Els dies i les dones

David Figueres

BON ESTIU A TOTHOM!

2

No sé si ho sabré fer. A veure, aquest xiquet del tercer que va per la vida fent-se dir escriptor, m’havia donat un paper, però jo, aquests dies, amb tot això de l’apagon, m’he atabalat i he anat de bòlit i el ditxós paper no sé on t’ha anat a parar: no sé si me l’he deixat dalt a casa o aquí baix a la porteria, ai filla!

Ves si no ho podia haver escrit ell, doncs no: "Secundina, tingui, vostè ja sap com va això dels blocs. Només ha d’escriure això que li deixo en aquest paper i avall", oh avall, avall; aviat està dit! Però com que feia tard per anar a no sé on, doncs au, arregla’t com puguis. Al paper, em sembla recordar, que hi posava que es volia prendre l’agost per escriure i revisar textos i ho deia fent servir aquell istil ensucrat que a vegades gasta i  fent servir aquelles paraules que em sembla que només entén ell.

La veritat, però, és una altra: el pàjaru, se’n va a passar l’agost a les Xeixels!!!, res de quedar-se a Barcelona a patir calor i a revisar escrits, no. Veuran, un dia que li feia l’habitació, vaig veure els bitllets damunt la taula; servidora, no en té res de xafardera, me’n reguard de posar-me a les vides dels altres, ara, això de donar gat per llebre, això si que no, que servidora té els seus principis!

Doncs això, que aquest agost us quedeu sense ni dies, ni dones, ni re de re, total per les rucades que escriu… Jo sempre li dic: "Tot això ho fas massa complicat…", però res, ell tossut escrivint tonteries i ajuntant-se amb cada element: com per exemple  això de la Xarxa de Blocs Submarinistes, el meu fill!, només d’imaginar-me’l vestit amb aquelles ulleres i els peus de patu, em pixo de riure!

La història bona, la història bona de veritat que no explicarà mai, és la del seu oncle torero. Ai, això no sé si ho podia dir. De fet era un cosí llunyà de son avi. "El ganxito de Triana" es feia dir. Després de la guerra va haver d’anar a fer les amèriques perquè s’havia significat, a més, la família no ho veia clar això dels toros. En va fer molts de quartos a Mèxic i Venessuela. Fa uns anys que la va dinyar i el David, això sí que es fort, ho va heretar tot, tot i tot! Sí, sí, sí… com ho senten. I no només va heretar els quartos, no, l’arte també el té de son onclu. A vegades quan faig el pis escoltant la Pantoja -oh, aquests del tomate són una colla de corbs- es veu que li ve el ramalasso de l’avantpassat i escolta, surt de l’habitació i es marca uns naturals i unes veròniques, la mar de xules!

En fi, no els molesto més. Me’n vaig perquè el meu nebot està a punt de venir a buscar-me. Marxem a Salou. Només de pensar en aquell parell de criatures que són la pell de Barrabàs, m’agafa de tot; mirin que a mi no m’agrada parlar malament de ningú, ara, un bon carxot a temps, si te n’estalvia de feina! Que passin un bon estiu i sobretot, això del passat del David, si pot ser, que quedi entre nosaltres, eh?, que es veu que entre els submarinistes això dels toros, no està massa ben vist que diguem.

A PEU PEL COLLSACABRA (V)

1

Una tarda de diumenge d’estiu a qualsevol població que es presti a deixar-se estimar, ja sigui pels seus carrers o per la benignitat del seu clima, per força ha de ser envaïda per aquella raça d’éssers vestits de qualsevol manera, pretesament informal, i que abasta totes les edats i totes les procedències: el diumenjaire. No tenim cap problema per capbussar-nos-hi en aquesta marea que hi ha a Rupit aquesta tarda.

.

Resulta que recupero un dels meus primers escenaris mítics. Em sobta la nitidesa dels records malgrat que vam deixar d’estiuejar-hi (deu o quinze dies a l’hostal Estrella cada any) quan jo no devia tenir més de vuit anys. Just davant la fonda, el carrer del fossar que puja. Recordo la casa on hi havia una noia deficient mental que es passava moltes hores del dia cridant des del balcó; els gronxadors del mateix antic fossar, que dóna nom al carrer, ara pel que veig tancat, i on em vaig obrir el cap una vegada; la casa d’un nen on anava a jugar-hi… 

Ens instal·lem davant de l’ajuntament. Recordo que la botiga on ara hi venen rellotges -l’amo hi té un parell d’altaveus a la porta que desprenen una desagradable música d’ascensor que ho empudega tot- hi havia una pastisseria. L’amo tenia un gos enorme, un gran danès si no recordo malament. Cada relectura de The hount of Baskerville’s de Conan Doyle, una de les millors aventures de Sherlock Holmes, identifico la bèstia que aterra els marjals anglesos, amb aquell gossot del pastisser.

