La sala d’actes d’ÒMNIUM, de gom a gom
Feia goig, dimecres passat, la sala d’actes de la seu nacional d’Òmnium Cultural en la presentació de les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT. Potser us dóno massa la tabarra amb el llibre, però comprendreu que l’actual és, per a mi, un cert moment de plenitud -personal i professional- després de 17 anys de no publicar cap volum. I cal dir que els comentaris que me n’arriben són ben favorables, la qual cosa només té dos secrets: el primer, que les entrevistes van ser, en el seu moment, prou treballades, i el segon, que els personatges triats són molt sòlids, creatius, consistents.
Qualitat de l’objecte a banda, és clar, que això és mèrit de l’editorial i de l’estudi de disseny…
No em vaig dedicar a comptar els assistents, però jo veia, des del centre de la mesa, la sala totalment plena, la qual cosa crec que es tradueix en una vuitantena de persones, més o menys. Aquí hi ha, sobretot, el secret de l’esforç: els molts correus enviats als meus contactes -a part de la pròpia difusió de l’entitat-, força dels quals amb recordatori. Fins i tot el meu propi perfil Facebook, creat recentment, deu haver-hi influït. I aquest bloc, suposo…
Arribes a la conclusió que a aquesta mena d’actes només hi va la gent que realment t’estima o li caus bé -i que, a més, en aquell dia precís i a aquella hora concreta està del tot disponible. Costen més de mobilitzar els contactes ocasionals, tot i que enviar-los el correu és una manera prou vàlida de fer-se sana propaganda d’un mateix. Màrqueting artesanal per via electrònica…
Per no cansar, us enllaço directament amb la notícia de la presentació apareguda a la web d’Òmnium:
http://www.omnium.cat/ca/noticia/presentacio-del-llibre-15-entrevistes-cuinades-a-foc-lent-4676.html
Crec que és un bon resum. En definitiva, estic content que força entrevistats i entrevistades -o els seus familiars- poguessin assistir a l’acte. I estic satisfet de la intervenció introductòria del director d’El Cep i la Nansa Edicions, Quico Mestres, i de l’anàlisi extensa i sòlida del presentador, el periodista i escriptor Agustí Pons. I no estic gens decebut del meu parlament de cloenda. Vaig saber improvisar quan calia, però les notes que em servien de pautes -i de crosses– van funcionar amb eficàcia. Feia un cert temps que no parlava en públic i més valia no prescindir-ne…
La intervenció final -i fora del guió- de Lídia Pujol no em va sorprendre, perquè quan vaig fer-li l’entrevista ja vaig adonar-me que, rere l’evident cordialitat, s’amaga un gran caràcter i una clara determinació. No a tothom -segons m’han comentat- va agradar-li la manera que va tenir d’escenificar les seves paraules, accedint a la mesa per a disposar d’un micròfon fix des d’on fer-se escoltar.
A parer meu, les persones han de ser lliures d’expressar-se com vulguin si no ho fan d’una manera massa insolent o agressiva. I la Lídia només va ser, en tot cas, com és ella: directa, emotiva i vehement. Sense deixar de ser reflexiva…