SEGUIREM
(A la memòria del Josep Maria Isanta)
Seguiré lluitant enmig la fredor
com una flor que neix amb el desgel
embriac d’amor llenço el puny al vent.
Jo vull per demà la meva terra lliure.
(Brams)
(A la memòria del Josep Maria Isanta)
Seguiré lluitant enmig la fredor
com una flor que neix amb el desgel
embriac d’amor llenço el puny al vent.
Jo vull per demà la meva terra lliure.
(Brams)
"Sembla que tothom està conforme, en teoria, que l’intel·lectual ha d’assumir un paper crític, però a la pràctica acceptem sense protesta que la majoria d’intel·lectuals prenguin partit segons convé als seus interessos de ciutadans.
L’home que ha de beure i menjar i, si pot ser, aconseguir algun càrrec o benefici pot més en ells que no pas el pensador que, amb les seves crítiques, hauria d’orientar la societat cap a un futur més just, més satisfactori.
L’intel·lectual cobra d’algú, en diners o en dinades, potser en simples béns de subsistència en el millor dels casos, i no vol exposar-se a incórrer en les ires del sistema que possiblement menysprea però que l’ha eixalat.
No és estrany que perdi o vaig perdent la seva capacitat creadora i s’entretingui, en els seus moments de lleure o de desinterès, amb reelaboracions de materials desactivats per la història o amb uns certs treballs d’hermenèutica que, per l’enginy que l’obliguen a desplegar, el compensen de la frustració diària de ser ja només, en la seva funció pública, algú que s’ha integrat".
Manuel de Pedrolo. Darrers dietaris inèdits (Blocs 1988-1990)
Sorgim d’un temps arrasat. Als pares, els avis els van dir que no tenien dret a gaire cosa perquè no havien patit la guerra. A nosaltres ara ens diuen que no tenim dret a gaire cosa perqùe no ens hem atrevit a revoltar-nos contra tot.
"Els primes canutets d’amagat sota l’atenta mirada d’un tal Che Guevara", la lletra dels Pets, il·lustra el què som. Captaires enmig en un abocador d’idees i de projectes culturals per alguns exhaurits. Remenem en el que queda amb la por que algú ens digui que això ja ho va fer o dir algú, abans.
Molts, vam poder fer el gandul quan teníem vint anys. Repetíem cursos anant a l’institut només per riure amb els amics. A casa s’ho podien permetre. No sabíem què volíem ser. Ningú no ens ho exigia tampoc.
Ara, som aprenents de Rick Blane sense permetre que ningú ens abandoni en una estació. Figurants de Corto Maltés a través d’ETT que no ens atrevim a no tenir propi cap port. Batmans esguardant de nit la ciutat des del terrat d’un pis que mai no podrem pagar.
Avui he sabut les notes de les proves d’accès a la Universitat per a majors de vint-i-cinc anys. El 8,02 que he tret -disculpeu-me, disculpeu-me la vanitat- em permetrà entrar a Humanitats l’any que ve.
Som els que tot i no resistir-nos a agafar el metro, deixem les escales mecàniques i pugem a poc a poc, esglaó a esglaó, fins a la superfície.
Parlar de Reus aquests dies, ha estat parlar de lluentons i malabars, de contorsionistes i pallassos, d’equilibristes i del més difícil encara. D’ooooooooooh i aaaaaaaaaaah per carrers, teatres i places de la ciutat.
Nou anys de "Trapezi". Nou anys d’invasió pacífica de rastes, de tambors enmig del carrer Llovera -si els prohoms s’aixequessin!!!- d’escups de foc al Mercadal, de veure passar la maroma a la plaça de la Llibertat.
Nou anys, també, d’acabar els espectacles que es fan al centre de la ciutat, enfilar carrer Ample amunt fins a La Palma i fer una cervesa esperant que comenci la darrera sessió. La golfa de quarts d’una.
Ni el Barça de nyam-nyam Eto’o pot amb les ganes de començar la nit del dissabte amb els darrers cops de cua del festival. Enguany he fet campana. Aixeco el dit orgullós, però, quan passen llista sota esqueixos de núvols; ja assegut en una buscada cadira de fusta plegable.
Passen coses en un any en la pista principal de la vida de cadascú. A. i C. que fa quatre dies que s’estimen ja plegats i molt a la plaça de la Farinera; M. que té J. per terres aragoneses tocant en una orquestra; N. que ha estrenat pis i acull E., fins al juny de bolos per Catalunya amb un espectacle per a nens.
No, el nostre circ no és el de posar caps dins la boca dels lleons ni el de caminar damunt el llom de cavalls al galop. Com l’home que ara toca peces de Bach fregant copes de cristall o el personatge de cabells esborrifats que fa de tot amb boles de ping-pong, la nostra amistat es una amistat d’espais petits, d’actuacions de petit format.
Satisfets ens donem al somriure sorgit per un tot va bé? o a la mà desinteressada que ens frega l’esquena per fer-nos passar el fred que ens agafa desprevinguts. Som uns quants els que hem deixat la ciutat. Trapezistes sense cap mena de ganes ja de treballar sense xarxa, ens gronxem setmana a setmana, però, sabent perfectament de qui són els braços que aturaran la caiguda així que es doni.