Rupit ja és una postal més, un poblet amb l’encant pendent d’ésser rescatat. La civilització l’ha raptat. Com tants altres pobles, el pas de les estacions no marca el ritme dels homes: tot queda reduït a la temporada alta i a la temporada baixa. Hi haurà els horts i les quatre vaques perquè no sigui dit, però tot raja del mateix lloc. Descansem fent un entrepà i cafès en acabat. No volem arribar tard a Barcelona. Ens canviem i donem per acabada la travessa.

Potser sí que és veritat allò que diuen que un ha d’abstenir-se de tornar als llocs on un dia hi va ser feliç.

(foto: Rupit)

NOTA: Pel meu mal cap m’he "carregat" sense voler les parts tercera i quarta d’aquest viatge. Demano disculpes. Em sap greu

A PEU PEL COLLSACABRA (II)

1

El temps no acompanya. Sembla que s’hagi establert un viu diàleg entre la gradació cromàtica de les pedres de les cases, fosques com de fum, i el cel, de la mateixa tonalitat. D’aquí que ens estalviem d’entrar a Rupit i comencem a pujar. Veiem el poble des de l’altra banda del famós pont penjant. Uniformitat de construccions atapeïdes, com un entrepà d’aquells que s’hi posa de tot i després queda massa ample. Els geranis vermells d’algunes finestres, donen el contrapunt de color.

Hem de seguir un GR (Sender de gran recorregut) per arribar a Tavertet. Puja com una mala cosa. Boscos de faigs, de roures i de boixos. Obaga. El terra, amb parquet de fullaraca desfeta, a vegades rellisca. Primers ramats de vaques. Primers tortells, defecacions de mida, frescor i aromes variats. Ja no ens deixaran. També un tancat amb ases i someres. Se succeeixen els trossos de camí amb el cel a la vista, emmurriat, tosc; amb els bocins sense llum, aquella secreta serenor on un petit soroll, et fa reaccionar.

El camí no té pèrdua i de seguida enllacem amb la pista que arriba fins a Tavertet. Potser el boiram ha escampat una mica. Paisatge més lunar a mesura que arribem a la nostra destinació. Admirem la Vall de Sau. Amb Rupit a la nostra esquerra, s’ha obert la llumeneta del Santuari de la Mare de Déu del Far, a la punta de la penya. Rendides als seus peus, les Guilleries. El Ter queda estrangulat pel pantà de Sau, primer, i més endavant pel de Susqueda. Parets de vertigen.

La lluna és un somriure empipador que s’ha avançat a la nit. La seguim per arribar a Tavertet. Ens esperen per sopar a les deu i no anem massa bé de temps. Accelerem la marxa. Llàstima que el capvespre ja ens ha sobrevingut i és també velat, com el dia. Comencen a pampalluguejar les ciutats grans. Albirem el campanar de Tavertet. Somriem alleujats. El darrer esforç. 

(foto: pantà de Sau)

A PEU PEL COLLSACABRA (I)

3

Cap de setmana al Collsacabra. Intencions: deixar el cotxe a Rupit i pujar caminant fins a Tavertet, fer nit allí i tornar a Rupit l’endemà per una altra ruta. Marxem dissabte a la tarda. El dia s’ha aixecat grisós, de mala lluna, i encabat de dinar continua de la mateixa manera. Enfilem nord enllà amb l’esperança que escampi. A mesura que anem arribant a Vic, camps de blat que han passat per cal barber. Als camps, rotlles de palla com bocins de braç de gitano; algunes paques. Tot és del groc, amortit de llum, d’intensitat.

Fem una parada a Cantonigrós. Aquest cap de setmana s’hi celebra el vint-i-cinquè aniversari del seu prestigiós Festival Internacional de Música. Constatem que la temperatura ha baixat considerablement. Estirem les cames. No hi ha massa moviment. Disposició de casetes fetes de pedra. Jardins amorosos. Tendència al minimalisme suís un tant irritant.

