A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

JAMES TAYLOR, rei del Palau (de la Música)

General
Un dels millors cantautors nord-americans, James Taylor, ha demostrat novament que el Palau de la Música Catalana és molt més que l’anècdota d’un tal Millet, ni que aquesta -judici pendent a banda- sigui patètica. I és que amb figures d’un nivell com la del de Boston -i les de la música clàssica i d’altres gèneres-, el Palau serà sempre el Palau…

En el marc del Festival del Mil·leni, l’entrada de divendres passat em va costar -ai!- una mica careta, però la perspectiva del concert i la vàlua del seu artífex bé que s’ho valien. James Taylor: un luxe com a autor i intèrpret, un referent d’elegància, un exponent de la qualitat que sempre hem de procurar obtenir com a compensació, poc o molt raonable, a la duresa d’un món que torna a no ser ben bé com voldríem.

Amb l’Alfons i la Montse vam gaudir plegats d’una nit intensa, plena de bones vibracions. James Vernon Taylor -ciutadà de la collita del 1948- conserva no solament la seva reconeguda solvència com a autor i intèrpret, sinó un afany comunicatiu innegable i les maneres elegants d’un gentleman, ni que vinguin de l’altra banda de l’Atlàntic…

A voltes pot semblar un pèl monòton, però en conjunt convenç per la força de molts dels temes i per les ganes que hi posa Taylor, amb la seva veu tan ben timbrada, amb el seu estil alhora càlid i calmat. Quan el president Obama va lliurar, el 2011, la Medalla Nacional de les Arts a aquest singer-songwriter que ha venut des del 1968 més de 50 milions de discos, guardonava, sobretot, el talent tranquil. 

L’èxit li va somriure aviat: va ser el primer artista fitxat per Apple, la discogràfica dels Beatles. Tot i que ja us havia parlat d’ell en una altra ocasió [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/76345], confesso que no l’he seguit tant com caldria perquè habitualment no ho faig amb molts creatius de tradició anglosaxona.

Però hi ha d’haver excepcions, i la de James Taylor, òbviament, n’és una. El meu germà Alfons, gran admirador seu, em va fer veure que no podia deixar perdre l’oportunitat d’escoltar-lo en viu, i ho va encertar de ple. L’Àngela, que em va venir a saludar durant el concert, també estava exultant.

Us adjunto un dels temes de JT més coneguts, Fire & Rain
[http://youtu.be/-T35WXFOmwI]. Un públic molt ben predisposat i entusiasta va aplaudir-lo amb força al Palau, com ho feia amb tantes altres cançons, les últimes de les quals interpretades en companyia de la seva actual esposa, Kim Smedvig, que li feia de corista. 

Suposo que, com a bon americà, el de Boston no deu ser gaire monàrquic, però la nit de divendres es va erigir en rei del Palau… sense necessitat de caçar elefants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.