10 ANYS DEL BOU DE REUS
Enguany el Bou de Reus fa 10 anys. Segons diuen, ha passat pel taller: xapa i pintura. La majestuositat solemne de l’animal ho mereix. Com cada Festa Major de Sant Pere, acompanyat per l’estol de camises verdes, es passejarà pels carrers de Reus enforcant, amb les seves banyes, aquells que no s’hagin portat bé.
Com el lector ja es pot imaginar, les seves invectives, no van mai contra les malifetes del poble, que també n’hi ha, sinó contra tot allò que no han acabat de fer bé els de dalt, els qui manen. El Bou de Reus, va néixer amb clara vocació de ser un animal incòmode, que diu les coses pel seu nom i en aquests deu anys ha repartit estopa a esquerres i a dretes indistintament. També té el seu cor, però, i vol distingir als qui per mèrits propis, s’han salvat de la crema.
A finals dels anys noranta, Reus bullia de noves iniciatives. El Casal Despertaferro, era només un pis al capdamunt d’un vell edifici del carrer de Monterols i Sant Pere no era tan lluït com ho és ara. Afortunadament, una mentalitat oberta per part dels organitzadors i la voluntat de tot un seguit de gent que va voler aportar-hi el seu gra de sorra, ha fet que pels reusencs, Sant Pere, sigui ara, un patrimoni arrelat molt endins on cap de tot: des de la processó solemne d’aquell bon home de les claus del cel, fins a la dissidència dels qui creuen que és perfectament compatible formar part de la Festa Major de Reus i no anar al seguici.
Quan el sol comença a pondre’s, el vespre del dia 25 de juny, a la Plaça del Mercadal, just davant de l’Ajuntament, una munió de gent espera amb candeletes alguna cosa. Se senten tabals. Una xaranga. El so sincopat dels tam-tam-tam presagia que la bèstia fosca de banyes esmolades, aviat farà acte de presència. L’animal, de cua llarga i llom brunyit, està a punt de caminar per Reus fent parades a diversos bars per tal de fer-se passar la set. El seguiran, com cada any, tot de reusencs que aniran seguint les passes de la bèstia procurant no quedar rabejada per l’aigua que tira pels seus narius.
Abans de la tabola, però, cal repartir la gorra de portador i la cagarada. No cal ser un geni per entendre que la gorra se l’endurà algú que hagi fet alguna cosa de profit durant aquest any a la ciutat. Tampoc cal tenir massa senderi per desxifrar que, qui s’emporti la cagarada, no haurà prestat el millor dels serveis a la capital ganxeta. Com sempre, el dubte, és en boca de tots: a qui se’l distingeixi amb la cagarada, vindrà a recollir-la?
De sobte, un dimoni una mica talòs, micro en mà perquè el senti tothom, diu els versots escrits per a l’ocasió. Quartetes que tenen la mala llet pròpia del qui no s’està per orgues i engega pel broc gros: el Bou és així. És durant aquesta lectura que es fa l’acte de donació dels dos guardons abans esmentats. Després, la processó laica, àvida de començar a divertir-se en aquesta nova celebració de Sant Pere, seguirà la comitiva bovina a toc de timbal i de festa. Enguany s’ha convidat el Bou de Mesa, bèstia occitana, que tindrà l’honor d’acompanyar al de Reus envestint a tord de dret.
Fa deu anys, que ara un, ara l’altre, els portadors del bou, tovallola al coll, es van succeint per conduir l’animal cap on volen que vagi. El país empeny. La gent empeny. El Bou de Reus empeny. Fa 10 anys que ho fa. “Visca Sant Pere! Visca Reus! Visca Catalunya Lliure!”, ha cridat el dimoni posant fi a la lectura dels versots, tot just fa un moment. Visca el Bou de Reus, hi afegim. Ahir, ara i sempre. Per molts anys, gent! I sobretot que la festa sigui bèstia!