No entrem a Rupit. No anem bé de temps. La climatologia se’ns gira d’esquena i a la muntanya no val a fer-s’hi els valents. Deixem el cotxe a l’aparcament de l’entrada del poble. Feia més de vint anys que no hi venia. Encara en recordo el camp de futbol de terra que ocupava aquest terreny, llavors. Hi passàvem uns dies, cada estiu, amb tota la família. Fem un cafè en un forn. Una noia amb trets indis ens respon "pas que ho sé per on s’hi va a Tavertet a peu, jo" a les nostra petició d’informació en un castellà sioux.

(foto: Rupit)

CAVALLS CAP A LA FOSCA

1

Res millor que un polític ho deixi córrer com perquè li ploguin elogis. Vam disculpar la falta d’ambició política de Pujol enaltint el seu coneixement del país, vam menystenir les anades de la pilota de Maragall dient que era un incomprès. Ara tocarà rentar la cara al senyor Piqué. Per on aniran els trets? Ho desconec. I sincerament, m’interessa molt poc.

El PP, com la policia, no és tonto. Sap que a Catalunya, el seny imposat per Piqué, el pot recollir perfectament CiU. Sap que en unes eleccions on s’ha aconseguit obrir l’escletxa del fracàs de les negociacions amb ETA, cal posar tota la carn damunt la brasa. Sap que baixant al soterrani i desembalant aguilots preconstitucionals i enravenaments de braços, els vots pugen com un cava d’oferta. Pel què es pot entreveure, substituirem els sanglots sincopats de Piqué pel relliscar d’esses de l’Albertito-mai-no-he-trencat-ni-un-plat-amb-moderació. Els germans Fernàndez han estat molts anys els Pepegoteraiotilio quan una aixeta gotejava o un dirigent esquerrejava, sempre tenien la clau anglesa a punt, el "presente" a la boca.  

Acebes ha entrat al palau amb el cavall i, sabre en mà, ha fet endreça de caps i de tarannàs. Reina de cors de l’Opus, si en devia fer de temps que devia estar amb l’equip de paracaigudista a punt per saltar damunt Barcelona quan ho digués el semàfor. "Que li tallin el cap", assajava amb les ulleres posades. "Que li tallin el cap", abans d’anar a dormir amb El camino reposant al seu pit de pollastre pijama de ratlles.

De moment, els caps de Piqué i Vendrell rodolen com dos pilotes de futbol de pati. Una munió de nens malcarats, per deixar anar l’excitació, es posen a donar-hi puntades de peu. El joc no és clar: ni porteries, ni línies, ni arbitres. La qüestió xutar pilotes, fer gresca, gatzara, tabola i xerinola. Trencar tants vidres i gerros com es puguin. A l’Angelito ara tots li riuen les gràcies. A l’Angelito tots li estan amics. Dalt el cavall controla el cotarro. Pregunta: "… i si hi posem el meu tatano de president?" però ja ho dèiem que al PP poden ser moltes coses però no pas rucs. Algú se li posa a la vora i li xiuxiueja que això, en temps dels romans, ja es va provar i no va donar gaire bon resultat. 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

POSTERITATS

0

“Una de las cosas que más me divierte es que la gran mayoría de los escritores, en un alarde de inocencia absoluta, todavía cree en la posteridad, cuando los científicos están hartos de decirnos que el universo tiene los días contados, que estamos abocados a una implosión o congelación. ¿De qué posteridad estamos hablando, pues? Ésta sóla tiene sentido si se cree en Dios. Si él existe, se puede llegar a sobrevivir en su memoria, si bien sólo lo conseguiría el mendigo o el yonqui, en ningún caso alguien que haya quemado las pestañas, escribiendo horas y horas. Pero precisamente por esto tiene también su lado hermoso, ya que perder la certeza de nuestra grandeza inmortal nos lleva a crear cosas mucho mejores, como el valor, la dignidad, la ética, la moralidad, la bondad, que desaparecen con nosotros y tienen un radio de acción tan mínimo como heroico”.

Roberto Bolaño

T’HI VEIG

6

Dissabte es va casar el teu nét al Santuari de Núria. Vam tenir bon dia. El lloc és preciós. Vam dormir el divendres a Ribes de Freser i l’endemà, vestits per l’ocasió, vam agafar el cremallera. No sé si t’hagués agradat massa la cerimònia. Jo penso, però, que s’agraeix trobar capellans disposats a deixar-se de misses i parlar de l’amor i del compromís sense massa escarafalls. T’hi veig assegut amb nosaltres, a primera fila, probablement amb bastó. T’hi veig emocionant-te i pujant amb la resta de les dues famílies a veure la Verge una vegada casats. T’hi veig malhumorant-te perquè et volen ajudar a pujar les escales i tu els diu que no cal, home, no cal.

