Josep Pastells

Tots tenim gravades a la memòria escenes o imatges d’aquest tipus, que sovint són en blanc i negre però ens semblen molt més reals que tots els colors de l’univers. Il·lusions? Segur que sí, però què seria la vida sense elles?

En realitat, Augé considera que repetir és fracassar, que el drama a la vida és la repetició, encara que rarament aconseguim tornar a començar. Segons ell, malgrat que sempre és possible una altra història, no podem reviure la mateixa i, per tant, la il·lusió del retorn està condemnada a la decepció. Segur?, pregunto jo. Conec unes quantes històries reals, no sé si poc o molt cinematogràfiques, que semblen fetes de repeticions gens decebedores.
I em consta que, cada cop que es retroben, els seus protagonistes escapen al consum del temps.

Es tracta, imagino, de posar les misèries i catàstrofes en una taula per il·luminar-les amb un focus. Assumir el que ha passat i tirar endavant. Una bona forma de familiaritzar-se amb aquesta manera d’actuar és llegir Misteriosament feliç, l’últim poemari de Joan Margarit.

No deixis que la teva capacitat de somiar sigui superada per cap targeta de crèdit. Ni permetis que la manca d’escrúpols del sistema t’arrabassi l’únic que mai no podran robar-te. Per a mi és fàcil dir-ho: no tinc ni un euro al compte corrent.

Fa molts anys, en un viatge a l’illa de Corfú, em vaig comprar una samarreta negra que portava gravades en blanc aquestes paraules de Nikos Kazantzakis, en realitat el seu epitafi. Estava escrit en grec i, evidentment, jo no entenia res, però el meu amic Toni Góngora m’ho va traduir: “No espero res, no temo res, sóc lliure”. El missatge em va entusiasmar, potser perquè no vaig dedicar més de tres segons a reflexionar-hi. Ben mirat, qui pot subscriure de debò aquesta afirmació? Qui tingui l’humor suficient per demanar que l’escriguin a la seva làpida del cementiri i, potser, un moribund que ja no tem la mort, si és que això (la manca de temor davant la mort) existeix. Ningú més, crec.
Tots esperem alguna cosa. I dubto que hi hagi algú que visqui sense temors. Pel que fa a la llibertat, qualsevol persona amb un mínim de lucidesa sap que sempre és relativa, que mai no acabem de ser lliures del tot. A pesar d’això, conservo la samarreta de Kazantzakis. Em recorda Corfú, les seves aigües transparents, les oliveres i el sol.

Es confirma que ha guanyat Obama. Perfecte. Fins i tot McCain l’ha qualificat com un gran home. I de seguida penso en uns textos de Nietzche sobre el gran home de la plebs, on diu que “la plebs ha de tenir la impressió que la governa una voluntat poderosa i indomable; o com a mínim ha de semblar que ho és”. No sé d’on em surt, ara, aquesta cita quasi maquiavèlica. Estic pessimista, avui? Suposo que sí, com ahir, com aquell vers de Neruda que diu una cosa així com “vinc trist de veure el món que no canvia”. Què m’empatollo ara? Que potser no estic content que hagi guanyat Obama? Sí, sí,  és clar que sí. Però ara em cal comprovar que s’acaben els enganys, que els discursos no són buits, que el discurs de la democràcia no està carregat de falsedats. Que el gran home, els grans homes del món, si és que de debò n’hi ha algun, legislen i governen per al poble i no per obtenir bons resultats macroeconòmics per quedar bé en els fòrums internacionals.

Ja sé que mai no podré dur la samarreta de Kazantzakis convençut que abans de traslladar-les a la tomba puc sentir com meves, quan escara respiro i penso que em queda molta vida, les paraules del seu epitafi, però deixeu-me que somiï una mica i digui un cop més: “No espero res, no temo res, sóc lliure”.

Em vaig partir el pit llegint les seves aventures a ‘Una princeseta amb problemes’, de Thom Sharpe, però mai no m’havia adonat que, de fet, el món és ple de gent com Peregrine Clyde-Browne. No sé si el recordareu: un noi molt fort i prou espavilat que només tenia un petit problema: s’ho prenia tot literalment. Per exemple, si li deien “has begut oli” responia “no, no n’he begut pas” o, per posar un cas més bèstia, si algú comentava “es bo cremar els ponts”, el primer que feia era anar a buscar benzina per calar foc al pont més pròxim.

