A la brasa i al caliu

La cosa ha anat d’aquesta manera. L’historiador JOSEP PUY, company meu als Escolapis de Terrassa, està preparant un llibre sobre MIQUEL ALMIRALL, i em diu que li ha anat molt bé una entrevista que jo vaig publicar ja fa temps a la desapareguda revista egarenca Al Vent amb aquell prohom d’Esquerra i del període republicà. Penso que m’agradaria rellegir-la, i que potser estarà aplegada al meu llibre TERRASSENCS/TERRASSENQUES,  publicat el 1982, o sigui… ja fa 41 anys. Busco i trobo el volum a la casa que tinc a Matadepera, però no, perquè TERRRASSENCS/TERRASSENQUES no aplega les nombroses entrevistes que a cavall dels anys 70 i 80 vaig fer per a Al Vent, sinó només unes quantes. 20, exactament…

Però, mentre penso que hauré de buscar la col·lecció completa de la revista a la Biblioteca Central de Terrassa, m’enduc el volum al pis de Barcelona i em poso a rellegir-lo, començant pel magnífic pròleg que hi feu el meu amic JAUME COMELLAS, un dels mestres del periodisme egarenc. Un text que, de manera emotiva i sàvia, introduïa -a més d’un altre meu- converses amb el pintor, pedagog de l’art i referent del patrimoni JOSEP RIGOL, el periodista esportiu JOSEP MORERA FALCÓ, l’actriu ROSA MORATA, l’empresari i directiu de la patronal MIQUEL RAMBLA, l’activista i humanista GIORDANO MOYA, el pianista, pedagog musical i mestre dels escacs MIQUEL FARRÉ, el sindicalista RAMON PUIGGRÒS, el primer alcalde de la democràcia MANUEL ROYES, el pintor i activista cultural i social FLOREAL SORIGUERA, la professora de català i referent cultural PAULINA PI DE LA SERRA, l’exjugador i directiu d’hoquei herba MARTÍ COLOMER, el periodista i polític ultraconservador LLUÍS G. VENTALLÓ, el dirigent veïnal BENITO MARTÍNEZ, la bibliotecària MARIA COLL, el poeta AGUSTÍ BARTRA, l’escolapi i activista pro-Tercer Món ALEXANDRE GARCIA-DURAN, el referent falangista i després poeta i comunista FRANCISCO LUCIO,  l’escriptora MARTA PESSARRODONA, el pedagog JOAN ARTIGUES i el pintor i aquarel·lista JOSEP-MARTÍNEZ-LOZANO.

A la portada del llibre, un valuós disseny de Delfí Busqueta.

Quin luxe de personatges! Quin compendi de l’evolució de la TERRASSA d’aquells anys mitjançant les seves experiències! Els seus eren, aleshores i després, testimonis molt valuosos que jo vaig tenir l’exigència, i també el plaer, de poder recollir…

I deixeu-m’ho dir sense complexos ni cap falsa modèstia: crec que me’n vaig sortir prou bé. Per tal com era capaç de documentar-me prèviament, tal com feia les preguntes, tal com ambientava les respostes… Puc admirar-me, després de tants anys, de mi mateix? Doncs sí, per què no?

Rosa Morata.

Miquel Farré.

Manuel Royes.

Floreal Soriguera.

Paulina Pi de la Serra.

Agustí Bartra.

Marta Pessarrodona.

Tornant a MIQUEL ALMIRALL, de moment no puc llegir l’entrevista -a menys que em sortís d’algun arxiu oblidat. Però sí que tinc un record del personatge als darrers anys de la seva vida, quan ja havien passat dècades de la seva tasca com a periodista al diari terrassenc L’Acció, vinculat a Esquerra Republicana, i el seu allistament, durant la Guerra Civil, a la columna Macià-Companys.

Miquel Almirall, a l’esquerra, en una foto del 1936.

Doncs bé, a finals dels anys 70, jo era afiliat al Front Nacional de Catalunya, un dels precedents històrics de l’independentisme actual. A les eleccions municipals del 1979, vam anar-hi en coalició amb Esquerra i una formació escassament rellevant, el Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Teníem l’oficina electoral a la seu, aleshores, d’ERC, la històrica Casa del Poble del carrer Cremat, i al dia següent d’iniciar-se la campanya electoral, jo, un xicot de 24 anys, vaig a veure els d’Esquerra -MIQUEL ALMIRALL entre ells- i els dic:

“Sabeu que ja som en campanya i no tenim programa electoral?”.

Crec que va ser el propi ALMIRALL que em digué:

“Cap problema. Vós mateix, que sou periodista, agafeu el programa general del nostre partit, l’adapteu a les peculiaritats terrassenques i el farem imprimir de seguida”.

Dit i fet.

Tanmateix, amb programa o sense, recordo que anàvem molt impreparats a les eleccions. Jo, número 5 de la candidatura, ho veia en els debats que s’organitzaven amb els altres partits. Per sort o per desgràcia -per sort, més aviat-, el dia de les eleccions la nostra candidatura no va obtenir cap regidor. D’haver guanyat, potser TERRASSA ja no seria al mapa…

La Torre del Palau, un dels símbols històrics de Terrassa.

Però hi és encara, no cal dir. 44 anys després d’aquelles eleccions, torno a presentar-me a unes municipals egarenques en una candidatura un pèl diferent. La nucleada al voltant de Junts, a la qual ens hi hem coaligat el Moviment d’Esquerres de Catalunya -el meu partit actual- i Demòcrates per Catalunya. Jo sóc el número 21 de la llista, o sigui, cap possibilitat de sortir…

Tot plegat, batalletes -les antigues i les actuals- que fa bo de recordar o de tenir en compte. Molt més consistents em semblen les dades i els arguments que els 20 personatges de TERRASSENCS/TERRASSENQUES transmeten al lector. I que ens permeten entreveure per què l’antiga EGARA -mai no m’ha agradat l’accent obert sobre la E- és, actualment. la tercera ciutat de Catalunya pel nombre d’habitants, i una de les poblacions decisives d’un país que vol ser lliure.

TERRASSA: una ciutat molt egarenca i ben catalana.

PS- Finalment, gràcies a l’eficaç servei bibliotecari concentrat, en el cas de Terrassa, a la Biblioteca Central, he trobat l’entrevista que havia fet a la revista Al Vent amb MIQUEL ALMIRALL, exactament al número 42, d’agost del 1981. M’ha agradat molt rellegir-la i rememorar l’interès i la consistència del personatge. D’un republicà que jo vaig conèixer molt digne, però ja gran, i que ja tenia, no cal dir, una llarga i valuosa trajectòria. Justament la que l’amic JOSEP PUY posarà, aviat, al nostre abast…