Al dinar sé que t’hagués agradat dir quatre paraules. T’haguessis aixecat i haguessis engegat algun dels teus discursos. Portaries un dels teus vells vestits. Una corbata elegant. Després els hauries parlat dels teus viatges: als Estats Units (anècdota del cambrer cec del restaurant de Xicago); a Rússia (comentari sobre el fet que a Moscou, als anys cinquanta, els autobusos eren gratuïts). Després política: la força dels Estats Units al món, la necessitat de seguir Alemanya a Europa i no pas els embafats francesos, que Catalunya ha de ser governada per partits sense obediència espanyola… També haguéssim parlat d’esports. Probablement tu et decantessis per Federer més que no pas per Nadal. T’agradaven els tennistes elegants.

Probablement només haguessis fet acte de presència a la festa posterior, ja a Reus. Algú haguessis trobat de la vella guàrdia per ampliar alguns dels temes que hauries esbossat durant el dinar. T’hi veig amb aquells ulls blaus no volent-se perdre res de res, somrient sorneguer, excitat per tot plegat. Haguessis anat a dormir aviat. Abans però, haguessis posat un sobre amb una generosa quantitat a la butxaca del teu nét i haguessis fet un petó a la seva dona. T’hagués acompanyat a casa i tu m’haguessis preguntat si jo no seguiria els passos del meu germà. Jo et preguntaria si tenies a casa el segon volum dels Homenots de Pla, que el necessitava per consultar-lo. Tu m’haguessis dit que passés quan vulgui.

HAUSSON A L’ESPAI BROSSA

0

Més enllà del Grec hi ha vida artística. Així ens ho recorden diversos locals de la ciutat. Un d’ells, el Brossa espai escènic, continua celebrant el seu desè any de funcionament amb un espectacle marca de la casa. Fins el dia 29 de juliol, el mag Hausson hi presenta Style Galant, polifonia màgica. He llegit crítiques de l’espectacle que posaven de relleu un cert anacronisme en les propostes escèniques de l’espectacle. Considero Hausson un gran artista. I com a gran artista, Hausson, és plenament conscient de les seves limitacions i en treu profit.

 El seu semblant melancòlic, el seu abillament a l’antiga, la pulcritud en l’execució dels números, juguen al seu favor en bastir un espectacle on el personatge que interpreta hi és inserit no com un factor a part de l’espectacle, sinó com un element més. Podem intuir un recorregut existencial per aquest artista pulcre, que ens va encisant amb les cartes, amb les cordes; amb la màgia. I això l’hi dóna un afegit teatral interessantíssim.

De les sessions d’il·lusionisme que feia Robert Houdin al París del segle XIX passant per Méliès i arribant a Brossa, Housson ens fa somiar. El seu fer defuig l’espectacularitat. Encerta cartes. Encerta números. "Com pot ser?" i sobretot domina l’escena per tal donar al número l’embolcall necessari perquè guanyi en espectacularitat però sempre des de la proximitat i des de la senzillesa. 

Hausson cuida els detalls (aquí ha comptat amb l’ajuda en la direcció d’Hermann Bonnín, codirector amb Hausson del mateix Espai Brossa). Un encert el paper de la partenaire. Dóna molt de joc. També el fet d’incloure un saxofonista. Amb tot, hi ha un distanciament per mi excessiu, entre els números que fa Hausson i l’atmosfera de l’espectacle: una música d’ambient massa estrident i poc adequada per un lloc com el Brossa. En tot cas, penso que sense renunciar a aquest aire de music-hall, hi hauria d’haver una evolució més suau, més continguda. El número de les cordes homenatjant a Brossa em va semblar sublim i un exemple del que hauria de ser.

Pels qui es vulguin deixar seduir per les arts de l’il·lusionisme, no hi ha cap mena de dubte que no pode deixar-se perdre aquest espectacle. Mai que t’encertin els pensaments havia estat tant i tant gratificant.

(foto: Xavier Bertral)

ENRIC COMELADE, PASCAL CASASSES

4

Hi feia fresca ahir a la nit a la falda de Montjuïc. Una nit de rebequeta. Corrues de gent donant punt i final a sopars de pa amb alguna cosa, de pites amb alguna cosa; txaguarmes també. Teatre Grec. Festival del mateix nom. L’Epidaure comtal va omplint-se lentament. Localitats senars, localitats parells. "Ai, perdoni, que l’he trepitjat?" No s’obrirà cap teló. Ho tenim tot a la vista. Les llums sí que s’obren més. I s’aplaudeix com mana el ritual i mana la cortesia. El mestre de cerimònies té dos pianos: un de negre i gran que toca amb els dits d’ara i un de joguina que toca amb els dits de sempre. L’altre mestre de cerimònies només té un triangle, un barret de copa i un grapat de poemes.