En el cas que m’ocupa, el meu bloc, n’hi ha més d’un i d’una que tendeixen a agafar-s’ho tot literalment; és a dir, sempre pensen que el que escriu sóc jo i tot el que li succeeix m’ha succeït a mi. No importa que el protagonista de la història es digui Pancracius, o que parli “d’un home qualsevol”, perquè sempre donen per fet que estic explicant anècdotes que he viscut personalment. No sembla importar-los que quan vull explicar coses meves, quan sóc jo i només jo el que explica alguna història o dóna alguna opinió, ho faig sense embuts perquè quedi ben clar, llevat potser dels casos, excepcionals, en què intento fer una prosa breu i poètica on es transmet un estat d’ànim que no necessàriament ha de ser el meu. En fi, suposo que tant se val. Si algun Peregrine Clyde-Browne em llegeix pensarà “sí, sí, segur!” i continuarà deduint que sóc l’únic protagonista de tot plegat. I en realitat no té tanta importància, no? M’agrada que em llegeixin i he d’acceptar que el que passi després amb els textos, les possibles respostes o interpretacions, ja no són cosa meva, sinó dels lectors.

La cosa encara es complica més amb els llibres de ficció, perquè si bé és cert que més d’una vegada he recorregut a episodis autobiogràfics, també ho és que mai amb la literalitat que s’imagina molta gent. En qualsevol cas, estem parlant dels quatre gats que em coneixen i m’identifiquen amb els personatges, perquè la resta, quatre o com a molt cinc gats més, només es fixen en si la història els interessa o no, que al capdavall és el que m’interessa a mi. Que els interessi, vull dir. I si una cosa tinc assegurada amb els Peregrinelectors és que em llegeixen amb ganes, que ja és molt.

En resum: tant si sou Peregrins com no, el meu únic objectiu és que passeu una estona distreta, si pot ser agradable, sempre que llegiu el meu bloc. I ja sé que avui no he explicat res interessant, però m’interessava fer-ho; o no fer-ho, entengueu el que volgueu.

Cyrano de Bergerac, aficionat als viatges imaginaris, els diàlegs filosòfics i la ficció científica, no era precisament un home diplomàtic, sinó més aviat un provocador capaç d’escriure un volum en què incloïa cartes injurioses adreçades als seus antics amics i a personatges contemporanis. Tot en un estil burlesc i barroc, agradable de llegir. Segur que més d’un tindria ganes de seguir l’exemple, però el risc d’acabar als tribunals és massa elevat i tot acostuma a limitar-se al terreny de les xafarderies, a les reunions més o menys reduïdes en què pots esplaiar-te a gust criticant qui et plagui perquè saps, o almenys això et penses, que cap de les teves paraules sortirà d’aquest cercle restringit.

Parlo de Cyrano perquè ahir, tot fullejant el seu Viatge a la lluna, un relat del 1675, vaig poder llegir una definició que em va fer gràcia: “L’univers és infinit i la terra només un punt on ens arrosseguem quatre pelacanyes orgullosos”. No és que em senti especialment identificat amb aquesta frase, però sí que em vénen al cap quatre o cinc (o alguns més) individus d’aquestes característiques. Podria començar a escriure’ls cartes, però ara que ho penso potser serà millor llegir Cyrano. No recordava que fos tan divertit.

Després de mantenir ahir al vespre una interessant discussió amb uns amics que m’asseguraven que el terme “boig” està mal emprat, que el correcte és parlar de “trastornat mental” perquè la paraula boig en sí mateixa no concreta res (semblaven convençuts que trastornat mental sí que concreta molt), rellegeixo alguns fragments del llibre El boig del filòsof libanès Khalil Gibran (1883-1931). D’entre l’enormitat d’idees interessants i quasi antagòniques, m’agradaria reproduir aquí un apunt molt curt, El nou plaer, que pot servir per satiritzar discussions casolanes o d’abast planetari:

“Ahir vaig descobrir un nou plaer i, mentre l’assaboria per primera vegada, van arribar a casa un àngel i un dimoni. En trobar-se a la porta van començar a discutir sobre el plaer que acabava de descobrir. Un d’ells cridava: És un pecat! I l’altre assegurava, en el mateix to: És una virtut!”.

