A la brasa i al caliu

Ep!, aquest no és un deliri de megalòman, perquè també us l’han fet a vosaltres -en l’entorn Vilaweb, vull suposar que això és així. L’han fet “als homes i dones patriotes catalans de tots els temps”. Un mot, el de patriota, que qui sap si sona antic, però que trobo que continua sent entenedor i efectiu.

I ara, només trenta-sis anys després de la mort -patint molt, però al llit- del ferrolà, les tornem a tenir dempeus. En un moment en què això d’exercir de patriota català sembla que torna a complicar-se…  
Majestuoses, les Quatre Columnes que va projectar Puig i Cadafalch com a símbol de la catalanitat ja fa setmanes que es drecen de nou al cel de Montjuïc, a l’entorn de la Font Màgica i mirant, en l’horitzó, al MNAC. Potser sabreu que la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans [www.laxarxa.cat], comandada per patriotes tan indefallents com Enric Padrosa o Blanca Serra, volia que la llegenda de la placa fos més contundent que la decidida per les autoritats. Però ja se sap que no és el mateix creure fermament en un ideal que simplement acceptar-lo, o tolerar-lo… 

Sigui com sigui, les columnes han estat restituïdes al lloc original i això és sobretot el que compta. Omplen un cert buit, sí, però no tapen res, com alguns es temien. El que passa és que s’han inaugurat en un nou període d’incerteses, quan semblava -només fa uns mesos- que anàvem decididament cap a la independència -que tampoc no era ben bé veritat- i ara descobrim que, enmig de tant aprimament i tanta retallada, n’hi ha ben just per pagar la nòmina dels empleats públics -jo mateix en sóc un-, entre d’altres misèries…

Ser patriota català torna a ser complicat, doncs, si és que no ho ha estat sempre. El Govern actual necessita agafar velocitat de creuer, però s’ha trobat amb moltes dificultats, previstes o no tant. I en alguns sectors de l’oposició un cert infantilisme -tenyit de dogmatisme- suscita hilaritat i pot arribar a provocar desencís. Mireu, si més no, l’espectacle dels solidaris, amb un Joan Laporta -que ja no ho és- que en el fons té raó en cercar perspectives electorals àmplies, però a qui perden la seva frivolitat sembla que genètica i els successius cops de volant.

No tot ha de ser negatiu, tanmateix. Fa uns mesos, jo posava en l’horitzó una mena de nou tripartit que ja veia que era gairebé impossible:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/182050

Doncs bé, algun tipus d’acord així acaba de funcionar, si més no a nivell de col·laboració parlamentària, en votar-se el suport de la Cambra del parc de la Ciutadella a l’autodeterminació i també a la consulta sobiranista del 10-A a Barcelona. CiU, Esquerra i Solidaritat -a iniciativa d’aquesta darrera formació- ho han fet possible, peti qui peti…

De manera que exerciu de patriotes, sí, però que el seny no us mati la rauxa ni aquesta domini el primer. Us mereixeu -ens mereixem- un esvelt monument al peu de Montjuïc, però que no ens manqui mai estratègia, tal com predicava, posem per cas, l’enyorat -i espero que no del tot oblidat- Pere Esteve. Estratègia i consistència nacionals per anar molt més enllà de la Catalunya cívica dels temps de Puig i Cadafalch, que van fer molt pel país però que, com d’habitud, no van acabar de sortir-se’n…