Josep Pastells

Avui va de lletres, però potser hauria d’anar de cine, o de lletres i cine. El cas és que Salman Rushdie (Bombai, 1947), tristament famós pels seus Versos Satànics (per la desgràcia que li han causat, vull dir), ha criticat amb certa duresa la pel·lícula Slumdog millionaire, que a mi, ja vaig confessar-ho l’altre dia, m’ha agradat molt. Rushdie, tot un mestre en el camp del realisme màgic, considera que el film de Danny Boyle és “d’una vanitat clarament ridícula”, que es tracta d’un exercici “visualment brillant però mancat de tota credibilitat”.

L’escriptor indi es pregunta, per exemple, “com és possible que els tres nens protagonistes, sense cap tipus de recursos, apareguin de sobte davant del Taj Mahal, a més de mil quilòmetres de l’escena anterior”, o “com poden aconseguir amb tanta facilitat una pistola a la India d’avui”.  Segons ell, però, el problema no és tant del guió com de la novel·la que ha estat adaptada, obra del diplomàtic indi Vikas Swarup: “La trama desafia la versemblança i fa que la història no sigui creïble”.

Més crítiques

Rushdie també ha criticat les adaptacions cinematogràfiques d’El curiós cas de Benjamin Button (“al final no té res a dir”) i El lector (“una pel·lícula que es perd per la respectabilitat”), que curiosament també em van agradar.

Dubtes i pirotècnia

Com és comprensible, les paraules del mestre Rushdie m’han fet dubtar del meu criteri com a espectador. Al capdavall, és possible que tot el ritual d’anar al cine (coca-cola, gominoles, xocolatines) em resulti tan agradable que la meva capacitat crítica quedi anestesiada i qualsevol film em pugui fer passar una bona estona. En part és possible que sigui així, però ara mateix sóc capaç de recordar unes quantes pel·lícules que he vist fa poc i no m’han agradat gens. I també recordo que el mestre Rushdie és un amant de la pirotècnia verbal, un encantador de serps que, sobretot en els seus últims llibres, és capaç de treure suc d’històries que en realitat tenen poca substància.

Opinions i seducció

Després penso que Rushdie és ben lliure d’opinar el que vulgui ì que això no ha de fer trontollar les meves opinions. Que de vegades em deixo seduir per històries gens creïbles que em fan xalar d’allò més? Sí, segur que sí, però també tinc dret a desconnectar de tant en tant, no? I si aquestes històries són capaces d’atrapar el meu interès, de fer-me riure o entristir-me, de fer-me fàstic o provocar-me maldecaps, entenc que ha valgut la pena veure-les.

A veure què

A més, i ja concloc, Rushdie juga amb cert avantatge: cap de les seves obres ha estat encara traduïda cinematogràficament. Amb tot, sembla que ja s’està duent a terme una producció que s’inspira en els seus Fills de la mitjanit, una novel·la plena de màgia, humor, compromís polític i humanitat que el va convertir en un autor mundialment reconegut i que es pot classificar dins del que els crítics anomenen realisme màgic. A veure què en surt.

Avui va de cine, però també podria anar de lletres o, millor encara, de pensar seriosament. En aquest últim cas, José Saramago sempre és una garantia. Té un tret distintiu, Saramago: diu el que pensa. Pocs mesos després d’haver sobreviscut a una trobada amb la mort, l’autor d’Assaig sobre la ceguesa va assistir ahir a la presentació a Madrid de la versió cinematogràfica de la novel·la, dirigida per Fernando Meirelles (Ciutat de Déu, El jardiner infidel). A la majoria del món, el film es titularà Blindness (Ceguesa), però a Espanya han optat per un A ciegas que a Saramago no li ha fet cap gràcia. I li va fer saber en plena roda de premsa a Meirelles, que potser no en té cap culpa però al capdavall és el director: “Fer les coses a cegues és fer-les sense pensar ni raonar, i això no és el que succeeix a la meva història, on els personatges es queden realment cecs. La pitjor ceguesa és la mental”, va etzibar-li l’escriptor portuguès.

