A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Sóc menys català que tu, SANDRO?

General

El president del Barça, Sandro Roselldixit: “Responc a la imatge del català típic: visc a Barcelona i tinc una casa a l’Empordà per a l’estiu i una altra a la Cerdanya per a l’hivern”. Jo no dec ser tan català o, en tot cas, no tan genuí: només tinc un pis a l’Eixample de BCN, i encara inscrit a dos noms.

Suposo que et referies, Sandro, al pijo català típic… Doncs bé, posats a triar, prefereixo un altre tipus de pijeria que se la juga més pel país. Segur que ja saps de qui parlo: d’un antic amic teu que aquesta setmana és el protagonista de la portada d’El Temps amb el títol: “La distorsió Laporta”. I que un dia d’aquests sortirà entrevistat a The New York Times, ja se sap que un diari casolà qualsevol…

Una de les millors aportacions de l’etapa actual de l’Avui -no del tot plàcida- és la crònica setmanal “A ull nu” del periodista mataroní Manuel Cuyàs. Té tot el que a un bon cronista se li pot demanar: no tan sols una mirada singular sobre l’actualitat, sinó també un estil propi per a expressar-la. El president Pujol, quan  el va fitxar com a col·laborador a les seves memòries, feia, doncs, una tria prou encertada.

Cuyàs, a la crònica del dissabte 23 d’octubre intitulada Tragèdia dels dos amics, s’estén en les diferències entre Laporta i Rosell i hi inclou la definició que he remarcat en groc a l’entradeta. Més enllà dels veïnatges -més que típics, gairebé tòpics, en aquest cas-, el que interessa és parlar d’algunes de les seqüeles d’aquesta situació.

No seré jo qui defensi l’expresident del Barça perquè, com és evident, es defensa sol. Ja vaig parlar-ne a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/65601/   quan la seva carrera política només s’albirava en l’horitzó. Ara ha esclatat de forma contundentment solidària, i les enquestes li auguren uns resultats òbviament no pas òptims, però sí prou interessants com perquè, a la pròxima legislatura, en continuem parlant.

Si Laporta fos, realment, el Millet culer, Rosell faria santament de portar-lo als tribunals. Però, més enllà de com acabi el litigi, tot apunta a què només hi ha diferències d’interpretació serioses en aspectes comptables. En tot cas, del Jan m’encanta -llegiu les seves darreres declaracions, ni que siguin, en algun punt, desmesurades- la manera que té de jugar a l’atac, poc freqüent entre els VIP catalans. La té en sintonia amb l’estil de joc més virtuós del Barça: el que li ha donat els millors títols i, des d’una catalanitat desacomplexada -com la coalició d’independentisme transversal que JL encapçala-, prestigi mundial.

Pel que fa al Sandro, no sóc qui per jutjar-lo en la mesura que no figuro com a soci d’un club tan gran. Tot i que com que és, precisament, més que un club, ficar-hi cullerada resulta prou legítim. Per tant, amic, no m’acaben d’agradar les teves formes, deutores d’un estil de joc massa a la defensiva -més enllà de si els nois de Pep Guardiola se’n surten o no- que no és a l’ADN del barcelonisme contemporani.

Fa uns pocs mesos, vaig adonar-me que eres el candidat amb més preparació i que la teva victòria electoral resultava prou versemblant. Però no et van escollir per a ser un candidat digne, sinó un bon president. I els gols -i no parlo dels del camp- no acaben d’entrar, per ara. Te’n marques més d’un en pròpia porta i -via presumptes conspiracions, farragoses due diligence o el que sigui- has aconseguit dividir un entorn esportiu i social formidable en un moment que no toca.

El futur? Com en tants àmbits -inclòs el del sobiranisme-, està per escriure. En tot cas, “al Barça hi ha xarvescat, com diu a l’Avui d’avui mossèn Ballarín en el seu deliciós català de comarques…  

  1. Passant de puntetes pel fet de que molts catalans, ara mateix, estan passant per les oficines del SOC no cal fer més comentaris al català típic. El que sí cal dir és que el cercle virtuós es basava en la positivitat que generava més positivitat. El cercle virtuós mai va mirar enrere i per això no va aixecar catifes. El més important era el futur. Veníem del no res i volíem arribar a algun lloc. La presència de Sandro Rosell a les eleccions del FCB només tenien un objectiu: esborrar els millors anys de les nostres vides… blaugranes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.