0
Els que endeguem aquesta paperassa cibernètica, tenim la possibilitat de veure quins han estat els apunts més llegits de cada dia, de cada setmana i de cada mes. A mi encara em meravella, digueu-me criatura, que hi hagi dies que, malgrat no escrigui res, les visites no minvin tant com caldria esperar. M’he de rendir a l’evidència, doncs, que hi ha més o menys un grupet de lectors, que plogui o nevi, s’ho miren això que escric? Que em són fidels?

De vegades, sóc jo mateix el que m’encaterino amb algun article de fa temps que ja no recordava que havia escrit i que per aquells atzars desconeguts, algú hi ha donat una ullada. A vegades, em ve al cap per què vaig escriure allò i em recreo en les circumstàncies que van fer-lo sorgir. Circumstàncies que a vegades són del tot trivials i a vegades amaguen jocs perversos. Però també molt sovint em sento idiota davant el text, com si jo no hi tingués res a veure amb aquell grapat de mots.

Fer de lector de tu mateix, sempre és un mal assumpte. T’ho mires  tot des de dins. Comproves la qualitat del material; tustes les parets per veure si resisteixen; mires que les vigues encara siguin fortes… Mil detalls que el lector usual no advertirà, però que a tu -aquesta coma, David, aquí? en què devia estar pensant?- et defineix tot un plànol que un dia vas bastir i que  potser va arribar a bon port o potser va quedar un nyap considerable.

Ahir va morir John Updike. Grans edificis va erigir aquest senyor. Els aprenents, els qui encara no podem defensar-nos des del llom d’un llibre fet i dret i tirem d’aquest racó de llibertat per fer-nos veure com a escriptors, sense demanar permís perquè som així de xulos, hem d’estar de dol no pas per les novel·les que ens hem empassat d’ell, sinó perquè ja no n’hi haurà més.

Seguirem, però, erigint petites capses de misto textuals; bocins de facècies ocurrents; emprenyamentes amb aquests polítics nostres de cada dia. Denunciarem allò que ens indigna. recomanarem lectures i discos i altres blocs, perquè és continuant, dia a dia, setmana a setmana, que les catedrals s’erigeixen, que les coses que han de quedar, queden. Malgrat que els grans arquitectes s’agafin vacances eternes.

PEPA PLANA, UN TRAMVIA I UN DESIG

3

Acostar-se als clàssics sempres és, o hauria de ser, una responsabilitat. A no ser que es tinguin les idees molt clares, el risc d’empescar-se un nyap és molt alt. Shakespeare és potser, en aquest aspecte, l’autor més maltractat. Qualsevol s’hi atreveix i és clar, després, passa el que passa. Un espectacle teatral és molt més que el text. Pensar que perquè ens enfrontem a un clàssic, ja tenim una part de la feina feta, és un error. La tasca de saber adequar el text al moment actual, estirant tots i cadascun dels fils dramatúrgics que l’autor deixa suspesos, és igual per un Shakespeare, per un Brecht que per un Pitarra.

Dic això perquè saber que a la Sala Muntaner de Barcelona s’hi representava una versió de “Un tramvia anomenat desig” em va fer arrufar el nas. Molt més quan, mal acostumats com estem, ni el director ni els actors, no ens eren del tot coneguts. Hi havia el risc d’assistir a l’enèssima recració a l’escenari, de la pel·lícula que en va fer Elia Kazan, de l’obra de Tenesse Williams, és a dir, samarreta imperi per a Kowalski i molta llàgrima per tot arreu. Hi havia però, en aquest muntatge, un assumpte que ens inquietava: què hi feia la pallassa Pepa Plana en tot aquest assumpte? Intrigats, vam anar a descobrir-ho.