Tot té dues o més cares, no hi ha dubte. Ahir a la nit, a les escales d’un local nocturn molt conegut, vaig veure una noia asseguda entre dos homes. Mentre una de les seves galtes empal·lidia, l’altra es ruboritzava.

Els conflictes derivats de la conducta personal que afecten les relacions humanes, en aquest cas les relacions de parella, són tan nombrosos com difícils de resoldre. Això explica, en part, l’elevat percentatge de divorcis i separacions. Quan algú ja no suporta més el comportament de l’altre, quan ho ha provat tot i veu que no hi ha res a fer, el més lògic, per dolorós que sigui, es separar-se per evitar mals majors.

Però en aquest manual (un nom potser excessiu; en realitat són quatre notes) no vull parlar dels casos que no tenen solució, sinó d’aquells en què, inexplicablement, ja se sap que no et separaràs de l’altra persona i, per tant, has de procurar adaptar-t’hi de la millor manera possible. Els destinataris no són les persones geloses, sinó les seves víctimes, que cada dos per tres han d’enfrontar-se a interrogatoris surrealistes a causa de l’angoixa que envaeix la seva parella. Com en tot, en qüestions de gelos també hi ha nivells, però són freqüents les obsessions i compulsions malaltisses que, si les coses es fessin ben fetes, haurien de conduir la persona gelosa a la consulta d’un psicòleg o, si cal, un psiquiatre.

Ja sabem que això succeeix poc sovint, perquè als gelosos els costa molt reconèixer la seva irracionalitat i poques vegades s’adonen que la seva conducta és tan molesta com obsessiva. Un exemple imaginari: H és l’home i D la dona. Caminen pel carrer.

D: Què miraves?

H: Què vols dir què mirava?

D: No et facis el tonto. T’has quedat mirant aquella noia que acaba de passar.

H: Aquella noia? Quina noia?

D: Mira. Per mi com si te la vols tirar, però almenys ho podries admetre.

Donem per suposat que H no ha mirat cap noia i que tot neix de la imaginació (els temors, la inseguretat) de D. Què ha de fer H? Respondre de forma irada? No. Seria la reacció instintiva, però és millor parlar-ne amb calma.

H: De debò que ni l’he vist. M’has de creure.

D: Per què t’hauria de creure?

H: Perquè només et miro a tu, només t’estimo a tu.

D: Només em mires a mi?

H: Bé, potser no sempre. Però ara no he mirat aquesta noia, m’has de creure.

D: I per què t’ha mirat ella, doncs?

H: I jo què sé! Ara només falta que hagi d’explicar el comportament dels altres.

D: De debò que m’estimes?

H: De debò, de debò.

Aquesta seria una escena resumida, perquè sovint aquestes converses s’allarguen hores i hores. El desgast és enorme, però les víctimes d’una persona gelosa, si realment estimen aquesta persona, han de procurar dur-ho tot al terreny del diàleg i la sensatesa, al territori de la raó.

Amb tot, moltes vegades no serveix de res, o només serveix a curt termini. Els gelos són irracionals per definició, de manera que tard o d’hora ens tornarem a trobar en  situacions semblants o pitjors.

Vegem uns quants exemples ràpids, preguntes en aparença innocents que poden acabar desencadenant la pitjor de les discussions:

– Què hi feies a la feina fins tan tard?
– Per què no m’has agafat el mòbil, avui a les dotze?
– Amb qui has anat a esmorzar, avui?
– Com és el nou company de feina?, t’agrada?
– Hi haurà molts homes, en aquest sopar d’antics companys de l’escola?

