Els dies i les dones

David Figueres

EL MEU 2009

2

No sóc procliu a fer resums. Sempre he anat per cursos. Per mi, per tant, tota la moguda sempre comença al setembre: amb el final de la calor, amb el final dels dies llargs. Però mira, encara que sigui per fer una mica de repàs i adonar-te que has fet i han passat més coses que les que et pensaves, doncs aquí teniu el meu 2009, per qui li pugui interessar.

Vam començar coronats amb ceptre i tron, encara de seguida vam baixar a la terra per començar a etzibar contra qui tocava. Vam deixar que els amics ens fessin riure amb talent, perquè no ho sabíem que ens tocaria indignar-nos i tornar a emprenyar-nos.

I vam homenatjar, també, els mestres que faltaven i vam quedar eixuts de tant plorar. També vam començar a acaronar un somni i no permetre que alguns dormissin plàcidament. I ens vam veure les cares amb qui llençàvem versos a la xarxa i vam deixar-nos llegir un conte amb veu de per sempre i donàrem la nostra als qui viuen refugiats en ciutats llunyanes; i encara en vam dir més de versos i d’amor. La Xesca, mentrestant, s’envolava per sempre.

I va venir la Monstant i els seus ulls blavíssims i li vam començar a mostrar aniversaris tristos i solidaritats amb els qui no poden moure’s. També que hi havia amics que feien realitat els seus somnis.

Ens deixaren els grans i em posaren música a un grapat de poemes i sonaren també tonades desgraciadament conegudes i queien herois de veritat i fèiem les coses que calia fer a dins el cor i tornàvem a lamentar pèrdues.

Escrivíem contes, però. I ens retrobàvem amics de temps i la gent d’Arenys deia que Sí i feia cinc anys que us emprenyava amb dies i dones i posàvem primeres pedres i anàvem a viure a un altre indret i escoltàvem Ferrater. Els Senyors de Barcelona queien fins baix però nosaltres continuàvem llogant la nostra veu per molt que alguns xerressin sempre de la mateixa manera.

Dèiem més poemes i fèiem amics al Penedès. Ens banyàvem de Vinyoli i d’esperançadors reptes futurs i engegàvem el motor de la nostra llibertat i n’apreníem de les poetes i felicitàvem el Nadal d’una manera diferent.

Res, però, no seria, sense les vostres visites i els vostres comentaris. Molt bon 2010!

ELS PETS COMPROMESOS AMB EL MEDI AMBIENT

1

Tot i el fracàs de la darrera cimera de Copenhague, són moltes les iniciatives que lluiten per preservar el nostre planeta de la creixent contaminació. L’emissió massiva de diòxid de carboni és una de les principals preocupacions, però segons els entesos, hi ha molts d’altres substàncies tant o més nocives que el CO2. Per exemple, molts dels gasos generats pels humans, contenen toxines tant o més perilloses que les que poden llençar a l’atmosfera les fàbriques o els automòbils.

En aquest sentit, l’empresa de Riudecanyes Pudofuig, ha llençat al mercat un dispositiu revolucionari que reduirà en un 80 % les emissions de gasos tòxics produïts pels humans. Amb tot, el què és especialment revolucionari, no és pas aquest filtre, sinó l’aprofitament d’aquests gasos per generar energia.

El dispositiu, anomenat de manera provisional Powerpet, conté unes bateries que converteixen els gasos en energia i que permeten carregar-hi qualsevol dispositiu que necessiti carregar-se al corrent elèctric.

 “El Powerpet et permet afegir a l’autonomia pròpia de cada aparell un plus, doncs ja no cal buscar un endoll si se t’acaba la bateria. Pots connectar el teu mòbil o el teu ordenador al Powerpet i carregar-lo o directament fer servir l’energia generada, doncs ets tu mateix qui genera l’energia a través dels gasos que produeix el teu cos”, ens diu Enric Fiu, cap de recerca de Pudofuig.

El dispositiu, que ha estat provat durant dos anys en diverses explotacions ramaderes, consta d’un petit tub que s’introdueix a l’anus i d’un cable al qual se li poden afegir tants endolls com aparells vulguem connectar.

Per demostrar l’eficàcia d’aquest nou aparell que s’espera que sigui el regal de Reis més demanat d’enguany, avui mateix a Riudecanyes, Els Pets, que s’han mostrat entusiasmats per aquesta innovadora tecnologia que ha estat desenvolupada totalment al Camp de Tarragona, oferiran un concert on tots els instruments estaran connectats als Powerpets que Joan Reig, Lluís Gavaldà, Falin Càceres i els altres músics de la formació de Constantí, portaran instal•lats.

Un equip de dietistes ha preparat un menú especial per tal que el subministrament elèctric necessari, no es vegi interromput en cap moment.

