A la brasa i al caliu

Sí, perquè la llei ho permet perfectament. Per al Congrés dels Diputats he votat Junts, candidatura encapçalada per la intrèpida Miriam Nogueras. I per al Senat ho he fet pel prestigiós jurista Joan Josep Queralt, que es presentava com a independent per ERC; pel dirigent d’aquest partit Ernest Maragall -supervivent a tantes bofetades-, i pel dirigent de Demòcrates, coaligat amb Junts, Antoni Castellà, que es dóna la circumstància, a més, que viu a dues cantonades i mitja de casa meva.

Miriam Nogueras.

 

Joan Josep Queralt.

 

Ernest Maragall.

 

Antoni Castellà.

 

Però, d’altra banda, també he emès aquest vot dual d’una manera simbòlica. I és que estic fart de les baralles i la manca d’unitat d’acció de l’independentisme. Tip de tants recels, acusacions mútues, cops de colze, lluites estèrils… Tothom té dret a tenir les seves estratègies, i totes seran legítimes. I un aclariment: no he votat cap candidat de la CUP perquè aquesta formació no es presentava al Senat, actitud que, d’altra banda, em sembla comprensible. I si és que serveix, a la pràctica, de gran cosa, el Senat espanyol…

 

Pel que fa a Catalunya, en aquestes eleccions generals espanyoles s’han reflectit dues coses. D’una banda, l’anomenat vot útil al PSC per tal de barrar el pas a Vox, la qual cosa s’ha aconseguit, per sort, en una part important. De l’altra banda, la presència i el fracàs, dins de l’independentisme, de l’estratègia de l’abstencionisme, actitud errada però respectable i promoguda, ostensiblement, per la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana. Tal com deia l’enyorat Joan Fuster, “la política, o la fas, o te la fan”.

 

Ara, en funció dels singulars resultats de les eleccions, resulta que la paella pel mànec la tenen Junts i, singularment, el tan mític com denostat president a l’exili, Carles Puigdemont.

 

Carles Puigdemont.

 

La qual cosa ens porta, probablement, a una mena de carreró sense sortida, perquè no sé veure Pedro Sánchez negociant cap cosa amb el de Waterlooo -abans ho faria amb el PP per allò de la “unidad nacional”.  I és que el PSOE difícilment acceptarà cedir en temes com l’amnistia o el dret d’autodeterminació per a Catalunya.

Podem anar, doncs, tal com estan les coses, cap a una repetició d’eleccions. Preparem-nos, si calgués, i que tothom entomi el sentit del seu vot.