No va ser l’únic retret. Saramago troba a faltar a la pel·lícula, que s’estrenarà el divendres 13, una cita que potser explica tot el llibre: “Hi ha una cosa dins nostre que no té nom. Aquesta cosa és el que som”, diu la noia de les ulleres de sol. Meirelles explica que en el guió de Don Mckellar a partir de la novel·la ja no hi sortia la cita i que, després d’estudiar la possibilitat d’incloure-la, la gent de la productora el va convèncer que no ho fes, perquè imposaria coses a l’espectador. “I per què no hauríem d’imposar coses a l’espectador?”, pregunta Saramago. “Vaig pensar que era massa literari”, respon Meirelles. “I ser literari és un defecte? Per què no es pot ser literari?”, insisteix Saramago. “Jo, ehhh… La vida és molt difícil”, conclou Meirelles.

Més llibres

Sí, la vida és molt difícil, i convèncer Saramago també. Però sembla que, a pesar de tot, la pel·lícula li ha agradat força i fins i tot li ve de gust que s’adaptin més llibres seus al cinema. L’home duplicat podria ser el pròxim. De moment, serà interessant comprovar què ha aconseguit Meirelles amb els seus jocs amb la llum, la foscor i les imatges nítides i borroses, tan poc fiables com la visió d’un cec o les paraules d’un polític.

No anem bé

Mentrestant, sempre podem escoltar Saramago. Opina que la falta de visió és una manca de consciència respecte els problemes del món. Posa com exemple l’actual crisi econòmica: “L’optimisme va fer que es concedissin crèdits fins a la bogeria”. Segons ell, l’ésser humà és “absurdament ingenu. No hi ha cap raó, ni actual ni històrica, perquè siguem optimistes. Bé, sí, potser que és més còmode. A més, els únics que poden tenir interès a canviar el món són els pessimistes, els que veuen que les coses no van bé”.

Més del 65% dels fills d’immigrants madrilenys d’entre dotze i disset anys diuen que no se senten espanyols. O almenys aquests són els resultats d’una enquesta feta per professors de les universitats de Comillas, Princenton i Clemson a quasi 4.000 adolescents fills d’estrangers però nascuts a Espanya. No és un percentatge que em sorprengui. Sense arribar (legalment) a ser estranger, jo tampoc em sento espanyol, i això que vaig néixer a Girona (ens agradi o no, aquesta bonica ciutat catalana forma part d’Espanya), el meu DNI diu que sóc espanyol i sóc fill de catalans que tampoc no se senten espanyols i són fills de catalans que tampoc no se sentien espanyols. Algú podrà pensar que el que sentim o deixem de sentir no té cap mena d’importància, que l’únic que compta és el que som o ens diuen que som, però jo penso que, per sort, els sentiments són ben nostres i mai no ens els podran arrabassar.

No sé si els professors de les universitats de Comillas, Princenton i Clemson es plantegen fer alguna enquesta similar a Catalunya. Seria interessant comprovar què pregunten. Us sentiu catalans?, us sentiu espanyols?, us sentiu catalans i espanyols i, si és així, en quin ordre?, no us sentiu ni catalans ni espanyols?

Els uns i els altres

És clar que tot plegat guanyaria força si les preguntes no s’adrecessin només als estrangers de primera o segona generació, sinó també als catalans i/o espanyols, sempre en funció dels sentiments de cadascú. Segur que més d’un descobriria que la idea que té d’ell mateix no coincideix amb la que tenen els altres. “Jo sóc espanyol”, diria un. “Potser sí, però també català. Vius i treballes a Catalunya”, podrien replicar-li. “Jo sóc català”, afirmaria un altre. “Sí, sí, però el teu DNI què diu?”, preguntaria el torracollons de torn. “Jo sóc català i espanyol, en aquest ordre”, remarcaria un tercer. “Vols dir que no és a l’inrevés?”, l’interrogaria un esperit malèvol. “Jo primer sóc espanyol i després català”, confessaria un quart enquestat. “Segur? Pensava que havies nascut a Maçanet de Cabrenys”, li etzibaria un interlocutor combatiu. “Jo no sóc ni català ni espanyol”, proclamaria encara un cinquè interpel·lat. “Ah no? I què coi ets?, ciutadà del món?”, li engegaria un sarcàstic per vocació.