(A la fotografia Lluís Gavaldà i Joan Reig confirmant l’eficàcia del Powerpet amb un ordinador)

(Com ja us podeu imaginar, aquesta notícia ha estat la innocentada del 2009)

VOLEM-PODEM-DECIDIM

1

Ja no hi ha marxa enrere. Ahir es va confirmar que la consulta d’Arenys no era un fet aïllat. Arenys va ser la metxa per la llarga traca de la independència. Un 95% dels catalans va decidir que vol un  Estat propi. Un 95% dels catalans va dir que no vol formar més d’Espanya. Queda dit. Queda referendat per la màxima expressió de la democràcia: algú que plega un paperet dient el seu parer i el posa dins d’una urna.

Qui titlli aquest fet com il·legal o no vinculant, legitima el fet que durant més de 40 anys en aquest país per reunir-se més de tres persones, s’hagués de demanar el permís a “la autoridad competente”. Els qui no reconeixen la voluntat popular i lliure de 200.000 catalans legitimen que la sobirania no resideix en el poble sinó en les institucions superiors que la gestionen.

Damunt la taula política, el dossier de la Independència ja no és dins una d’aquelles carpetes blaves amb una rodanxa de suor a la part del llom per on s’agafava, amb les gomes esfilagarsades, amb una mica de pols al damunt.

La Independència, ara, és un senzill pendrive que es connecta al cor dels catalans i que funciona perquè volem que funcioni; que funciona perquè podem fer que funcioni; que funciona perquè estem farts que decideixin per nosaltres.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

SEGONS COM, SEGONS QUI

1

Em revolta la situació de l’Aminatu Haidar. Quan els conflictes no es resolen passa el que passa: que la repressió, el sofriment, el desgast de la lluita, han d’encarnar-se, tot plegat, en la persona d’una dona obstinada en no fer res que no hagi fet sempre, per fer-nos reaccionar. Tota la solidaritat, tot l’esforç per donar a conèixer el seu cas i de retruc el cas penós del poble saharaui refugiat al desert, són necessaris.

Aquests dies, però, nombrosos artistes han manifestat públicament el seu suport a l’Aminatu. S’han mostrat del tot en desacord que un grup humà no tingui el dret a poder decidir per ell mateix. S’han horroritzat que algú pugui patir alguna repressió per no posar, en un bocí de paper, el lloc d’on realment se sent ciutadana i no el país d’on administrament, per força i a desgrat, pertany.

Ah!, que diria el poeta Monegal congelant la imatge, però aquesta solidaritat es mostra sempre de la mateixa manera? La imparcialitat de la solidaritat està per damunt de tot sempre que la causa sigui justa? Els artistes dirien que sí, perquè són d’esquerra, perquè són progressistes, perquè porten kufies per bufanda i perquè són la pera de guais i d’enrotllats.

I doncs, la solidaritat amb el poble català perquè aconsegueixi el mateix que demana el poble saharaui, també es dóna? Alerta! Aquí la progressia arrufa el nas, mira cap a una altra banda. Un xiula, l’altre fa veure que xuta una pedra inexistent. “Això és diferent”, diu finalment el més agosarat. I els altres assenten. “Sí, Catalunya sempre ha estat diferent”.

I és que l’esquerra, en un moment donat, va fer els deures. La Independència, la sobirania, la voluntat que els catalans tinguin un Estat, no és considerat com un avenç, com una cosa progressista: són els burgesos que ho volen, són els de dretes que volen tornar a dominar Catalunya i oprimir els nostres companys d’esquerra que volen formar part de la Gran Espanya on tothom parlarà la llengua que ens uneix: el castellà. Un pare de la Constitució en va escriure un llibre i tot.

Personalment no necessito que cap d’aquests artistes es passegin fent el titola per cap dels pobles que el proper dia 13 faran la consulta sobre el nostre futur. Ara, fa ràbia aquest doble raser dels qui s’omplen la boca de mostres de bona voluntat per qualsevol causa allunyada de la seva realitat i són incapaços d’anar en contra del manual del bon progre i veure el nostre dret legítim de ser lliures, com una causa digne per donar-hi suport.

DIA INTERNACIONAL DELS DRETS HUMANS: PER TXETXÈNIA

1

La violació dels Drets Humans a Rússia és constant. El neoimperialisme imposat per Putin ha portat al país a ser un dels llocs on més periodistes moren en l’exercici de la seva professió. La impunitat és absoluta. La desídia de les autoritats per investigar com calen aquestes morts, vergonyosa.

A l’esquena de Putin i de la seva banda de criminals pesa una de les atrocitats més grans dels segle XX: el genocidi de Txetxènia. A la mort de soldats, de milicians, de ciutadans civils, cal afegir-hi, darrerament, la mort de membres d’ONG que treballaven a la zona.

Europa ha girat l’esquena a Txetxènia. Compra el gas a Rússia i no s’atreveix a dir res de tanta mort com s’amaga sota l’estora de la normalitat. La hipocresia plana. Mentrestant la mort. Molta mort. Massa.

Avui Dia Internacional dels Drets Humans a les 19:00 a l’Aula Europa de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona (Passeig de Gràcia, 90) tindrà lloc la taula rodona sota el títol “El coratge de Memorial, premi Sàkharov 2009 a la defensa dels drets humans a Rússia”. L’acte comptarà amb la presència d’Oleg Orlov i Tatiana Kasatkina, representants de Memorial.

