Els múltiples registres de ROGER MAS
A nivell estrictament personal i barceloní, de la Diada Nacional 2010 en destacaria les torxes emotives de la vetlla nocturna al Fossar de les Moreres, el breu però sentit homenatge al general Moragues davant del seu monument a la plaça de Pau Vila, el moscatell dedicat a aquest heroi que vaig adquirir a la Festa de la Llibertat o les intervencions dels escriptors Jaume Cabré i Alfred Bosch i de l’economista Elisenda Paluzie en acabar la manifestació per la independència.
Però va haver-hi un pròleg d’excepció: el concert de Roger Mas en el marc de la reeixida mostra sobre la Nova Cançó al Museu d’Història de Catalunya. En aquesta actuació, el cantautor solsoní va demostrar, novament, que és un artista amb múltiples registres i que la Cançó d’avui, amb referents així, té -malgrat els seus dèficits- corda per a estona.
Lletres oníriques, sons d’ara mateix, musiquetes de caire tradicional, la poesia de Verdaguer, textos a voltes durs, o directament inquietants… Tot plegat, servit amb la seva veu ferrenya, d’intèrpret que canta sense esforç aparent. Carn d’escenari que -tímid com és- comença encarcarada i, gràcies als efectes balsàmics d’una riallada que amenaçava amb descontrolar-se, pot acabar sent apoteòsica.
Des de Les Flors del Somni (1997) fins A la casa d’enlloc (2010), Roger Mas -a parer meu, galàctic per lliure- ha esdevingut l’hereu més directe dels grans de la Cançó, nova o vella. Sembla que pràcticament només ell [www.rogermas.cat] sigui capaç, per exemple, de posar-nos a l’abast la poètica verdagueriana amb un estil fidel a la tradició però també ben actual i despullat de nostàlgia.
Alhora, tot passejant pels camins tan transitats del pop -on s’endinsa amb personalitat pròpia-, en Roger ens aboca amb ofici el pensament, entre lúcid i sarcàstic, de Francesc Pujols. Divendres ho feia, fins i tot, amb un discurs especial Diada que potser no m’acabà de convèncer, però que segur que s’ha elaborat a consciència.
Moltes i molts de vosaltres, segurament, ja el coneixeu. Amb el concert d’ara l’he sentit, en directe, tres vegades, i aquesta ha estat la més convincent. No sé si acaba de creure’s que és un tio veritablement important, un creador de talent, un artista carregat de futur. Jo crec que sí, en el fons, tot i que pugui semblar que, pel seu aire entre desmenjat i simpàtic, procura que no es noti massa…
En Roger Mas em senbla no només una de les veus més increïbles que corre per la música actual sinó també un creador que arrisca i es llença a nous formats en cada treball que realitza. Experimenta. En definitiva, crea.
Sembla que poc a poc es va fent un espai, però renoi, com li costa.