Compartir sentiments

La crua realitat és que sentim el que sentim serà complicat que coincideixi amb les mirades exteriors. Crua? Per què? Tant importa el que pensin els altres? Crec que no, que cada vegada ens hauria d’importar menys. D’acord que ens foten els calés i ens obliguen a tenir un DNI que no hem demanat ni sentim com a propi, però si deixem de banda (amb un gran esforç) les qüestions polítiques i econòmiques, la força de les armes i el poder de la coacció, sempre ens podem refugiar en els sentiments. Compartir-los i cridar “jo no em sento espanyol”.

Encara que ho sembli, no escric això per queixar-me de Renfe, però sí de les dues pel·lícules que vam poder veure el dissabte al matí i el diumenge a la tarda tots els que vam pujar a l’AVE entre Madrid i Barcelona. Tot i que no eren les millors pel·lícules de la història (Xantatge i Postdata: t’estimo) ara tampoc vull dir fàstics dels criteris de selecció de Renfe –al capdavall és lògic que es decantin per productes comercials, un thriller avorrit en el primer cas i una tragicomèdia ensucrada en l’altre–, sinó que em pregunto per què els films emesos són doblats i subtitulats alhora. Potser ho fan pels cecs, em podria respondre algú. Bona idea, em sembla perfecte, però si és així es pot saber per què els subtítols no tenen res a veure amb el doblatge?

L’amic cinèfil (també escriptor i moltes altres coses que ara no vénen al cas) Manel Romà m’ha dit alguna vegada que prefereix veure les pel·lícules en versió original perquè els doblatges acostumen a fer pena. Té tota la raó. El que no havíem comentat encara és què succeeix quan els subtítols també fan pena i són tant o més dolents que els doblatges.

Impunitat

En el meu cas, com que no domino quasi cap idioma, és fàcil que si veig un film en versió original, posem en anglès i subtitulat en castellà, els possibles defectes i errors quedin més o menys dissimulats i no m’assabenti de res o, com a molt, em pregunti per què el director utilitza uns diàlegs tan dolents, sense sospitar que la culpa de tot plegat la tenen els subtítols.

Res a veure

Però si veig una pel·lícula doblada (en castellà, en aquest cas) i alhora està subtitulada, també en castellà, ho entenc tot i puc comparar el que sento amb el que llegeixo. És llavors quan descobreixo que els subtítols no tenen res a veure amb el doblatge i començo a preguntar-me si alguna paraula de les que sento o llegeixo tindrà res a veure amb les paraules originals.

Són professionals?

En aquests casos, com dissabte i diumenge passat, començo a regirar-me al seient mentre penso per què hi ha determinats professionals que fan (?) la seva feina amb tan poca professionalitat. No em queixo dels actors de doblatge, que es limiten a llegir els papers que els donen, sinó dels que tradueixen els textos i dels que escriuen els subtítuls. Perquè és evident que o els uns o els altres, o potser tots dos, i ara parlo només de les dues pel·lícules que he citat al principi, no tenen cap respecte per l’original ni tampoc pels oients o lectors, en definitiva pels espectadors.

Exemples

“Perfecte”, sento mentre llegeixo “de conya”. “M’agrades molt”, li diu aquella noia al seu enamorat mentre al subtítol posa “Ets divertit”. “No t’entenc!”, crida algú quan a la pantalla es poden distingir perfectament dues paraules que diuen “Estàs boig!”. Podria seguir amb desenes d’exemples més, perquè totes dues pel·lícules, potser encara més Postdata: t’estimo, són una bona prova que algú (el traductor dels subítols, el dels doblatges, tots dos?) no fa gens bé la seva feina.

M’ofereixo

Vist això, i a pesar de ser conscient de les meves dificultats amb l’anglès, em pregunto si algú no em voldria donar feina de traductor. Si em deixen treballar amb els doblatges i els subtítuls em comprometo a fer-los iguals. Potser no tindran res a veure amb l’original, però això no té cap importància, no?

No hi ha riscos que no siguin
emocions salvatges,
passions de claredat
a l’epicentre d’una tempesta.
Venir i anar-se’n dolçament,
sense més fressa que el batec dels cors,
equival a navegar-te cada nit
mentre espantem la por al futur.