A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Els BUESULE, Juanito i Faustino

Sense categoria
Van ser els primers negritos que vaig conèixer, quan jo era un escolar tendre. Provenien de l’antiga Guinea Española, més concretament de l’illa de Fernando Poo, que ara es diu Bioko. Eren germans i estaven interns -no podia ser altrament, i més en aquella època, als anys 60- a l’Escola Pia de Terrassa.

Eren els Buesule, Juanito i Faustino. Només es portaven un curs de diferència i, per tant, amb el Juanito -que jugava molt bé al futbol- vam coincidir més aviat al pati. Amb el Faustino, en canvi, vam ser compays directes. Blancs tots menys ell, i el germà, no recordo que ningú els fes objecte de cap mena de befa ni de menyspreu. Tal i com hauria de ser…

Què se’n deu haver fet, de l’un i de l’altre, amb el pas dels anys?

Darrerament, m’enyoro més de la meva Terrassa i hi he restablert alguns contactes, personals i ambientals, ni que sigui amb menor intensitat de la que voldria. El restabliment més sonat va ser el del sopar que vam celebrar els antics alumnes de 6è. de batxillerat i de COU de can Colapi el mes de novembre passat, i que us vaig explicar a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/233435.

A partir de trobades com aquesta, no solament tens ganes de contactar amb més persones, sinó que se’t desvetllen els records. I és així com apareixen -o reapareixen- els germans Buesule. Que no són -aclarim-ho de pressa- els de la imatge, però que podrien ben bé ser-ho. Tot i que les edats dels del meu record no són ben bé coincidents…            

Avui, quan es vol saber del rastre d’algú, se’l busca per Google, o pel Facebook… Ho he fet també en aquest cas, però els resultats han estat incerts, per no dir que pràcticament nuls. A la xarxa sí que hi ha buesules, però… Cap rastre concret dels qui suposo que després serien súbdits -no sé si col·laboradors, confio que no- dels dictadors Francisco Macías i el seu nebot Teodoro Obiang Nguema, sàtrapes de la que avui és Guinea Equatorial.

Com que no tinc, ara mateix, molt contacte amb els actuals responsables dels escolapis terrassencs, no vull fer-los treballar més del compte. De tota manera, els faré arribar aquest post un cop publicat, no fos cas que hi hagués sorpreses positives…

Mentrestant, se m’acut especular sobre si els germans Buesule:

–  Són uns dirigents públics poc o molt justos, més o menys cruels.

–  Són empresaris d’èxit.

–  Són militars, poc o molt repressius.

–  Són corruptes i pertanyen o una o altra màfia…  

–  Van fer carrera universitària i, com a professionals qualificats, ajuden al   
   desenvolupament del seu país, en un continent cada cop 
   més dependent dels xinesos i que és la nova frontera de l’economia
   global. 

–  Passen d’ell i es guanyen la vida fora, qui sap si entre nosaltres…

–  Són més aviat pobres, com tantes persones a l’Àfrica (però no hi    
   semblaven destinats, en principi).

–  Tenen dedicació cultural, segons com de prestigi.

–  Tenen fills, i potser ja néts…

–  Són vius, encara.

–  Són morts (l’un o l’altre, o ambdós), malauradament…

Si algú en sap alguna cosa, sisplau que em tingui al corrent. Ni que siguin els propis protagonistes, cosa difícil però, en el món d’Internet, no pas impossible. I si coneixeu ciutadans o ciutadanes que es diguin Buesule, feu-m’ho saber també, que no deixa de ser exòtic.

Mentrestant, continuaré recordant amb carinyo aquells bons companys: els primers negritos de què tinc memòria, ara que se’n veuen tants…

                                              

  1. Ja és ben curiosa aquesta història!. Buesules vs Buesule. Els primers negrets que jo vaig conéixer, ara farà una mica més de cinquanta anys es deien Buesules. Els recordo perfectament. Els seus noms eren Miguel y José Luis Buesules i eren dos germans, negres, negres. El José Luis era un any més jovenet que el Miguel que n’ havia fet tretze. Jo també tenia 13 anys aquell estiu, a punt de fer-ne catorze. Això era a can Colapi d’Olot, on els meus pares m’hi van enviar intern a passar Juliol i Agost,  per veure si em corregien. Amb el Miguel vam ser molt amics (ens escapavem a les nits per una finestra). Recordo que ell em deia que em poses un drap negre a la cara perque éssent blanc el Pare Tort ens podria enganxar. I també em pregunto què se’n deu haver fet d’aquells nens i qui deurien ser, exactament. Amb lo guapet i distingit que era el Miguel! 
  2. Lamento comunicar-vos que en Faustino va morir ara fa 11 anys, el 20 de gener del 2004 (Necrològiques “El Periódico”21-1-2004) quan tenia 48 anys. Ho he trobat per internet buscant referències de vells companys de Can Culapi (camí pel que he trobat també el vostre comentari), el Faustino va estar els darrers anys, a les primeries dels setanta, a Can Culapi de Sarrià, intern, devia acabar sisè del vell batxillerat el curs 70-71 o 71-72, anavem junts al grup de lletres. Llavors li vaig perdre la pista. Per cert, també era un bon jugador de futbol.