I que grat va ser equivocar-nos de mig a mig en el què ens esperàvem! La proposta de l’Ester Nadal, de l’escola Joan Ollé, és tota una proclama en favor del teatre. Nadal signa un dels espectacles més sorpresius d’aquests darrers temps -sense pantalles, ni gent conill, ni esquitxades-. Nadal, s’ha arromangat la camisa i ha anat passant paletades de Tramvia pel sedàs de la seva saviesa teatral fins quedar-se amb la sorra fina del millor teatre. De la clown, en parlarem a part.

A d’hores ara no explicarem què és el tramvia de Williams. Aquesta nit enganxosa de Nova Orleans, Blanche Dubois que fuig esperant alguna cosa al pis minúscul, opressiu, de la seva germana Stella. La brutalitat de Kowalski, el seu marit polonès. El lúgubre afer amb Mitch, que tampoc vol estar sol. La dependència, la necessitat de buscar l’altre per ser, per fer, el Jo. I la calor, l’ofegament, la maldat, els esdeveniments que fan posar els personatges de la nostra part i en contra cada dos per tres a ritme de jazz.

Nadal sap donar volada a la grandesa del text de Williams. Les acotacions, per exempe, -poètiques acotacions- són dites per un personatge (Jorge Picó) a part, integrant-se en el transcurs de l’obra, com un corifeu únic, que dóna volada dramàtica al muntatge. La música en viu, l’economia de recursos escenogràfics i uns carrils d’avenç interpretatiu molt ben marcats, sabent perfectament què vol de l’actor,  i que llisquen amb una suavitat magnífica, fan un espectacle deliciós. Molt gran.

Hans Richter ens fa un Kowalski la brutalitat del qual reprimeix i només sap treure quan toca. Fa por, terror, però no pas pel que mostra sinó pel que amaga. Distanciat de Marlon Brando, bé. Irina Robles és l’Stella convincent que viu la seva història d’amor i que espera un nen. És el personatge més desagraït però se’n surt, l’humanitza, no el fa només un sac de boxa que tothom pot pegar. David Verdaguer ens dóna un Mitch sense matisos, molt pla, potser perquè l’escena amb què parla amb Blanche, el seu moment, no ens sembla massa ben resolta. L’únic punt negre de la representació. Minúscul en un firmament de felicitat escènica.

Hem retardat l’aparició de Pepa Plana fins al final perquè es mereixeria apunts i apunts aquesta dona. L’encert d’incloure a la pallassa en el paper de Blanche Dubois és absolut. L’aplaudim molt. La seva interpretació és per veure-la amb ulleres de sol de tant refulgent com és. Els moments que fa de clown, no cau mai en l’histrionisme, domina l’escena i el seu cos amb perfecció i crea una Blanche detestable a voltes, malaurada a vegades, patètica sempre. Seria fàcil dir que és el puntal del muntatge, però això seria fals, perquè tot i la importància dins de l’obra de Williams, fins i tot la gran alçada de la seva interpretació, queda agombolada per aquest Tramvia ple de detalls, de racons, de colors.

Ens sap greu dir que a Barcelona el passat dia 25 de gener era el darrer dia que es podia veure. Però esperem que aquesta producció andorrana, pugui rodar per tots els Països Catalans i que pugueu gaudir d’aquest grandíssim espectacle. Aquest és el nostre desig.

SCOTT FITZGERALD IMPRESCINDIBLE

4

Una de les pel·lícules que ha rebut més nominacions als Òscar d’enguany ha estat la nova proposta de David Fincher, The Curios Case of Benjamin Button. Protagonitzada per Brad Pitt. Si en parlo no és pas per la presència d’aquest senyor, sinó perquè el film, adapta a la gran pantalla, un conte de Francis Scott Fitzgerald, un dels meus escriptors imprescindibles.

Scott Fitzgerald, va retratar com ningú, aquella mena d’era irreal que als Estats Units va anar des del final de la Primera Guerra Mundial fins al crack del 29. Els happy twenties. Les revistes del moment publicaven els seus contes contagiant-se del clima d’irreverència que ho havia envaït tot. Les dones es tallaven el cabell a la garçon i graduats d’Eaton tornaven de la guerra per viure un festa rere l’altre.

