Els dies i les dones

El captard abraça la ciutat. Els balcons, durant el dia tancats, ara s’obren a la nit que comença a caure. Hi puc veure càlides llums dins el pis. Colors ocres. Estanteries amb llibres. Ells, però, fa estona que seuen a la taula de fora. Tots dos fumen. Parlen relaxats. El silenci és ple de roncar de motors. Però cara a cara, una espelma entre tots dos, frueixen tranquils a recer dels estels que avui tampoc no es podran veure. Una bicicleta al costat d’on és ella.

Ell potser va per afaitar. Els cabells curosament esbullats. Ella, que ara fa ballar una xancleta entre dits d’ungles malves, riu, esclafeix. El braç en un angle seductor. Subjecta el cigarret. La mà a la templa. Hi ha una copa de vi per a cadascú. Potser blanc. Una mica de pintallavis a la copa d’ellla. Se’ls ha pintat perquè sí. A joc amb les ungles. Ell ressegueix la pintura cerosa com va relliscant copa endins. Ella no se n’adona i torna a beure. No brinden per res. Només deixen que la nit els vagi gronxant abans no vingui el sopar. Que serà potser una mica de sushi congelat i fruita.     

Els dies encara tornen a ser bons d’encetar si quan fineixen, pensen tots dos, es tornen així com són ara. La seva felicitat, que no cal dir, per tàcita, per establerta en aquest moment petit, madur, mancat de sorpreses explosives, fa temps que es mou entre aquest tipus d’aigües. Segures. Encara no amansides del tot, però. Per si de cas els plau de ser dolents.

Establerts en aquest comú acord de perpetuïtat capvespre a capvespre, somien en qui no són potser per retrobar-se, en un altre vida, i tornar-se a conèixer i tornar-se a donar tot el que ara tenen. No se’n vanten. Tot s’ho han guanyat a pols. Els fa sentir orgullosos que l’un, que l’altre, podrien malmetre uns quants cors si s’ho proposessin de veres. Però si no ho han fet fins ara, no paga la pena de demostrar-se res. Ella no recorda mai que ell, els dijous, té bàsquet amb els ex-companys de la facultat. Ell sort en té de les amigues d’ella per recordar-li els aniversaris.

Continuen ben agombolats en aquest memorial domèstic d’explicar-se qui són i que han fet i on volen anar amb l’única premissa que volen respostes on hi càpiguen tots dos. Senzillesa. Complicació. Se n’han sortit. Potser fregant la dècada. Potser encara amb el sabor àcid del primer petó que es barallen, ara mateix, per fixar en un moment concret. Amb el tema dels nens sense resoldre. “Ai, xatu, n’hem de parlar ara precisament?” L’estiu els arresta. La condemna: suar plegats. Plegats en un balcó. El balcó des d’on jo, davant per davant, me’ls invento.

Aquest estiu de l’any de nostrusenyor 2013 ens ha sortit xofogosot. Inflamat. Com si ens haguessin enviat a tots a l’infern amb un assecador de cap de perruqueria entre les temples. Hem de sortir al carrer. Ens hem d’esbargir. Ens hem de refrescar. Busquem, busquem, busquem…

Ah, sí, calla! No hi ha aquells xiquets del Parking Shakespeare que cada any prefereixen treballar a fer vacances? Ai, sí tu! I voldràs dir que eguany amb això de la crisi… Ves, aquesta gent de la faràndula, quan és que no han estat en crisi? També tens raó. A veure, posa-ho al gúguel… Siiiiiiiiiiiiiii, mira, enguany també hi ha Shakespeare! Visca, visca…! I escolta, per no haver-nos perdut cap funció des de fa cinc anys, no ens faran descompte? Però si passen la gorra encabat i ja saps que sempre els hem donat alguna cosa. Ah!

Llavors, al parc de l’estació del Nord ens trobem amb el panorama següent: Orsino estima Olivia. Viola estima Orsino. Olivia estima Sebastià. Sebastià estima Antoni. Antoni estima Sebastià. Festa s’estima les seves cançons. Maria s’estima el que li donin. Malvolio es pensa que se l’estima Olívia i el Senyor Tobies Rot diu al Senyor Andreu Careixut que ha d’estimar Olívia. Hosti, i amb tanta estimació no queda una mica hipoglucèmic, tot plegat? No, home no; si te’n canses, escoltes les paraules i amb això ja en tens prou. Oqueimaquei.

Escolta. Què vols, ara? Perquè ells porten barba i elles van de negre? Això és cosa del director, enguany se n’ha encarregat l’Iban Beltran. Cada any canvien, no? Això mateix. Potser enguany s’han recatat més en la part dramàtica, no? Potser sí. Són còm titelles. Xsssssssst. En canvi, en la part còmica… Home, en Caraeixut i en Rot són dos caramels de paper. Hi, hi, hi, hi… em fan pixar! Sí, però calla. I aquest tal Shakespeare és viu? Cria malves fa molts anys. Hosti, què fort! Calla. Aplaudim molt, eh? Sí, sí, sí, que això que et facin passar una bona estona, amb els temps que corren i per la voluntat, no té preu. “No té preu”, tu també en tens de bones, eh paio? Pararàs? D’acord, perdona.

Un dia podríema tornar, no? Sí, perquè no. Fins quan hi són? Em sembla que enguany fan l’última funció el dia 4 d’agost. Dimecres fan festa? Sí. Doncs dimecres no hi podrem venir. No, és clar. El que podries fer es penjar en aquest mateix apunt, les altres crítiques. Vols dir? Sí home sí. Pot estar bé. Jo la meitat del que hi dius no ho entenc. Ja. I una cosa, quan faci quinze anys que facin funció, també els penjaran una placa com al Fletats al TNC? Flotats. Com? Flotats; es diu Flotats i no Fletats. Que no el van fletar cap a Madrid? Sí. Doncs Fletats. Vist així… Però em sembla que aquests no són de plaques. Són més de fer les coses perquè sí, perquè xalen molt amb el que fan, no? Em sembla que sí. Se les poden confitar les plaques? Confitades estan. Escolta, jo els deixo 10 euros. No podrem sopar després. Una mica ja és com si haguéssim sopat. No només de menjar ens alimentem, no? No. Ets un romàntic. Un què? Deixem-ho. 

L’amansiment de la fúria.

La comèdia dels errors

Somni d’una nit d’estiu
 
Treballs d’amor perdut
      
   
    

  

Vaig conéixer Jaume Pomar el 2008 a Blanes. A tots dos se’ns va concedir un dels Premis Recull d’aquell any.

A ell, el Rafael Cornellà de retrat literari per una semblança de LLorenç Villalonga i a mi el Salvador Reynaldos de periodisme.

Recordo que vam estar xerrant d’això i d’allò just abans del dinar. He de confessar que jo, en aquell moment, no sabia qui era. Va ser després, en arribar a casa i buscar informació sobre Pomar, que em vaig fer una mica de vergonya per haver tractat amb tot un “homenot” de les illes, per dir-ho en termes planians, amb tanta lleugeresa. Coses de cadell.

Avui, que malauradament m’he assabentat de la seva mort, em sap greu la seva pèrdua, com sempre que me’n sap la mort d’un home de lletres savi i que més enllà d’haver deixat una obra molt interessant, va treballar per la difusió de la cultura dels Països Catalans.

El meu condol als seus familiars i amics.    

(Foto: Joan Torres)