Acaba de sortir aquest llibre: Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia; que ens ha d’ajudar a posar en pràctica una nova metodologia per fer servir a les aules, ara que ja estan equipades amb ordinadors i internet. No crec que els llibres i internet estiguin barallats, al contrari, benvingudes siguin les noves maneres d’aprendre aplicant nous mètodes o simplement afegint noves coses i aprofitant els nous avantatges. Avui en dia internet és imprescindible i aprofitar el potencial que ens dóna la xarxa no pot ser més que un benefici per als alumnes, potencials treballadors de demà. El llibre l’han fet un bon grapat d’educadors que fa una colla d’anys que es dediquen a aplicar noves tecnologies en educació i que molts ja hem fet servir a les aules.
Dit això, els ordinadors, les aules i internet no estan barallats en què hi hagi un llibre al costat i un professor que expliqui. Són sistemes complemetaris i diferents que han d’ajudar a l’alumnat a aconseguir saber més coses sobre el que té al seu abast. Segur que els temps canviaran molt més encara. Fa deu anys començaven a fer-se cursets per a crear pàgines web, els blocs van venir més tard, els webquest, etc. Tot són metodologies bones, aplicables i, segons el meu parer, complementàries, que cal conèixer i dominar…
Ara bé,
fa uns anys, vaig assistir a un curs de formació per a professorat de
les Aules Obertes (AO) (les AO són espais on ensenyar d’una manera
diferent a alumnes que tenen necessitats educatives especials, és a dir,
que en una aula normal desaprofiten el temps i necessiten més atenció
personalitzada i adequada a les seues capacitats per poder treure’s el
graduat escolar), on el professor que dirigia el curs, va obrir la
primera sessió dient exactament el mateix que deia Pisani a Barcelona sobre l’educació i que em va alterar tant fa un any i escaig: tota la informació és a internet i el professorat “només” hem d’ajudar a destriar el bo del dolent… Per si
això no fos poc va posar un exemple: els seus alumnes de l’aula oberta no
necessiten saber quins tres estils de capitells podem trobar, en el cas
que volguessin anar a Grècia ho podrien buscar per internet i ja ho
sabrien, per tant no cal aprendre-ho ni memoritzar-ho. Segons ell,
biòleg, aquesta informació que li va arribar a través dels llibres i de
l’escola en l’antiga EGB, era del tot sobrera per a la feina que estava
fent i igualment ho era per als seus alumnes que acabarien sent paletes,
encofradors, electricistes o pintors.
No cal dir que em vaig aixecar i vaig marxar del curs, després de contrastar opinions amb el professor, clar. Em pregunto on queda aquí el gust d’aprendre. Aprendre per saber més coses, per estar més informats o simplement per poder parlar de més temes. Internet ens ajuda a això, també, a estar més informats, encara que potser no prou ben informats (“Tenemos más desinformación que nunca y gratis”). Segons aquest professor, com que per ser fuster o pintor o paleta no cal saber que els capitells poden ser d’estil dòric, jònic o corinti, no cal aprendre-ho, simplement, i si necessitessin saber-ho algun dia podríen anar a internet i ja està, així de fàcil.
Em sembla que és una reducció massa dràstica, perquè d’informació n’hi ha molta, certament, però em nego a pensar que som com robots als quals se’ns pot posar “només” un cert tipus d’informació per a fer un tipus de feina i prou. Hi ha vida més enllà de la feina i els humans estem fets de moltes petites coses i molts altres coneixements dels que fem servir exclusivament en el món laboral. O no?