La “suite” TURCA de JORDI PÀMIAS
Com que es tracta d’un volum en dues suites, us en presento de moment la primera, que m’ha interessat molt no solament per la qualitat dels versos, sinó també pel record del meu viatge al país turc el 1986. Una estada inoblidable, però que no sóc, òbviament, capaç d’expressar amb la sensibilitat del guissonenc. I és que els poetes no solament ens salven els mots, sinó que posen decisivament en valor aspectes molt preuats de l’aventura humana.
Al cor del món, el recull que ara publica el Jordi a Edicions 62, té per funció primera celebrar, tal com diu el filòleg Xavier Macià en el magnífic pròleg a l’obra. I també per això fa del tema del viatge el centre d’interès del discurs poètic:
“Els viatges ens duen
a la fascinació d’un món sempre divers,
a l’espai que s’eixampla, il·limitat i nou,
al temps sense mesura fixa,
al lent oblit del propi jo.”
Viatge que, en el cas de Turquia, incorpora un bon nombre de sensacions i d’experiències, també sensorials:
“Mercat de les espècies: compacta
avinguda d’olors. La pura gràcia
sensual, a la vora del desmai.”
L’espiritualitat oriental -de la qual en podríem discutir més d’un aspecte- plana damunt les pàgines del recull, com en el poema dedicat al poeta i místic Jalal al-Din Rumi, el lloc sant del qual també vam visitar, a la ciutat de Konya:
“Fou erigida, la mesquita,
en honor teu, mestre i sufí,
lúcid i foll alhora, creador
de la sagrada confraria
dels dervixos dansaires.”
Figurants eteris, levíssims -observeu-los a la imatge-, que, al nostre torn, ens van fascinar:
“Continua la dansa, inexorable:
el ràpid vol de les faldilles,
d’una blancor enlluernadora,
el moviment sincrònic dels planetes,
amb un gir lleugeríssim, al voltant
de l’invisible Sol.”
De la mateixa manera que recordem amb complaença la breu estada a la mítica regió central de la Capadòcia:
“A l’església fosca de Gorëme,
oblido en un racó la càmera
digital… I medito,
amb els ulls acalats.”
I què me’n dieu d’Istambul, far resplendent entre dos mons? Si ja hi heu estat, no repetirïeu? Jo, potser sí:
“Esplendor bizantí:
Santa Sofia, cúpula del cel,
alada lleugeresa que alegra l’esperit,
somni de Teodora, emperadriu.
Els ulls fitaren, durant segles,
la quietud i l’or de les icones.“
O a l’antiga regió de la Jònia i concretament a Efes, també emblema de l’antigor. ¡Quin plaer, passejar per davant de “l’harmoniosa Biblioteca de Cels”!:
“A Efes es concentra la saviesa fosca
de l’esperit humà: contradictori
i ofegat per la glòria dels déus.”
Hi ha en aquesta suite turca -i en el conjunt d’Al cor del món– molts altres versos com aquests, bellíssims. Tal com digué el crític Sam Abrams durant la presentació a Barcelona, el recull expressa un “punt de tensió entre la immediatesa de les experiències sensorials i la reflexió sobre la història”.
Pròximament, des de Praga, continuarem delimitant els sòlids contorns d’aquesta obra, nova fita de la fèrtil singladura de l’autor de Ponent.