Qualsevol d’aquestes qüestions neix d’impulsos innats de la persona gelosa, que de fet és la principal víctima de tot plegat però acaba arrossegant la parella a un terreny pantanós on qualsevol frase pot ser interpretada de la manera més perversa per retroalimentar uns temors que difícilment desapareixeran. Discutir és, sempre, la pitjor opció, però si no hi ha cap més sortida pot ser eficaç sempre que es faci amb coherència i en nom del sentit comú. Els gelosos són malalts, no idiotes. En algun moment de la discussió s’adonaran que res del que diuen té cap connexió demostrable amb la realitat i, després d’unes desenes de preguntes més, acabaran afluixant i admetran que tot neix i s’acaba al seu cap. Però abans de discutir, encara que la línia divisòria sigui molt fina, és millor parlar amb serenitat, sense aixecar la veu, defensant les parcel·les d’intimitat i apel.lant a la confiança i l’amor.

Les notes haurien de ser més llargues, però el temps no em dóna treva. Acabaré amb casos genèrics i pràctics, aplicables quasi a qualsevol situació. V és la víctima, G el gelós o gelosa.

G: Per què has fet això?

V: Perquè bla, bla i bla (sempre cal explicar els motius reals)

G: Has tingut temptacions de fer allò?

V: No, no i no (sempre negar-ho tot; partim del supòsit que estem dient la veritat)

G: De debò que no has tingut temptacions?

V: No, no i no.

G: Però sí que hi has pensat alguna vegada…

V: No, no i no.

G: I per què t’hauria de creure?

V: Perquè sóc la teva parella i has de confiar en mi. Perquè t’estimo i vull estar amb tu.

G: I com puc creure’t?

V: Creient-me. No pots controlar tot el que faig, m’has de creure.

G: Creus que et controlo?

V: Sí. Vols saber amb qui parlo i per què. Si m’ha agradat parlar-hi i si he tingut temptacions. Vols saber amb qui m’escric i per què. Si m’agrada fer-ho i tinc ganes de fer altres coses. Vols saber a qui miro pel carrer i per què. Si la meva mirada amaga o revela altres intencions. Vols saber-ho tot i desconfies de tot. I jo sóc una persona que t’estima però també necessita relacionar-se amb altres persones…

G: Relacionar-se?

V: Sí, però no de la manera que tems. Igual que fas tu. Si jo volgués també podria sospitar de tu. I no ho faig.

G: Sospitar de mi? Per què?

V. Llarga explicació.

G: Creus que et controlo massa?

V: Sí. (Llarga explicació, si cal).

I en algun moment, quasi segur que de matinada:

G: M’estimes?

V: I tant que t’estimo. Estic boig per tu!

En resum: paciència i amor. Davant d’un gelós autèntic, són les úniques armes que funcionen i cal tenir-les sempre a punt.

Arriba, crec, el moment d’obrir un parèntesi (d’estiu) en aquest bloc. M’espera el blanc d’uns fulls i de la pantalla de l’ordinador portàtil que em vaig comprar l’altre dia. L’objectiu no és cap altre que acabar d’una vegada els contes que tinc entre mans, trobar la millor manera d’enfocar i escriure unes històries que ja fa mesos que em ballen (o bullen) entre el llenguatge i el pensament. Ja puc veure l’oceà blanquinós que intentaré creuar amb paraules potser inútils però ara mateix necessàries. Com tots els oceans, és immens i quan m’hi acosto em sento minúscul, microscòpic, com un ocell que ha perdut l’orientació en ple vol. Això sí, lluitaré per arribar al meu destí.

Bon estiu a tothom! 

O hipotecades, tant se val. Són el reflex d’una essència tan buida com ser per simplement ser, com ser sense ser mai.

Tots tenim una història particular que, per senzilla que sigui en aparença, segur que conté algun canvi irracional, algun viratge insòlit, més d’un dubte. Tots, he dit? Potser és massa categòric. Segur que hi ha algú, possiblement milions de persones, que només es regeixen pel seny i les línies rectes, que sempre estan convençudes de fer el que cal fer…

Començo de nou. 

