Josep Pastells

A més de seguir-me pertot arreu, coneix les meves pors i traïcions, les meves derrotes. Mai no m’abandona ni es fica només en els seus afers (temporals) per oblidar-se de mi.
El temps, sempre el temps. Fa que cada cop en quedi menys, avança implacable i, en un gest de generositat, de tant en tant cura les ferides, modifica els records, ajuda. I sempre me’n queda, de temps, o això crec…

La vida és plena de temes dramàtics, moments angoixants i caòtics que retroalimenten l’esdevenir, entre irrellevant i tràgic, d’una òrbita perversa i inquietant.

Conec més d’una persona que està convençuda que un text pot tenir l’energia sensitiva suficient per entretenir, convèncer o commoure des de la sexualitat, l’erotisme o la pura sensació física. Hi ha molts escriptors de talent que amb les eines adequades i un esforç de pell i sentits poden transformar les frases normatives i el vocabulari políticament correcte en un objecte del desig, en una promesa de plaer que vola obscena i voluptuosa a través de les fulles d’un text transfigurat en cos eròtic. I tot, com sempre en l’autèntica literatura, des del no res d’un full o una pantalla en blanc. Però amb l’impuls, això sí, de la imaginació, les vivències o les lectures. Amb el pensament centrat en un ésser estimat, en un record plaent, en un desig executat des del més atàvic dels sentits.

No és el mateix morir que ser vist a la mort, i encara menys escriure directament que en línia recta.

En faríem prou, si tot fos tan simple?

El destí ens diu adéu; el futur, com anem?

Algú sap de què estan fetes les neurones dels bojos?, o què s’amaga rere les paraules dels homes quan no hi ha silencis per redimir la indolència?

No serà que Chinaski ens projecta la imatge més humana i menys mentirosa de nosaltres mateixos?