Després de fer-se molt popular amb la publicació de la seva segona novel·la, The Beatifull and Damned, el 1922, les revistes se’l rifaven per poder publicar les seves narracions. La seva principal font d’ingressos va ser aquesta. Scott va arribar a cobrar fins a 3000 dòlars per un conte!!!

Malauradament no va saber nedar i guardar la roba. Seguint l’estel·la d’altres escriptors del moment, morí als 44 anys d’un atac de cor totalment alcoholiltzat després de compartir un infern conjugal al costat de la seva dona Zelda Sayre

Scott Fitzgerald no deixa una obra massa extensa. Recomano moltíssim els seus contes així com dues novel·les de les quatre que va escriure. The great Gatsby (El gran Gatsby) i Tender is the nigt (Tendre és la nit). Malauradament ho haureu de llegir amb espanyol perquè en català no hi ha gairebé res.

Aquestes dues novel·les que cito van ser traduïdes al català i recentment The great… s’ha tornat a reeditar. Amb el contes, només hi ha un petit volum totalment descatalogat: Un diamant gran com el Ritz, traduït per la Neus Arqués i publicat el 1987 a Edhasa.

Com ja he dit, el millor són els contes, editats el 1998 amb espanyol a Alfaguara Aprofitant la pel·lícula, Lumen també ha publicat un volum que inclou el conte que ha adaptat Fincher i altres narracions.

Caldria que alguna de les nombroses col·leccions de llibres de butxaca que han aparegut recentment, fes un cop de cap i es decidís a traduir al català aquestes excel·lents narracions.

 

 

 

 

 

UNA PERIODISTA I UN ADVOCAT ASSASSINATS A MOSCOU

6

Probablement cap dels dos no havia dinat. Ell, Stanislav Markelov, de 34 anys, director de l’Institut de Dret, un grup que lluitava per les llibertats civils a Rússia, tot just feia uns minuts que havia convocat una roda de premsa al Centre de Premsa Independent de Moscou.

Era advocat de la família d’Elsa Kungáyeva i un reconegut defensor de molts casos de vulneració dels Drets Humans a Txetxènia i de víctimes d’atacs neo-nazis. El 27 de març del 2000, l’Elsa, una noia txetxena de 18 anys, havia estat detinguda, interrogada, torturada i assassinada pel coronel de l’exèrcit rus Yuri Budànov.

Budànov, durant el judici que el condemnà a 10 anys de presó el 2003, havia manifestat que en un moment d’ira havia agafat el coll de la noia i l’havia estrangulada. El jutge no va poder provar les denúncies d’abusos vexatoris per part de Budánov abans i després de l’assassinat de la noia. La van confondre amb la franctiradora que havia assassinat dos dels membres de la seva unitat, es veu. Era el màxim càrrec de l’exèrcit rus que havia estat condemnat per crims comesos a Txetxènia.

 Després de complir encara no 5 anys de condemna, Budànov sortia lliure el passat dia 15 de gener, després que el 24 de desembre, es decretés el règim obert per l’assassí, tal i com se’ls concedeix a Rússia als presos comuns que han complert la meitat de la seva condemna.

Satanislav Markelov va voler explicar, el passat dia 19 de gener, que volia apel·lar al Tribunal Europeu dels Drets Humans l’excarceració de Budánov. Dos hores abans, havia tingut una entrevista amb l’estudiant de periodisme i col·laboradora, des de l’octubre del 2008, del bisetmanari Novaya Gazeta, Anastasia Baburova. L’Anastassia havia escrit sobre l’auge dels atemptats neo-nazis i xenòfobs a Rússia (només aquest 2009 ja són 10 morts i 9 ferits greus les víctimes d’aquesta violència).

