De LLEIDA a la MERIDIANA i al 27-S, on tant de bo tot comenci…
Vaig ser diumenge passat a Lleida, a la tercera assemblea de l’ANC. No hi vaig percebre desinflament del procés i sí, en canvi, una il·lusió persistent per la independència. I sobretot sòlida, en el sentit que ara hi ha més capacitat que fa uns mesos d’adonar-se que el camí potser serà més llarg del que es preveia, però que no per això cal abandonar la ruta.
I així anar guanyant, a la manera dels ciclistes, metes volants: l’acte olímpic del pròxim 24 d’abril, les eleccions municipals un mes després, l’11 de Setembre a l’avinguda Meridiana, les plebiscitàries del 27-S. Sí, aquesta data on tot comença…
D’entrada, un aclariment: recordareu que l’alcalde Àngel Ros va ser força xiulat en la seva salutació inicial a la trobada. Però jo no el vaig xiular. I és que no n’he sabut mai, d’emetre aquest so, però tampoc ho hagués fet en cas contrari. Per la cortesia bàsica a qui et cedeix una instal·lació tan magnífica com el Pavelló Municipal Barris Nord i et col·labora en matèria logística i de seguretat. Ara: tampoc no el vaig aplaudir, ni per deferència. No podria fer-ho a un polític que presideix l’actual PSC, i del qual existeixen ara mateix dubtes raonables sobre la transparència de la seva actuació a la Paeria…
L’assemblea, una mica llarga, va anar molt bé. Vam votar entre tots un full de ruta un pèl complicat, perquè correspon a un procés complex. I vam saber transmetre que a l’Assemblea Nacional Catalana hi ha vida més enllà de la Carme Forcadell, qui ben aviat serà rellevada al capdavant del nou Secretariat.
A propòsit de la Carme, vull dir que jo era un ferm partidari que continués exercint de presidenta, almenys fins al 27-S. Si moltes coses d’aquest procés són excepcionals, això també podia haver-ho estat. Sobretot, perquè ho ha fet molt bé i ha demostrat una gran capacitat de lideratge i d’empatia amb la gent. Ferma, decidida i lúcida alhora. Tanmateix, si no hi ha més remei que complir els estatuts… es fa el que calgui, tot confiant que la persona -dona u home- que n’agafi el relleu estigui a la seva alçada. I desitjant-li, a ella, el millor futur i, si pot ser, un lloc destacat al Parlament de la nova República…
Hi ha unes maneres de fer de l’ANC -a la qual em sento orgullós de pertànyer, tot i participar-hi poc- que es corresponen plenament amb un article del professor Joan Manuel Tresserras -i anterior conseller meu al capdavant del Departament de Cultura- aparegut ahir a l’Ara, “Cultura cívica, política democràtica” http://www.ara.cat/opinio/Cultura-civica-politica-democratica_0_1340265982.html.
Em sembla que l’article d’en Tresserras -a més de valuós, com tots els seus- és una descripció molt precisa d’aquestes noves maneres de fer política que avui es complementen amb les no tan noves, però no les substitueixen.
Mentrestant, el calendari previst paga la pena i, sobretot, no permet cap nou desinflament. L’única pega, com diu la meva veïna Lídia, és que els sobiranistes potser “no som suficients”. Aquest és un dels objectius del futur immediat: trobar la forma raonable, tangible i democràtica de poder-nos comptar.
I sí, que el 27-S tot comenci…