A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Quan a Espanya, l’AUTODETERMINACIÓ, “molava”

General

Enmig d’una llarga i prou interessant entrevista amb Lluís Llach que he llegit amb complaença a L’Avenç d’aquest mes de setembre, s’hi escola una perla com aquesta:

“Jo recordo el PSOE amb allò de l’autodeterminación de los pueblos de España“.

Sí, jo que tinc set anys menys que en Lluís -nascut el 1948- també creia recordar-ho. La cerca al Google ha estat, com gairebé sempre, fàcil. Feu la prova i, mentrestant, pregunteu-vos què ha passat, com jo ho he fet al meu torn.

Fàcil, igualment: del PSOE n’ha sorgit -anar-hi anant- el PESO

Som a l’any 1974, poc abans de l’inici de la Transició. Els dirigents i militants socialistes que assisteixen al mític Congrés de Suresnes, tocant a París, adopten a la seva resolució política, entre d’altres, la mesura següent:

“Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas”.

Però ja el 1977 -l’any de les primeres eleccions democràtiques-, ho matisen una mica, per si de cas:

“El PSOE se pronuncia por la constitución de una República federal de las nacionalidades que integran el Estado español por considerar que esta estructura estatal permite el pleno reconocimiento de las peculiaridades de cada nacionalidad y su autogobierno a la vez que salvaguarda la unidad de la clase trabajadora de los diversos pueblos que integran el Estado español”. 

Més farragós, impossible, però crec que s’entén prou.

En tot cas, queda clar que els socialistes -i, per extensió, la progressia de l’època- consideraven que l’autodeterminació i també la república eren uns principis justos. Ho eren tant que, amb el temps, han deixat de tenir per a ells -pragmàtics com són- cap mena de traducció política. Ben al contrari…

Què ha passat, doncs? Com que des dels apunts d’un bloc no s’escau fer assaigs polítics, millor ser sintètics. Per tant, observeu com, en el dia a dia, el PSOE ha anat variant l’ordre de les seves sigles i avui és el PESO (mai tan ben dit…): 

Partido: òbviament, parlem d’una formació que es mou en l’àmbit de la política, i que no cal dir que ha esdevingut un gran nucli de poder.

Español: les derives del PSOE-PESO han prioritzat força aquesta singularitat identitària. I, si la cosa decau, prou que s’encarrega el PP de posar-la a lloc.  

Socialista: en la mesura que ho són tantes altres formacions socialdemòcrates del món. Si jo em sentís espanyol, no m’hi trobaria del tot incòmode…

Obrero: la devoció a les relíquies sempre costa de superar, però ni González ni Zapatero haguessin arribat mai a presidents comptant només amb el suport del proletariat, que en deien.

En fi, des de la Transició ha plogut molt. El PSOE de ZP encara és, potser, un partit progressista, però ha anat deixant de banda diversos dels seus principis -reals o suposats- per tal d’accedir a la centralitat del poder. I avui constitueix -prou que es nota- un dels principals obstacles a la nostra autodeterminació i, no cal dir, a la possibilitat de la independència.

Si el possible full de ruta que Llach descriu hagués anat d’una altra manera, potser avui moltes i molts ens sentiríem partícips d’una mena de Confederació de Nacions Ibèriques. Però és obvi que aquell camí -sota la llosa del nacionalisme espanyol- ja fa temps que es va tòrcer, si és que mai va ser-ho, de camí. Amb referents com l’ara desaparegut Labordeta potser haguéssim pogut fer-lo amb unes bones motxilles, però ja es veu que de gent com ell no n’hi ha gaire…

En tot cas, una concepció integral de la democràcia inclou, a qualsevol nivell, el dret de decidir. Aviat tindrem l’oportunitat, ni que no sigui plenament, de tornar a exercir-lo. 


  1. L’espai polític socialista va viure als anys setanta la confluència de tres grans corrents: el PSOE de Felipe González, el PSP de Tierno Galván i -i és on volia anar a parar- la Federació de Partits Socialistes, que era la suma, per esmentar només els de l’antiga corona d’Aragó, del Partit Socialista de Catalunya – Congrés, del Partit Socialista del País Valencià, del Partit Socialista de Mallorca, del Partit Socialista de Menorca i del Partido Socialista de Aragón. I l’himne d’aquesta organització, que no era com el PSOE un partit socialista federal, sinó una federació de partits socialistes (el nom sí que fa la cosa i l’ordre dels factors sí que altera el producte), era una cançó d’un aragonès; de Labordeta, evidentment. Aquella que fa Vendrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.