A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Valuosa “Dictada” en OC

Dictada

Dissabte passat vaig participar, per primer cop, a la XIX edició de la Dictada Occitana, que es va iniciar a la localitat de Castras -al departament del Tarn i a la qual Barcelona s’hi va afegir el 1999. Ja tocava, doncs! I és que aquesta és una pràctica singular i valuosa d’afavorir tota una llengua i el seu espai cultural que, no per minoritzat, ha de ser relegat en l’Europa i el món del present i del futur.

Oc

Un total de 43 localitats de tot l’espai catalano-occità eren interconnectades a  partir de dos quarts de 3 de la tarda. Una hora que, entre nosaltres, pot semblar desavinent, però que no ho és més amunt dels Pirineus, ni més enllà…

Dinats a corre-cuita, doncs, un centenar de persones ens vam aplegar al Palau Marc de la Rambla de Santa Mònica, seu principal del Departament de Cultura. Entre les quals, ben segur, força socis del CAOC -jo mateix en sóc un-, entitat que fa força anys que té cura de reforçar i activar uns vincles històrics i culturals que no han deixat de tenir actualitat.

El CAOC http://caoc.cat/, després de la fecunda presència del seu principal impulsor, Enric Garriga Trullols, no ha parat de demostrar la seva capacitat operativa. Jo hi he anat participant d’una manera més aviat escadussera, i per això, posem per cas, tinc encara pendent -però vull fer-la- la tradicional ascensió estiuenca al port de Salau. A aquesta frontera natural, al capdamunt del Pallars, de la gent que s’expressa en occità -tot i que tan envaïda pel francès- i dels que parlem la llengua catalana. Un bell motiu de retrobament…

Oc2

Tornant a la Dictada, del que es tractava és d’afavorir el prestigi, la qualitat i la difusió de l’actual llengua d’OC, que avui també té en la Val d’Aran un àmbit efectiu d’oficialitat des del qual es fa nova i bona feina. Ens ho explicaven dissabte la diputada del la CUP al Parlament, Mireia Boya -que intervé en públic habitualment en occità- i el president de l’Institut d’Estudi Aranesi,  Jusèp Loís Sans Socasau.  

Occitània és una realitat pròxima i alhora desconeguda -o poc reconeguda- per moltes i molts de nosaltres. De Bordèu a Niça; de Lemòtges a Vielha… En tenim una percepció difusa, perquè l’evolució històrica no ha afavorit la seva eclosió. Però hi hem compartit projectes polítics i culturals destacats al llarg del temps, i en aquesta Europa d’avui -tan incerta com esperançada, tan subtil com conflictiva, i en molts aspectes vergonyant- no tenim per què renunciar-hi.

I, si de debò ens creiem la nostra singularitat nacional, pel que fa a realitats com l’occitana -tot i que el seu potencial, ara com ara, sigui molt menor- ens cal predicar amb l’exemple. En l’àmbit lingüístic i cultural, no cal dir, però també des de les possibilitats -gens menyspreables- d’establir noves vinculacions, sobretot de tipus econòmic.

Pel que fa als resultats de la meva dictada particular…deixem-los córrer. Hi havia bona predisposició, però manca molt entrenament. L’objectiu, en tot cas, era més aviat olímpic:  l’important és participar…

Mentrestant, us deixo en companyia de Claude Martí, reconegut cantautor en llengua d’OC a qui jo havia escoltat amb interès en anys més joves https://youtu.be/bJD0AN-A2Kc.

Montsegur

Al youtube hi trobareu, també, les restes del castell de Montsegur, símbol perenne dels càtars i del catarisme. Bandera, doncs, de llibertat.

 

  1. Joan,
    Cada dia em sosprens més. Ets un pou de cultura i saviesa! És un article molt complet i molt teu. M’ha agradat l’enllaç que has posat del CAOC i de la cançó del Claude Martí. Efectivament ens uneix la cultura i molta història. La France els tenen una mica abandonats, crec, i és una llàstima. Algun dia he d’anar a fer la ruta dels càtars, n’he sentit tant a parlar i mai he tingut ocasió d’anar-hi. Gràcies pel teu excel·lent article. Endavant!!!

    1. Benvolguda Montse,

      M’agrada que t’agradi, valgui la redundància. El que sí que procuro tenir, en la mesura del possible, és curiositat i interès per molts temes. En el cas occità, a més, ho considero de justícia, perquè es tracta d’una llengua i una cultura lamentablement minoritzades, però vives, encara. I que per molts anys les puguem impulsar!

      Ah!, i la ruta dels càtars -que gairebé no l’he feta tampoc- crec que sí que val la pena, començant per Montsegur…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.