L’acte és organitzat, a més de l’Oficina esmentada, per la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans i la Lliga dels Drets dels Pobles.

Un gest honorable el del Parlament Europeu però insuficient. Esperem que pugui ser el preludi d’una acció diplomàtica més contundent i menys permissiva amb Rússia.

ELS MALVATS

0

Doncs sí, quan ens pensàvem, encimbellats per la crítica especialitzada i la molt especialitzada, que almenys tardaríem dos o tres anys a poder tornar-los a veure en escena donada la complexitat intel·lectual del seu teatre, la gent de Viuda de Iguana e Hijos [facebook] tornen a delectar-nos amb un nou espectacle: ELS MALVATS.

Per la promoció que ens ha arribat, podem deduir, que almenys pel que fa a ambició ningú no els guanya: “16 localitzacions del tot el món, 45 personatges, amenaces de bomba, armes de mentida i petons de veritat” i el no menys desdenyable atreviment de proporcionar-nos “la persecució d’esquiadors més gran que s’hagi vist al teatre” (!!!)

Hem d’aturar-nos. No podem escriure amb palpitacions. N’hem vist fotos i a més de tot això que dèiem més amunt, s’hi perceben cares de malèvoles intencions, atmosferes opressives, estupendíssimes femmes fatales i què sé jo quantes coses més!

Tornen les rèpliques genials de Biel Perelló -fins i tot hi ha un dels actors que se li assemba- torna la direcció exquisida del Jordi Frades aquest cop també compartida amb l’autor Perelló, torna el mestratge d’actors d’aquells que treballen-tots-molt-bé com són Elia Corral, Ester Cort, Óscar Garcia, Santi Monreal, Pep Muñoz, Mireia Piferrer i Miquel Àngel Ripeu.

Són uns quants els que han dit que no hi surten -jo tampoc- ara, això sí, jo quan en tingui oportunitat, seré al pati de butaques omplint-me els sentits amb tot el que se’m vulgui donar.

Tot plegat s’estrenarà el proper dia 11 de desembre a la Sala Trono de Tarragona i farà temporada a Barcelona al Versus Teatre a partir del 17 de desembre.

Seria una veritable llàstima que no m’hi acompanyéssiu.

Podeu llegir la crítica de l’espectacle fent click aquí

UN CAMÍ ENTRE ELS NÚVOLS

1

El poema que ocupava el lloc d’una muntanya

Era allí, paraula per paraula,
el poema que ocupava el lloc d’una muntanya.

Ell en respirava l’oxigen,
fins i tot amb el llibre capgirat damunt la pols de la seva taula.

Recordava com havia necessitat
un lloc on anar en la seva mateixa direcció,

com havia refet els pins,
apartat les roques i emprès un camí entre els núvols,

fins trobar l’atalaia adequada
on sentir-se completat endins un inexplicable completar-se:

la roca exacta on les seves inexactituds
descobrissin, per fi, la vista cap a la qual havien avançat,

un lloc on estirar-se, i tot contemplant el mar,
reconèixer la seva única i solitària casa.

                                                                   Wallace Stevens. The rock

                                                                   (Versió de David Figueres)

AMB VAMBES NO

1

En aquella cosa que en deien adolescència que s’estirà cap a la primera joventut, la figura autoritària que impedia l’accés a locals d’una certa importància lúdica i nocturna era algú fornit, amb cara de pocs amics i que a vegades portava un uniforme: estic parlant del segurata.

El segurata era algú mancat d’autoestima. Algú que havia passat la seva existència sense pena ni glòria i que acumulava tot el rancor per tanta invisibilitat, erigint-se ara, com el Sant Pere que permetia l’entrada al Cel basant-se en coses tant trivials com la llargada del cabell, el vestit o el calçat. En això del calçat hi tenien molta mania. “Con bambas no entras”. Ho deien sempre en castellà. Amenaçadors. “Con bambas, nanai”.

Amb els anys, el segurata, s’ha expandit. Moltes administracions públiques o fins i tot centres cívics, han decidit posar-ne un. Tot i l’uniforme, la porra, els guants i les manilles incrustades a la ronyonada, han abandonat aquella seriositat sinistra per convertir-se en bidells militaritzats. Conserges policies. Porters que se saben de memòria tots els capítols de l’Equipo A.

És per això que avui, quan jo instintivament ja girava cua, he sentit un xiulit a la meva esquena seguit d’un “adondevá?”, que m’ha deixat mort. Rere meu, un d’aquests subjectes corria al meu encalç. Érem davant d’una delegació de la Agencia Tributaria. Havia de fer unes gestions. “Esquenoquierentrar?”

I jo he esbossat un “esclaro” -no fos cas- mentre ell tot diligent amb la porra, els guants, les manilles a la ronyonada, m’aguantava la porta perquè entrés. Ha estat un moment de joia, de rescabalament per tants anys de persecució injustificada. No he plorat, però gairebé.

Què voleu, avui anava calçat amb unes vambes i he pogut entrar al local!