A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

GATETS, “cats”, “mixetes”, “mininos”…

General

Gatets, com no havíeu vingut abans a aquest bloc? Em feu gràcia des de molt abans que tingués ús de raó, o sigui que havíeu de deixar-vos caure per aquí tard o d’hora.

Posats a parlar de fèlids, també m’agrada el tigre, però qualsevol s’hi gosa encarar. A vosaltres, en canvi, se us pot passar tranquil·lament -quan us deixeu- la mà pel llom. Sou més carinyosos del que habitualment es diu, però, això sí: sempre independents. Aquest és un dels vostres encants… 

Vaig néixer -literalment- en una casa de Terrassa que era també una botiga de queviures. Als meus records infantils s’hi vincula un pati pel qual sempre hi corrien gats, a més d’algunes tortugues que, de tant en tant, apareixien panxa enlaire i a l’altre barri, doncs, a menys que fossis capaç de salvar-les a temps.

Els gatets, com és la seva habilitat, voltaven pels teulats veïns i tornaven quan volien. Aviat vaig aprendre a estimar-los. Aquest amor és permanent, tot i que crec que, en un pis normalet de Barcelona, no s’escaigui massa tenir-hi gats, gossos o altres animals domèstics relativament grans. Qüestió ben opinable…

Des del punt de vista històric, el gat va anar-se tornant sociable uns 3.000 anys abans de Crist. A l’Egipte dels faraons, per exemple, se l’arribaria a fer del club dels déus, ja que se li atribuïen singulars connexions amb el més enllà. I a l’antiga Roma, les qualitats d’independència del gat van ser valorades: se’l creia un símbol de llibertat en una època en què la llibertat era un concepte més aviat relatiu.

A l’alta Edat Mitjana, la provada eficàcia desratitzadora d’aquests animals -en un temps en què la higiene era tan precària- va afavorir-ne l’expansió.
Més endavant, la Inquisició -sempre tètrica- no seria gens favorable a la presència gatuna, ja que se la considerava una certa emanaciò del dimoni. Fins que, a partir del segle XVIII, les simpaties de l’opinió pública van tornar a equilibrar la balança, ja que la descoberta dels microbis va fer augmentar l’admiració vers unes bèsties, en general, tan netes.

Aquestes i altres dades les extrec d’una curiosa i interessant Guía de gatos que em van regalar a començaments dels anys 90. Avui, en el món d’Internet, documentar-se sobre un seguit de temes és més aviat senzill. Per tant, més val que ens fixem, poso per cas, en la curiosa associacíó entre la paraula gat, el nom anglès cat i la semblança d’aquesta forma amb el domini .cat que fa referència, en definitiva, a la nostra Catalunya. I que valorem si la mascota nacional, en comptes de l’entranyable però vilipendiat burro, no hagués pogut ser el gat, per exemple, com també es proposava.

Qüestions simbòliques a banda, deixar-se seduir pel pelatge d’una mixeta o el seu miol constitueix, crec, un indici de sensibilitat tangible. Quan, a casa del meu germà Alfons -que té la sort de disposar de jardí- acaricio el fidel Dun, tinc ben bones vibracions. I si associo la reconeguda independència dels gats a la que voldria per al meu país, aleshores podria ser massa…

Gatets -i gatetes-, sou decididament adorables, dolços, subtils, intel·ligents, resplendents… Sou una de les meravelles que ens ofereix una natura que no sempre ho és, de meravellosa. Amb el vostre sentit de la llibertat i també de la companyia, ens marqueu unes pautes d’intel·ligència emocional que els humans no sempre som capaços d’assimilar… 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.