Després de la roda de premsa, tots dos sortien plegats. Eren dos quarts de tres de la tarda. Al carrer Prechistenka, prop de l’estació de metro Kropótinskaya, un home amb un passamuntanyes, s’apropava al jove advocat i li disparava a la nuca un tret. Baburava, s’enfrontava a l’home. Rebia, igual que el seu company, un altre tret al mateix lloc. Markelov moriria a l’instant, ella moriria hores més tard a l’hospital. Anastasia Boburova només tenia 25 anys.

Stanislav Markelov portava més de 10 anys defensant i denunciant casos de violació dels Drets Humans. Havia estat un estret col·laborador de la periodista i activista russa, assassinada el 2006 i també col·laboradora de Novaya Gazeta Anna Politkòvskaia. Com ella, havia rebut diverses amenaces de mort abans de ser assassinada.

Malgrat que s’ha comentat que la mort de l’advocat podria estar relacionada amb el cas de Budánov, el cert és que Markelov es va fer càrrec del cas molt després del judici. Moltes fonts han apuntat que Markelov va ser assassinat per la seva activitat en pro de la defensa dels Drets Humans i Civils de molts txetxens i russos.

Novaya Gazeta ha declarat que l’entrevista que va fer Anastasia Baburova a Markelov, sortirà publicada el proper dissabte a la revista. Des de l’any 2000, són ja 4 els periodistes assassinats que col·laboraven en aquesta revista.

Podeu tenir més informació al grup de suport que he creat a Facebook

 

GUST DE PARAULA SENSE DIR

1

Pròleg

Sols un lleuger, deshabitat perfum
d’albada amb aigües per despertar,
i el son ja es terra i la terra es fa
insomni petri, vet aquí el volum.

Aparegut de mi, sense resum
                                    al pensament, estigmes a la mà,
                                    truco -no te’n recordes- a l’envà
                                    que em guarda dona conservada amb llum.

                                    I llavors m’imvesteixo d’espectacle,
                                    prenc amb els llavis fosos un bocí
                                    de cervell fresc, quasi sortit d’estable,

                                    sento un gust de paraula sense dir,
                                    em llanço, caçador, cap a la fi
                                    i excito l’interès d’un vell diable.

                                                                                  Màrius Sampere

EL PROJECTE ALFA. LA COMÈDIA DE L’ANY

0

El passat dijous dia 15 de gener la companyia Viuda de Iguana e hijos (grup al facebook) va estrenar al Teatre del Raval de Barcelona, la hilarant El Projecte Alfa o estampes africanes amb Lenin de fons, escrita pel Biel Perelló i dirigida per Jordi Frades.  S’hi estarà fins el dia 8 de febrer (funcions de dijous a diumenge).

No ens entretindrem a fer-ne un desgranament crític d’aquesta obra perquè ja ho vam fer en el seu moment (podeu llegir la crítica fent clic aquí), quan es va estrenar a Tarragona l’any passat. En tornar a llegir l’article que vam escriure, ens hem adonat que el  què apuntàvem llavors, és del tot vigent i només hi afegirem que el fet que hagi pogut rodar una mica per diverses sales, ha acabat d’arrodonir els pocs escaires que l’obra tenia. Tampoc ens aturarem a enumerar, com anaven vestits els nombrosíssim vips que van assistir a aquest esdeveniment tant esperat.

Sí que en canvi, comentarem el que en una entrevista a Cultura 21, el seu director, Jordi Frades, fa uns dies, comentava: “Crec que falta humor que no sigui necessàriament intel·ligent. Som massa avorrits i previsibles. Crec que cal fer apostes per un camí més idiota, com la nostra obra. No prendre-s’ho tot tant a la transcendent.”

Hi estem d’acord. Hi ha d’haver espai per a propostes de tots els colors i de totes menes. Molt més quan “El projecte…” no té cap altra missió com no sigui la d’estirar riallades de magnitud, durada i intensitat diversa, perquè el bombardeig de situacions còmiques ve una rere l’altra. Un no parar, vaja. 