De seguida van per feina. El piano de veritat, el de joguina vull dir, ja ens diu que els cinturons d’emocionar-se han d’estar ben fermats. La resta de músics fan que sí. I toquen i fan música i ens emociona aquest jazz com de parvulari, com de primària, si molt m’apures; de nens però de grans. El del barret de copa i el triangle diu i fa versos, perquè ell també n’és un de poema. Els cabells llargs, els dits llargs, la veu llarga. Parla d’ell i parla de Salvat-Papasseit i de Mossèn Cinto.

Després tot ja és barreja. Hi ha la música per damunt de tot. Hi ha vegades que són els poemes que cerquen els coixins de les notes i s’hi estiren. Hi ha vegades que són les notes les que es refugien en els poemes. "L’amor que ho cura tot i no et fas vell…" i tots érem molt joves ahir, ningú picant de mans, va notar ni una marca d’expressió, ni un cabell blanc, ni una artritis de més. "És perfecte contra els grans, la sífilis del cervell". Enric Comelade, Pascal Casasses se’ns van confondre: l’un de poeta de les joguines que saben dir música, l’altre de músic que sap tocar les paraules, les lletres; punxar-les perquè ens punxin.

Publicat dins de Arpegis | Deixa un comentari

MEDITERRANIS TANMATEIX

1

No sé si n’hem sabut prou de fomentar el sentiment mediterrani. Fer que aquest mar nostre, que en altre temps fou el centre del món, sigui un punt d’unió i d’intercanvi. En general hi ha una tendència a emparentar-nos amb Europa i sobretot amb Estats Units. La globalització. Hi ha com un sentiment de vergonya d’acceptar que, si tinguéssim l’oportunitat de conèixer a fons la veritable idiosincràsia de països com Algèria, Tunísia o el Marroc, serien molt més les coses que ens unirien que no pas les que ens separarien.

Creure que l’Islam és el causant d’aquest distanciament és una bajanada. El desconeixement ens ha fet estranys malgrat viure a quatre passes. La fonamentalitat de l’Islam sí que és un problema. Passar pel sedàs de la llei divina qualsevol cosa, sempre ha estat un perillós negoci. Ja fos el fonamentalisme islàmic o el fonamentalisme catòlic, que també existeix.

En comptes de mirar de buscar punts de contacte, hem reduït aquest països a ser o bé destinacions de turisme exòtic o bé jaciments de recursos naturals. Mentre aquesta dues opcions restin intactes, tant ens fa que siguin governats per dèspotes sense escrúpols que no garanteixen cap mena de llibertat democràtica i que reben el beneplàcit dels països que se n’aprofiten mirant cap a una altra banda quan se’ls pregunta per les moltes violacions de les llibertats bàsiques que s’hi cometen. Espanya entre els primers.

Val la pena, aquesta tarda, a les 7, passar pel Col·legi de Perodistes de Catalunya, a Barcelona, per escoltar una visió diferent dels tres països que citava. Del Marroc, l’Alí Lmrabet; de Tunísia Sihem Bensedrine i d’Algèria el Salem Zenia.

SALVADOR OLIVA I EL VERS

1

Salvador Oliva, conegut per haver-se enfrontat amb la traducció al català de tota l’obra de William Shakespeare, és a més a més, un poeta. I un poeta que no s’ha limitat a escriure els seus versos corresponents, sinó que, a més, n’ha exercit de pedagog a través de tres llibres que tot el que es fa dir poeta ha d’haver llegit almenys un cop a la seva vida, encara que sigui per desaprendre-ho tot el què s’hi ensenya: Introducció a la mètrica, Mètrica catalana i Tractat d’elocució, formen aquesta indispensable tríada.

Aquest darrer és una eina indispensable per tots els que es dediquen a la interpretació oral de textos i que rebla el clau de la sapiència per tal de tenir la teoria més que ben apresa alhora d’enfrontar-se a escriure versos. En favor d’Oliva puc dir que tots tres llibres són eminentment pràctics i d’una gran eficàcia.

