JAMES TAYLOR, rei del Palau (de la Música)
En el marc del Festival del Mil·leni, l’entrada de divendres passat em va costar -ai!- una mica careta, però la perspectiva del concert i la vàlua del seu artífex bé que s’ho valien. James Taylor: un luxe com a autor i intèrpret, un referent d’elegància, un exponent de la qualitat que sempre hem de procurar obtenir com a compensació, poc o molt raonable, a la duresa d’un món que torna a no ser ben bé com voldríem.
A voltes pot semblar un pèl monòton, però en conjunt convenç per la força de molts dels temes i per les ganes que hi posa Taylor, amb la seva veu tan ben timbrada, amb el seu estil alhora càlid i calmat. Quan el president Obama va lliurar, el 2011, la Medalla Nacional de les Arts a aquest singer-songwriter que ha venut des del 1968 més de 50 milions de discos, guardonava, sobretot, el talent tranquil.
L’èxit li va somriure aviat: va ser el primer artista fitxat per Apple, la discogràfica dels Beatles. Tot i que ja us havia parlat d’ell en una altra ocasió [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/76345], confesso que no l’he seguit tant com caldria perquè habitualment no ho faig amb molts creatius de tradició anglosaxona.
Però hi ha d’haver excepcions, i la de James Taylor, òbviament, n’és una. El meu germà Alfons, gran admirador seu, em va fer veure que no podia deixar perdre l’oportunitat d’escoltar-lo en viu, i ho va encertar de ple. L’Àngela, que em va venir a saludar durant el concert, també estava exultant.
Us adjunto un dels temes de JT més coneguts, Fire & Rain
[http://youtu.be/-T35WXFOmwI]. Un públic molt ben predisposat i entusiasta va aplaudir-lo amb força al Palau, com ho feia amb tantes altres cançons, les últimes de les quals interpretades en companyia de la seva actual esposa, Kim Smedvig, que li feia de corista.
Suposo que, com a bon americà, el de Boston no deu ser gaire monàrquic, però la nit de divendres es va erigir en rei del Palau… sense necessitat de caçar elefants.