 També manllevarem les paraules de l’autor de l’obra dirigint-se al respectable públic al programa de mà:

“(…) Els nostres referents no són ni Pinter, ni Txèkhov, ni Strindberg. Ens hem inspirat en el cinema d’aventures de sèrie B, en les novel·les de Jules Verne, en Mortadelo y Filemón, en La guerra de les galàxies i en els germans Marx. El projecte Alfaés un exercici d’esportivitat humorística i prou. Qualsevol transcendència més enllà d’això serà responsabilitat de l’espectador. El tòpic de “l’humor intel·ligent” ha fet molt de mal al món cultural però, per sort, hi ha una nova generació d’idiotes que demanen pas. El projecte Alfa vol ser abanderada del nou humor imbècil.”

Doncs ja ho sabeu, res d’anar a escalfar els seients perquè toca, res d’anar a lluir les joies i les pells, res d’entrar al Temple de la Cultura Dramàtica; cada nit l’Èlia Corral, l’Ester Cort, l’Óscar Garcia, el Santi Monreal, el Pep Muñoz, la Mireia Piferrer i el Miquel Àngel Ripeu, pugen a dalt l’escenari per fer la cosa més difícil del món: fer riure i dono fe, que durant 70 minuts ho aconsegueixen de manera magistral.

Qui s’apunta a descobrir-ho? De veritat us perdreu la que sense cap mena de dubte serà la comèdia de l’any? Correu a buscar la vostra entrada, va. De pressa, que s’acaben.

INTIFADA?, KIBUTZ?: MÉS DE 1000 MORTS

0
Per endavant la meva solidaritat amb tots els periodistes i escriptors catalans que aquests dies han denunciat que se senten assetjats per haver-se posicionat en favor d’Israel en la guerra que es viu aquests dies a Gaza. Malgrat que no comparteixo en absolut els seus plantejaments, el fet que expressin la seva opinió dins els paràmetres del respecte i en el marc de la diàlectica, els fa mereixedors de la meva solidaritat perquè ningú pot imposar a un altre les seves idees amb la coacció o amb la violència. Malauradament, la meva experiència al Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català m’ha donat massa exemples per saber de què parlo.

Dit això, no puc sinó restar perplex davant els qui diuen que l’Estat d’Israel està practicant accions purament defensives davant els atacs amb míssils de Hamàs. És cert que fou aquesta organització que nega i proclama la destrucció de l’Estat d’Israel i que no té en mi cap mena de simpatia, la que va violar el darrer alto al foc, ara bé, hi ha una cosa que es diu reaccions proporcionals i dubto que els 22 morts que ha causat Hamàs des de l’any 2000 fins avui, sigui proporcional al miler llarg de víctimes, la majoria civils, que ha causat encara no, un mes de guerra.

Totes aquestes morts, totes, són execrables i condemnables. Totes. No hi ha lloc per la disculpa ni per la justiificació, ara bé, malauradament, la història ens ha ensenyat que moltes vegades, sobretot quan hi ha tanta sang pel mig, restar diplomàticament distanciat d’una posició o una altra, només fa que quan passats els anys, es descobreixin totes les atrocitats que s’han comès, hom tingui càrrecs de consciència per no haver vist que s’estava cometent un genocidi sense cap mena de dubte.

Avui el que està passant a Gaza és un això: un genocidi. El qui vulgui  persistir  en els vells emmirallaments d’una certa part del nacionalisme català enaltint encara el valor dels pioners jueus que lluitaren per tenir el seu país i que  moriren per forjar-lo del no-res, allà ells. Però dubto que un exèrcit tant preparat i tant modern com és el Tsahal israelià, tingui avui en dia la missió de legitimar cap èpica del passat. La missió del Tsahal és causar el terror a Gaza, aniquil·lar com més palestins millor tot restringint el dret legítim dels periodistes d’informar del què està passant a Gaza i violant sistemàticament tots els tractats internacionals.