  3. Jo també vaig estudiar en els escolapis de Terrassa, i també vaig estar 9 anys intern, recordo a Miguel, el es feia dir Maiquel, no era germà dels Buesule, era cosí, estudiava en el mateix curs que Jose Luis, a Juanito, ho recordo com a gran corredor de carreres de 100 m llisos, mes que com a futbolista, que també era bo, estudiava un curs per damunt meu, quant a Faustino el menor dels germans, estudiava un curs per sota meu, el recordo calçat amb una enormes chirucas. També recordo a l’internat a un altre noi negre, no era ben be negre era mulat, era parent dels Buesule, però no portava el seu mateix cognom. Es Deia Carmelo, era el major dels 5 negrets, el recordo molt vagament perquè només vaig coincidir el primer any d’internat, jo tènia 9 anys, ara tinc 61, va ser durant l’any de l’assassinat de Kenedy, però sempre recordaré la seva enorme força, i com m’aixecava per sobre del seu cap amb una sola mà, era un noi molt bo, el recordo en gran estima.
    Recordo que quan Juanito va aprovar la revalida de batxillerat elemental, allà per l’any 1965, va coincidir que els seus pares van venir a visitar-los, va ser l’única vegada que els vaig veure en els 9 anys d’internat, i el van premiar amb 1000 pessetes de l’època, aquests diners el va amagar Juanito a la seva cel·la que era per a dues persones, damunt del seu armari i un veí de cel·la, les cel·les per la part superior aèria estaven comunicades, recordo que es deia Gimeno, els va robar, fins i tot record les plors donen Juanito, per mediació d’un noi que es deia Espoma i que era fill d’un dentista de Terrassa, que jo recordo que també estava intern, però no va estar tot el curs, va ser el que va descobrir el lladre i va fer que tornès allò que havia robat, tot això sense que el pare Barbat, que era el responsable dels interns s’assabentés.
    Tinc moltes mas anècdotes però no vaig a contar-les per no avorrir-vos

  4. No he vist post més racista disfressat de bonrotllisme a la meva vida. Estàs parlant de persones, no de coses “exòtiques”. Parles de la resta dels teus companys en aquests termes? Sóc una Buesule de la família dels que anomenes. A les filles del Tino, no penso informar-les de l’existència d’aquest post, que ja tenen prou amb la seva absència. De fet, no penso informar a ningú, perquè no pateixin la ràbia i l’ofensa que estic sentint jo ara. Només convidar-te a que facis un exercici de reflexió sobre el to d’aquest post, que a sobre et semblarà d’allò més entranyable. El mateix a dir d’alguns comentaris.
    Pel que fa a la foto: anem a posar a dos negrets qualsevol, que un negret és un negret i total, a qui l’importa.
    Doncs aquests negrets són nens, que tenen (o hauríen de tenir) els seus drets, com els teus néts, si en tens. A veure la gràcia que et faria a tu que qualsevol anés agafant fotos dels teus nens i difondre-les al seu gust. T’animo a que busquis al google, tu que ets tant de la investigació, PRIVACIDAD de MENORES AFRICANOS o MICRORACISMOS, per exemple.
    Apa, doncs. Bona reflexió, tingui. Si vol.

    1. Benvolguda Sra. Buesule,

      Em demana una reflexió sobre aquest post, i la faig, o ho intento.

      En primer lloc, no crec que sigui un escrit “racista”, o no era aquesta la meva intenció. Jo només especulava sobre unes persones concretes, de les quals tenia llunyans i bons records, singularment del Faustino -del Tino, que aleshores no li dèiem-, de qui lamento, molt sincerament, la seva mort.

