Perugia, la ciutat desconeguda
Va ser el setembre de 1993 el primer cop que vaig trepitjar il Corso Vanucci, el passeig central. Setembre és ja un mes fresc per una ciutat situada a gairebé 500 m. al punt més alt, amb forts desnivells que t’obliguen a pujar i baixar carrers contínuament, com totes les ciutats umbres, situades dalt de turons. L’hivern és fred. L’estiu càlid. Després de visitar-la diversos cops, finalment, m’hi vaig estar l’estiu del 2000 fent un curs d’Italià per a estrangers. Magnífica experiència que m’agradaria repetir algun dia. Dels 150.000 habitants de la ciutat (llavors), uns 30.000 érem estudiants vinguts de tot arreu que inundàvem el centre. Podies tornar a casa a qualsevol hora, l’ambient era agradable i no hi havia criminalitat, essent una de les ciutats més segures d’Itàlia. El turisme, sobretot a l’estiu amb l’Umbria Jazz, era molt important. L’Umbria Jazz és al juliol i llavors la ciutat reneix i els estudiants celebren poder sortir cada dia de festa. Crec que aquell juliol no vaig parar cap nit de la setmana a casa. Com que a Itàlia sopen aviat, quedàvem a les 9 i fins les 12, que a les 8 començaven les classes. Hi havia un matrimoni que venia a fer el curs després de 30 anys per recordar com s’havien conegut, entendridor.
Crec que les primeres estudiants Erasmus d’intercanvi entre la Facoltà di Scienze dalla Università di Perugia i la UB van recalar a ca meua a través d’un amic professor. Era el 1999 i encara no hi havia tanta fal·lera per sortir fora via Erasmus. Però un cop trencat el gel en van venir molts més, fins a ser un fet habitual. I clar, els estudiants Erasmus també van arribar a Perugia des de tot arreu i van inundar la ciutat encara més.
Els meus amics no es posen d’acord amb les causes de la degradació de l’ambient de la ciutat. Es veu que entre el 2003 i 2007, ja hi va haver casos de tràfic de droga i d’increment de la delinqüència. La inseguretat ciutadana va anar in crescendo, però el súmum va ser el cas de l’assassinat de l’estudiant britànica. Allà es va produir el punt d’inflexió, el toc d’alerta, el despertar d’una tragèdia a una ciutat on mai passava res. Els estudiants van triar altres Universitats per fer l’intercanvi Erasmus; els preus (que s’havien apujat molt inexplicablement), també hi van contribuir; i la ciutat va quedar en un estat de xoc que encara dura avui en dia. Els preus s’han abaratit, però la ciutat és més buida que mai.
Fa un parell d’estius vaig tornar a la ciutat i vaig constatar-ne la inseguretat. Els amics ja no viuen al centre, n’han fugit i només hi tornen per obligació (per feina). Vaig passejar a migdia pel Corso central i vaig trobar que no n’hi havia per tant, però a la tarda vaig sortir-ne per potes. Els amics que treballen al centre i pleguen tard, mai no tornen a casa sols, com a mínim de tres en tres i si són més, millor. Si a mi, que sóc una nouvinguda a la ciutat, em produeix tanta tristor tota aquesta situació, no em puc ni imaginar la dels meus amics.
I tot això només per l’assassinat de l’estudiant britànica? No. Allò va ser tocar fons, la punta de l’iceberg de problemes que havien anat augmentant i no s’havien solucionat a temps. Una llàstima. Trigarà a tornar a ser la Perugia que vaig conèixer i que mereixen els seus habitants o, qui sap si, potser, aquella Perugia, tornarà mai. Espero que sí!
[Foto: una de les típiques baixades, la de l’aqueducte -dic baixada perquè pujar-la a ple sol a l’estiu no és recomanable, et mantens en forma, això sí- foto de la Viquipèdia]
[Enllaç: què veure a Perugia. Malgrat tot, si hi voleu fer turisme, us agradarà]