En el meu anterior apunt sobre la guerra, ja vaig pronosticar que els morts es comptarien a milers. Malauradament la xifra serà molt més gran. Falten cinc dies per què Barack Obama prengui possessió del càrrec de President dels Estats Units i la patata calenta està a la seva teulada. La nova Secretària d’Estat, Hillary Clinton, es mostrava cauta a ensenyar les cartes. Hi ha el tema de Guantànamo que Obama ja ha dit que desmantellaria la primera setmana de mandat. Potser aquesta meravellosa notícia serveixi de pantalla per tapar una reacció urgent a Gaza.

Dubto que els Estats Units s’allunyin del posicionament normal que fa anys que practiquen al territori, tothom sap que una acció d’enlluernament diplomàtic no acabaria amb el conflicte i l’únic a què es pot aspirar a la zona, és de tenir la balança equilibrada. Amb tot, sí que els Estats Units han de fer tots els esforços possibles per aturar aquest bany de sang inadmissible. Desplaçar el conflicte de l’atàvic enfrontament arabo-israelià i adonar-es que Israel està fent servir aquesta atac com una manera de no enfrontar-se als problemes interns que el país té.

 

ARQUITECTURA

1
Publicat el 9 de gener de 2009

La casa deu ser de principi del segle XX. Planta i pis. La façana és de color crema. La porta, de doble batent i de color granat, té un picador i tot. Hi ha una finestra al costat mateix de la porta amb una reixa de ferro forjat.

Passant per davant, molts cops, quan torno cap a casa venint de la feina, m’hi he trobat homes, la majoria ben clenxinats, palplantats davant la porta. Són de mitjana edat i se’ls veu nerviosos d’estar allà esperant. Fan olor de colònia barata.

Alguna vegada la porta s’ha obert just quan jo passava per davant. He intuït vitralls, potser un pati interior amb un jardí. Motllures. Sempre ha atès els homes una dona negra, no sempre la mateixa: no somriu mai i fa entrar els homes cap a dins com qui rep un inspector del gas.

Fa unes setmanes la casa va ser reformada. La finestra del costat de la porta era oberta. El terra era fet de rajoles de colors, fent sanefes. Les obres van durar unes setmanes; entre els operaris, però, no hi vaig veure cap de les dones.

Davant la porta, amb els marges enganxats amb cinta americana, avui un rètol escrit amb retolador blau desllueix la majestuositat de la porta. “En aquesta casa ja no hi ha cap negoci”, s’hi pot llegir amb castellà i amb un signe d’admiració al final de l’escrit.

 

MISTERIS I IL·LUSIONS

0
Publicat el 5 de gener de 2009
No el recordo el moment exacte que vaig saber la veritable personalitat dels Reis de l’Orient o com funcionava el tema del tió. Suposo, com tot en la vida, que es devia produir un d’aquells pactes tàcits intergeneracionals que ho extingiren de cop.

Malgrat no recordar aquell moment, sí que tinc endins el record viu de les il·lusions del Nadal. Sí, encara que no sóc creient, dic Nadal perquè és el Nadal que celebrem. Perquè per damunt de religions, el Nadal és un dels eixos de la nostra cultura i cal preservar-lo sense caure en vulgaritats de “solsticis” i mandangues postmodernes per l’estil.

La primera il·lusió: l’arribada del tió. El nostre tió, era un senyor tió. El meu avi Joan, si no vaig errat, va ser l’artífex de la construcció de l’animal. La panxa era un bombo de rentadora de fusta, dels d’abans. Tenia quatre potes de ferro i el cap, era una mena de testa de brau feta de mimbre. Recordo que tenia, també, una cua de ràfia que possiblement amb els anys devia anar perdent.

El tió era col·locat al menjador. Cal dir que en aquell temps, vivíem en un pis amb menjador i sala d’estar. El menjador només s’obria per les festes solemnes. Fèiem vida, com se sol dir, a la sala d’estar.

