Endavant, sempre endavant. Sense aturar-me ni pensar més del compte en coses que no depenen de mi. M’agradaria menjar-me el món, arraconar el dolor i la tristesa per centrar-me en els teus llavis de sal i mel, pensar que la vida pot reduir-se a una trobada màgica a la vora del mar, amb els peus nus i totes les possibilitats al nostre abast.
(Reflexions d’un deprimit que no sóc jo*)
Dies com aquest em permeten constatar que hi ha massa coses incomprensibles, que la frontera entre oasi i desert és tan imprecisa com la línia que separa tragèdia i felicitat. Tots hem pogut comprovar que de les certeses al buit només hi ha un pas. Tan rotunds com relatius i qüestionables, l’èxit i el fracàs són les dues cares d’una moneda que no para de girar, el balanç inevitable amb què de tant en tant pretenem valorar les nostres vides. Dia de pas, sí, una transició cap a jornades memorables que, amb una mica de sort, m’esperen a la cantonada per confirmar-me que el meu cor encara batega a pesar de tot, a pesar de mi.
* Aquesta advertència és sobrera i, probablement, inútil, però va adreçada a qui pugui patir en pensar que ho estic passant malament, tot i que ja m’imagino que algú deduirà que el deprimit sóc jo. En qualsevol cas, procuraré no recórrer de nou a l’asterisc, més que res perquè el text matisador podria acabar sent tant o més llarg que el principal.
Potser no, però entro a la velocitat del llampec (és un dir) per deixar constància que molta gent té a la boca el potser, que molts som així, plens d’estrèpits nocturns i derrotes quotidianes, que ens agrada pensar que sempre podem tornar a començar (el que sigui) i que algú ens entén i, potser, ens llegeix, tot i que ambdues coses són, com a mínim, tan incertes com l’endemà.
De vegades, sense cap necessitat de mirar-me al mirall, em pregunto qui sóc. Potser res més que un home de cabell escàs que escriu un bloc pel simple plaer d’escriure, comunicar-se, provocar algun somriure o alguna ganyota de fàstic o indiferència. Tot és massa fràgil. Tot pot diluir-se i perdre’s en el no-res. Però el fet de ser insignificant i estar exposat a rebre cops que em deixin gelat, petrificat o directament em converteixin en cendra, no m’impedeix obrir-me pas, o intentar-ho, encara que sospiti que no arribaré enlloc o, com a molt, a un país de fum on les muntanyes són tan costerudes com l’amor.
La companyia gallega Matarile Teatro presenta aquests dies al teatre Fernán Gómez de Madrid l’obra Animals artificials, dirigida per Anna Vallès. El muntatge escenifica la finíssima línia que existeix entre les normes que imposa la societat i l’instint animal de les persones. Ve a ser una reivindicació de l’ésser humà com a ésser social, una expressió de la dicotomia que es produeix entre el que volem ser, el que fem i el pes que exerceix la tradició en la construcció de la nostra personalitat.
Sembla interessant. Convida a la reflexió, les mirades introspectives i, per què no, les confessions íntimes. Qui no ha desitjat més d’un cop deixar-se endur pels seus instints animals? Qui no ha renegat alguna vegada d’uns costums imposats que sovint ens obliguen a fer coses que no voldríem fer?
Tots sabem que el món és ple d’animals ben humans, de bèsties naturals o artificials capaces dels pitjors crims imaginables, d’atrocitats com les que aquestes últimes setmanes omplen les pàgines dels diaris. I tots pensem: com és possible que existeixin aquests monstres? Què estem fent malament? Per què els avenços tecnològics no van acompanyats d’avenços en la naturalesa humana? Moltes preguntes i cap resposta definitiva, però sempre -un sempre relatiu, condicionat per les múltiples limitacions que condicionen la vida de cadascú- ens quedarà l’opció de mirar cap endins i decidir què volem ser, què fem i cap on anem.
Ja ens la sabem de memòria, la teoria de Hobbes, però jo em pregunto: per què l’home és un llop per a l’home i no el llop un home per al llop? Un cas apart, lògicament, és el de l’home llop, però crec que en aquest cas ningú no discutirà que les interaccions socials no són el seu fort. Em conformaria amb que algú em respongués la pregunta de més amunt i, si gosa, es formulés una pregunta molt similar canviant l’home per la dona i el llop per la lloba.
Fugacitat, espectacle, falsedat, gestos banals i les giragonses fatídiques dels dies consumits en la normalitat imposada. Formes, marques, llocs… detritus socials i materials d’un capitalisme que ens promet una vida fantàstica i fàcil d’assolir sempre que ens ho creiem tot i ens situem en el no-res més absolut.
Esther Tusquets diu avui en una entrevista a Babelia que “el sentit de l’humor augmenta amb l’edat perquè la vellesa és una porqueria”. No sé per què, aquestes paraules m’han fet pensar en Nietzsche quan afirma una cosa així com que les persones més espirituals són també les que viuen les tragèdies més doloroses, però honoren la vida precisament perquè aquesta s’hi enfronta amb la major de les hostilitats.
No, perquè sé que així és impossible trobar-te.
Et deixaré així, com oblidada,
pensant en altres per no pensar en tu,
però pensant en tu;
a qui vull enganyar?
Rere la pena sempre hi ha esperança,
resorgeix l’alegria
i continuen brollant els versos.
però tots coneixem microclimes que semblen estimular la concentració de gent interessant, llocs amb la màgia precisa per reunir éssers humans que valguin la pena. I ara ja no sé si podré sobreviure lluny de Bakhtapur, Siding i Pokara, en una realitat que no contingui aquells ulls foscos i oblics, portadors de mirades, silencis i complicitats que res tenen a veure amb el caos que m’envolta.
En plena depressió per la tornada a la feina se m’acut una idea absurda, cruel, mortificant: fer un llistat de coses que m’agraden. No és una llista llarga ni exhaustiva, però servirà.
M’agrada la vida contemplativa, escoltar música, olorar la terra i la sal.
M’agrada no fer res, banyar-me nu de matinada, quan la fressa de les ones ho domina tot i la ciutat queda lluny, molt lluny.
M’agrada viure lentament, sense objectius ni presses, sense ningú pendent del que faig o deixo de fer.
M’agrada somiar que no espero res, que no tinc por de res, que sóc lliure.
Imatge i gestos. Teatre. Girem com si busquéssim una línia que no és recta ni ordenada. Busquem novetats a pesar de saber que són més velles que nosaltres, que la naturalesa ens supera, que la raó hauria d’estar al servei de la vida i no a l’inrevés.
La sento molt de tant en tant, però tendeix a mostrar-me buits i dur-me l’alè de la derrota. Ve a dir-me que no queden aeroports per al retorn ni braços acollidors que m’escalfin, que ja visc al domini estèril de la condemna. Ara bé, no crec que sigui tan diferent dels altres. Tothom hauria d’aturar-se en silenci, mirar enrere i sospitar que la vida té poc sentit. Que la llum pot desaparèixer en qualsevol moment per donar pas a les ombres de l’ànima que ens fa existir.
No em fa por tacar-me. Viure ja les té, aquestes coses. Deixa empremtes a la pell i ens permet transgredir els límits de l’educació, aprendre a trencar prejudicis, ser un cos lliure que anhela la llibertat d’esperit.