El passat dia 4 de juliol, al Caixafòrum, vam poder gaudir d’una lliçó del mestre Oliva. Al costat de l’actriu Montse Guallar, desgranaren, a dues veus, vers a vers, una selecció dels sonets de Shakespeare, també traduïts al català pel mateix Oliva i que suposen un bellíssim monument a la poesia, al meu parer molt superior a la traducció de l’obra dramàtica.

Montse Guallar llegia en català i Oliva ho feia en anglès. De seguida es va veure que la Guallar era alumna avantatjada del seu company de recital. El vers immaculat, dit sense pressa i sense repenjar-se en la cantarella de la rima, fou una delícia continuada, tènue, fràgil, sublim. Oliva, no tenint-ne prou amb saber-se tan ben homenatjat per la calidesa justa de la veu de la Montse, que feia brunyir la seva traducció, va fer tota una demostració de lectura dins els mateixos paràmetres, afegint a més, el matís del qui sap els racons amagats d’uns versos que han conviscut amb un mateix, molt de temps.

Si l’actuació de Guallar va fer-nos estremir, la d’Oliva ens emocionà terriblement. Malgrat no entendre del tot l’anglès, sonet a sonet, Oliva va fer-nos copsar a través de la seva dicció sense esquerdes, els mil i un reflexos de la grandesa que suposa Dir el vers en majúscules, sense córrer, amb les pauses justes i sobretot, sense cridar.

ESCOLTAR

1

S’ha acabat. Sis poemes prometia i sis poemes he deixat anar. M’heu demostrat que hi ha ganes, que hi ha necessitat de poesia. El número exagerat de visites m’ho confirma. Consol?, amistat?, companyia?, energia?.. Que cadascú hi dibuixi, en la seva geografia emotiva, allò que li calgui. Ara ja són un poc més vostres aquests poemes. Al cap i a la fi, jo, només els he escrit.

També a mi m’han servit per plantificar-me davant els versos i confrontar qui sóc ara amb qui era en el moment d’escriure’ls. En alguns casos hem guanyat coses, en d’altres n’hem perdut. No em queixo. D’això se’n diu vida. I viure, per a mi, vol dir escriure.

Gràcies Ponç per la teva sana ironia illenca; a tu Gerard per la llum (sort amb el nou disc!); a l’Enric per la companyia; al Xavier per saber enterrar una mica la falç; al Marc perquè no s’aturi mai de proporcionar-nos eines internàutiques; al Llibreter perquè parlà de "dir" i no pas de "recitar"; al Ramon per citar-me; a la Victòria i a la Sílvia per ser-hi i al Joan Josep per la tendresa.

A tots vosaltres gràcies per tots i cadascú dels sentiments que us heu sabut fer venir escoltant-me, escoltant-vos. De tot cor.

“… AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (VI)

1

JARDÍ DESCLÒS

A l’estiu van fer tallar les pomeres.

Per no haver de treure les males herbes,

entre els rosers, van posar-hi pedretes

volcàniques i van flanquejar tot

el límit de gespa -clapes de trèvol-

amb travesseres de via de tren.

Ara, passo la maroma per damunt

de les fustes de color xocolata

intentant trobar la millor manera

de fer els canvis en el jardí del que sóc

sense desvirtuar-ne l’encant que té

pels qui no veuen les fulles caigudes,

les piles d’herba podrint-se lentament

rere els xiprers tupis i retallats.

Al vespre el cel s’ha tapat.

Ha plogut.

L’alzina que vaig plantar ara fa tretze anys,

l’avet blau que hi va deixar l’avi,

s’han mullat impertorbables,

serens.

David Figueres

“… AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (V)

5

AQUESTA NEU QUE CAU

Havien anunciat aquesta neu que cau

i que observo aixecant la vista del paper.

Finestra enllà, el blanc va sotmetent colors.

Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.

Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.

El nostre nét petit finalment deu dormir.

Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.

Un cruixit d’esglaons. Tu, que puges l’escala.

Ets a l’habitació i te’m quedes mirant.

Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.

Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.

Somric, deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.

“La fera s’ha adormit” i m’agafes la mà.

Plegats veiem la neu com lenta va colgant

aquest paisatge net que ja estimem tots dos.

Demà serà el trineu i un nas de pastanaga.

Demà seran les fotos per ensenyar als amics.

Te’n vols anar i no ho vull. “Va, que tinc molta feina…”

Escric aquest vers d’ara, de pressa. Per plegar.

Vull acabar el poema i estar del tot per tu.

Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.

No has pujat cap escala, ni m’has besat, amor.

No tindrem mai cap fill.

Ni envellirem plegats.

David Figueres