El tió era tapat amb una manta perquè no tingués fred i com és natural, se l’atipava amb cebes, patates i sugus. El perquè d’aquest menú, mai l’he sabut. Amb tot, després se’m confessà, els sugus eren compartits meitat el tió, meitat el meu germà. Jo ni m’hagués passat pel cap agafar-ne! Ell es veu que no li feia res.

Entrar al matí al menjador i veure que una de les cebes o de les patates o els sugus havien desaparegut, em causava un fort impacte. Entenia que aquella bèstia immòbil no podia menjar, però malgrat tot, menjava!

D’igual manera, el fet de picar al llom de l’animal i que sortissin regals de sota la manta, em tenia absolutament ensimismat. El procediment era el de sempre: el meu germà i jo, tancats a la cuina, que era al costat del menjador, o millor dit, retenint al meu germà perquè no esguerrés el tinglado -trasto com sempre ha estat-, armats amb dos pals d’escombra que se’ls lligava un globus i a cantar “Parenostredeltió…”.

Amb el tema dels Reis, jo sempre vaig tenir les meves sospites. Sospites d’altra banda lògiques. Tot i que jo veia a la cavalcada els cotxes de bombers amb les seves llargues escales, no entenia perquè cada any, els regals eren deixats al balcó de la sala d’estar i no pas al menjador.

M’explico: la sala d’estar donava a un gran celobert i era impossible que cap escala de bomber pogués pujar ses majestats o els patges per allí. Pel contrari, deixar-los al menjador era molt més senzill  perquè donava directament al carrer. Sempre vaig dubtar. Mai vaig dir res, però.

Amb el naixement de la meva germana, quan jo tenia sis anys, vam canviar de pis i probablement les coses van anar d’una altra manera. Tenir un escenari únic per aquells temps, sempre m’ha ajudat a mitificar aquells dies fets encara de misteris i d’il·lusions.

Sigui com sigui, desitjo que demà al matí us trobeu les sabates plenes de coses. I tant hi fa com hi han fet cap. L’important és que hi siguin.

 

GAZA

2
Publicat el 4 de gener de 2009
Des de que va començar l’atac de l’exèrcit israelià contra Gaza, ara fa vuit dies,  fins avui, segons el Centre Palestí pels Drets Humans, han mort 372 palestins. Entre ells 75 nens i 16 dones.

Malgrat que el govern israelià ha assegurat que els objectius eren minuciosament escollits, fet que tothom posa en entredit, el fet que Gaza sigui la zona amb la densitat de població més gran del món -un milió i mig d’habitants en 350 metres quadrats- fa que barris sencers s’esfondrin com un castell de cartes amb cada impacte de canó.

Per afegir més brou a l’assumpte, ahir a la nit, començà l’ofensiva terrestre. Després de dies de bombardejos sistemàtics, infanteria, tancs i helicòpters coordinaren l’entrada a Gaza. Feia dies que el Tsahal (exèrcit israelià) havia mobilitzat milers de reservistes (a Israel, en acabar la mili, passes a ser reservista i et poden cridar en qualsevol moment). Deu mil soldats es concentraven a la frontera.

Després de dinar, a quarts de cinc de la tarda, violentíssims bombardejos, feren presagiar la invasió per terra. Segons el primer ministre israelià Ehud Olmert, amb els bombardejos d’aquests dies no s’havia aconseguit acabar amb el llançament de cohets contra Israel, fet que legitimava la invasió. Els palestins foren degudament informats dels bombardejos a través de fulls informatius llençats des d’avions.

L’escalada bèl·lica sembla que anirà a més. A centenars es contaran les víctimes civils. Israel està disposada a treure’s Hamàs del damunt davant la ja acostumada apatia de Mahmud Abbas, cap de l’Autoritat Nacional Palestina, algú que compta molt poc a la zona. S’aniran destruïnt edificis i més edificis, aniran morint civils i més civils.