      Vaig voler suposar què farien, ara, i on serien, i vaig voler-ho vincular a la història recent de Guinea Equatorial. Amb més o menys fortuna per part meva. Hi ha en l’escrit diverses variables sobre l’evolució dels seus familiars, i no totes són “negatives”. Algunes, ben al contrari, i no cal dir que són les que jo hagués desitjat…

      Pel que fa a la foto, sí, és cert, dos “negrets” qualsevol, perquè eren el que tenia més a mà sense disposar d’imatges del Juanito -a qui desitjo llarga vida- ni del Tino. Però no crec que en això hi hagi cap connotació “racista”. De fet, em cauen més bé molta gent de color que alguns “blancs”, i hi ha “blancs” d’algunes ètnies que no me’n cauen gens.

      És, tot plegat, un problema de valors, individuals i col·lectius. Per damunt de tot, estic per la dignitat de les persones, sigui quin sigui el color, o l’origen. Per això sóc soci de diverses ONG, algunes de les quals -Setem, Metges sense Fronteres- ben actives al continent africà…

      De manera que em disculpo per si hagués pogut ferir la seva sensibilitat, la qual cosa no era gens la meva intenció. I em plau que m’hagi donat aquesta oportunitat de reflexionar, la qual cosa sempre és positiva.

      I, si em permet, una abraçada.

    2. Just el que deia. Racisme disfressat de bonrotllisme, del tipus “jo tinc molts amics negres i dono diners a les ONG’s, i això ja em permet parlar dels “negrets” com si fossin coses exòtiques en lloc de persones”. En fi. No hem entès res i no seré jo qui li expliqui. I menys ara que he vist que té els comentaris moderats (valent) i que digui el que digui, es publicarà només si vosté vol.
      No sé quina reflexió ha fet. Jo només el veig defensar amb condescendència la seva postura.
      Si de veritat l’importessin aquestes persones, hauria agafat qualsevol Buesule dels del Google, que no n’hi ha pas tants, (ni que estigués buscant uns García), i hagués preguntat, en comptes de convertir els seus records d’infantesa en literatura (que en aquest cas, l’ ètic seria canviar els noms reals).
      Acceptaria les seves disculpes, però em semblen buides si ho deixa tot com està. I per descomptat, no li permeto l’abraçada.
      Apa, déu!

  5. Estudié el bachillerato, interno, en las Escuelas Pías de Sarriá. Allí conocí a Juan y a Faustino Buesule. Juan era de mi curso, aunque yo estudié el bachillerato de Letras y el estudió el de Ciencias, pero coincidíamos en las demás asignaturas. Además, al ser hermanos, Juan y Faustino, compartían la misma habitación que estaba en mi misma sección (la quinta), con lo cual, aunque mayor que Faustino, también tenía relación con él. Juan, excelente futbolista y atleta; Faustino con la sonrisa siempre en los labios. Veo que ha participado también en el chat Juan Soler (hijo del médico de Palamós, sino recuerdo mal), posiblemente se acuerde de mí, lo mismo que yo de él. He tratado de contactar con algunos otros compañeros del internado, pero cada vez que he escrito al e-mail de los antiguos alumnos de los Escolapios de Sarriá, sólo he tenido el silencio como respuesta… No sé que política siguen los dirigentes de esa asociación con los que vivimos allí nuestra infancia y el internado fue nuestra casa durante muchos años (1964-1970). También de Guinea, en los Escolapios de Sarriá estudió antes y por aquellos años Rolando Barleircorn Collins, otra gran persona…

    1. José,

      Li agraeixo la seva aportació. El cert és que el meu record dels germans Buesule ha donat molt de joc. Sap greu que una parenta seva s’hagi ofès sense prou motiu, crec jo, però sobretot sap molt greu la mort del Faustino…

  6. Joan:

    He podido leer los cometarios del familiar Buesule que ha enviado a su bloc. Sinceramente en su escrito inicial no he visto nada ofensivo, todo lo contrario, un recuerdo afectivo y cariñoso hacia Juan y Faustino. Como suelen decir ahora los jóvenes, este familiar se “ha pasado tres pueblos”. En fin, las palabras hay que valorarlas en su justa medida en atención a quien proceden y en su contexto. Su comentario inicial revocó en mí recuerdos de momentos y personas de mi niñez muy bonitos y en los que también estuvieron presentes Juan y Faustino. Es ciertamente dolorosa la pérdida de éste último, pero tal vez Juan hubiera hecho un comentario en el bloc de agradecimiento por permanecer en los buenos recuerdos de otras personas…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.