Si ja has superat els quaranta anys, és fàcil que en algun moment t’hagis posat reflexiu i hagis acabat preguntant-te què has fet de la teva vida. Resulta difícil parlar d’això sense adoptar un to pseudofilosòfic fronterer amb el ridícul o amb el to alliçonador d’un llibre d’autoajuda, però no m’importa. Avui em sento més enllà de l’irrisori i puc fer-me aquesta pregunta. Fins i tot em puc permetre una resposta encara més tòpica, que certifica que estic definitivament desvagat: el temps se’n va; la vida o, siguem clars, els moments de plaer (qualsevol forma de plaer) s’escapen sense remei i seria bo que aprofitéssim al màxim el temps que ens queda.

Afers de tot tipus m’impedeixen escriure al bloc amb la freqüència i dedicació que m’agradaria, potser perquè cada cop estic més convençut que l’únic que tenim és el present, aquest precís instant. I el cas és que ara mateix sento la necessitat d’escriure que aquest cel tan blau, el sol tebi, l’aire suau que m’acaricia la pell… totes aquestes sensacions fan que em senti instal.lat en una terra plàcida que ignora els maldecaps. És com una onada de felicitat que, ben mirat, no crec que sigui provocada per res concret o explicable. Recordo haver-la sentit altres vegades: a Praga, a la vora d’un Moldova ple d’ànecs i garces; a París, en tornar amb la Inés a unes golfes amb xemeneia després de passejar pels carrers nevats, o també corrent tot sol per camins de terra de les Gavarres. És una felicitat que no ve del pensament, sinó de més endins, com un esclat còsmic que em confirma que sóc aigua i foc, arbre i núvol, terra i ocell. 

Bategar és sinònim de viure, però també ho és tancar els ulls en plena abraçada, petonejar el que queda d’un somni o rebre aquest estiu com si fos el primer. La realitat és tan àmplia com els pensaments; hi tenen cabuda records mig oblidats, deliris inventats i projectes tan improductius com engrescadors. Bategar és pràctic, molt pràctic. Et sents viu, real, capaç de mantenir-te dins l’acte de la vida.

Definim agonia com el “període de transició entre la vida i la mort” i, sovint, emprem aquest terme com a metàfora. En sentit estricte, allargar l’agonia equival a impedir que la naturalesa segueixi el seu camí, a retardar per mètodes artificials la mort d’una persona, però també pot significar, per posar un parell d’exemples, que Renfe manté uns vagons obsolets fins que, literalment, cauen a trossos, o que un equip de futbol lluita amb totes les seves forces per mantenir la categoria quan el calendari i la lògica més elemental, que no les matemàtiques, diuen que acabarà baixant. En general, anomenem agonia qualsevol procés que condueix al final d’alguna cosa: una relació, una feina…

Fer esperar algú és una de les millors maneres de desmoralitzar-lo. Trigar a respondre (sobretot si l’interlocutor està molt pendent de la resposta, si sent que la necessita per viure) és un mètode molt efectiu si el que pretens és desanimar l’altre, ja que l’absència de notícies pot ser encara més angoixant que la mateixa notícia. Hi ha poques coses més desesperants que esperar l’inevitable sense estar completament segur que és inevitable, mantenir l’esperança fins a l’últim moment perquè saps que després, quan la informació que necessites et sigui revelada, només et quedarà l’opció de canviar de parella, de feina, de vida… Només, he dit? Tenir opcions és tenir-ho quasi tot. Mentre l’agonia sigui metafòrica i no et dugui de debò a la mort, tot tindrà solució. És el que sempre diu la meva mare: “Tot té solució, menys la mort”. Si els agònics del món fossin conscients dels efectes benèfics d’enlairar-se per damunt dels problemes i veure-ho tot des d’una perspectiva més elevada, amb més claredat i, suposant que existís, objectivitat, de ben segur que l’agonia seria més lleu, perquè acceptar la fi és el primer pas per iniciar un altre projecte. Ufff! Tot això sona a rotllo pseudofilosòfic, a consells de llibre barat d’autoajuda, a les recomanacions de la tieta Gertrudis (no teniu cap tieta que es digui Gertrudis?) quan et veu  deprimit. Però són els perills de posar-se a escriure sense un pla definit, amb l’única voluntat de parlar d’algun tema que et toca de prop sense arribar a parlar-ne directament, no per por ni prevenció, sinó perquè tens la seguretat que les teves paraules sonarien massa enèrgiques i categòriques, potser un pèl irreverents.