La vulneració de la treva per part de Hamàs, ha estat una excusa que Israel necessitava com aigua de maig. I el fet que es donés en aquestes dates, no ha pogut ser més escaient. Dos fets s’han de tenir en compte:

El primer, que el primer ministre israelià Ehud Olmert, ha de fer front a diverses acusacions judicials i les properes eleccions del dia 10 de febrer no li són gaire favorables. Presentar-se com un home fort i decidit, ajudaria (recorden un tal Putin què va fer amb Txetxènia?), molt més quan l’acció del Líban de 2007 fos un fracàs.

El segon, el buit de poder que hi ha als Estats Units. Fins el dia 20 de gener Barack Obama no assumirà el càrrec i el fet que des de l’administració Bush només s’hagi demanat l’alto al foc –Condolezza Rice ni s’ha traslladat a Israel- fa que de moment els jueus ataquin i agafin qualsevol reacció d’Obama amb la feina feta. Obama no s’ha pronunciat i la veritat és que molts creuen que el desllorigador de tot plegat pot estar a les seves mans.

La Unió Europea ha emès un comunicat considerant l’acció d’Israel, com a “defensiva” (????????) i no pas ofensiva. I ni a l’enxufat Toni Blair, no sé quin càrrec especial internacional per l’Orient Mitjà, se li ha vist el pèl. Com sempre la diplomàcia fa els seus grups: Damasc per una banda i Egipte, Aràbia Saudí i Jordània per una altra.

Mentrestant el comptador de morts civils no para. “Hem de protegir els nostres colons dels atacs terroristes palestins”, diuen els de l’estrella de David. Un tanc contra un tira-xines. “L’Autoritat Nacional Palestina, ha d’estar ben armada per combatre Hamàs”, criden els de la mitja lluna –Al Fatah, el partit recolzat per Israel per combatre a Hamàs, lidera ara l’ANP.

I així, amb alguna variació, des de 1948.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

AUGURIS

3
Publicat el 2 de gener de 2009
Personalment, això del canvi d’any, sempre m’ha semblat una rucada. Potser perquè per mi l’any sempre ha començat al setembre, després de la pausa estival. Ho trobo més lògic i natural que no pas fer-ho passar avall encara amb l’empatx de torrons i neules i xampany.

Sembla que els dies aquests, del 31 al 1, la gent és més sensible als auguris.

Quin serà el darrer petó, la darrera bullabessa o la darrera vegada que posaré benzina al cotxe de l’any que se’n va? Quina serà la primera vegada que m’enganxi amb la cremallera dels pantalons, hagi de fer servir l’escombreta del wàter o em depilaré, l’any que comença?

I encara: haver-me creuat amb un chiuaua pel carrer, vol dir que m’escurçaran el sou l’any vinent? Que la Laura hagi escrit “t’odio ara i t’odiaré sempre” al darrer mail, vol dir que tinc esperances, encara, en el nou any? Abans d’anar a prendre el raïm he estavellat el Set Ritmo contra una casa de miralls: afectarà això la meva sort futura?

En aquestes estava jo, passant el cap d’any endrapant raïm a ritme dels batalls televisius amb la gola plena de grèmlins i pensant que això no era una bona manera de començar res. Donava voltes i més voltes a tot de derivacions metafòriques al fet de veure les estrelles quan empassava quelcom, quan mira, avui m’han fet poeta del mes i una alegriiiiiiia!

Potser sí que una cosa compensa l’altra i ni les angines eren el preludi de la catàstrofe ni aquest reconeixement (infinites gràcies Biel Barnils) hagi d’aportar-me l’espectacularitat.

Ara bé, jo, triar per triar, prefereixo estirar el fil d’aquest nomenament , encara que el meu regnat s’acabi al febrer, que no pas haver de fer gàrgares pels racons o començar seriosament a canviar-me el cognom que tinc ara pel compost Figueres-Clamoxyl.