Vingui el LLOP, vingui el XAI… Catalunya, ai!
Ja tornem a tenir eleccions perquè a Pedro Sánchez se li va acudir, amb dubtós sentit de l’oportunitat, tornar a convocar-ne. Ves què hagués costat de deixar passar el període de vacances i no estressar, per exemple, els funcionaris de Correus…
Sigui com sigui, l’eco de les municipals i autonòmiques ha durat poc, que era el que tocava en aquestes dates. Però, com que és legal, l’home devia trucar de bon matí a Don Felipe tot dient-li: “Majestad, me siento en el deber de comunicarle una noticia muy importante”.
I ja hi som de nou. Corre a formalitzar candidatures, a designar candidates i candidats, a establir coalicions, a pensar en possibles pactes… Però, aquesta vegada, hi ha en les eleccions del 23 de juliol un diferencial molt evident.
I aquest diferencial no és altre que la presència d’una extrema dreta explícita, quan fins ara només era implícita. Mitjançant aquesta breu i curiosa paraula -Vox- que abans feia referència, sobretot, a diccionaris lingüístics.
Per tant, i ateses les bones perspectives que moltes enquestes donen al PP i a la possibilitat de la seva coalició amb Vox, aquesta vegada cal anar molt en compte, que ja veiem com les gasten els feixistes. Al municipi castellonenc de Borriana, per exemple…
El diferencial respecte a d’altres cites electorals d’àmbit espanyol és que, aquest cop, la presència de l’extrema dreta és, insisteixo, ben explícita, i no com abans, que hi era, però romania amagada. És a dir, que amb governs com els de José María Aznar o Mariano Rajoy, posem per cas, no hi havia tant de perill, i ara, sí.
Per tant, Catalunya torna a jugar-se-la en aquesta nova contesa electoral, i molt. I encara més quan els partits independentistes no són capaços de presentar cap mena de front comú. I encara més quan un sector de l’independentisme propugna l’abstenció o el vol dit de l’1 d’Octubre, vot nul, en definitiva. Amb aquestes posicions, o actituds, no es fa altra cosa que facilitar el camí al retorn a l’ambient polític i ciutadà d’aquell general de tan trist record, Francisco Franco. Que molta gent creu que no se n’ha anat mai del tot…
I és que el Partido Popular d’Alberto Núñez Feijóo ho té ben clar: si puc governar en solitari, millor, però si no, els camarades de Vox, com a aliats, m’ajudaran sense cap mania -ni d’ells, ni meva- a fer la feina.
Això no vol dir que, si hi ha clarament un LLOP, el presumpte XAI sigui gran cosa. És a dir, el PSOE, al llarg dels anys i també en aquests darrers, ha incomplert moltes coses amb Catalunya. No li facilita un millor finançament, es nega a traspassar Rodalies al Govern de la Generalitat, va donar suport a l’article 155 com a símbol de la major repressió…
El moment, sigui com sigui, és delicat. En el meu cas, votaré Miriam Nogueras -dona atractiva i independentista de pedra picada- i, per tant, Junts. Però aconsellaria a la candidata que, si no hi hagués més remei, es posés una pinça al nas i oferís el seus vots a Pedro Sánchez.
Després, Miriam, ja seguiràs combatent, tal com has fet amb molt d’impuls i tant com calgui, als socialistes espanyols -amb l’afegit d’aquesta mena de tranquilitzant d’esquerres que es diu Sumar. Que no sé si ho són massa, de socialistes, ja que no accepten del tot el principi de la llibertat, plasmat també en el dret d’autodeterminació dels pobles. Ni, per tant, el de la igualtat, ja que totes les nacions han de tenir els mateixos drets davant la comunitat internacional.
Però ara, en definitiva, ens hi juguem massa. Poder tornar -en sintonia amb alguns dels actuals corrents europeus i a un trumpisme nord-americà encara no vençut, i ja no diguem dels autoritarismes rus, xinès o iranià, per exemple- a temps de tenebres que, potser ingènuament, crèiem superats, però que no desitgem.
El risc, més que mai, hi és. O sigui que vot calent… i després sang freda, si us plau.