Josep Pastells

Són 24 capítols. 500 pàgines amb només tres punts. Tres frases llarguíssimes. Un intens monòleg en què l’ex milicià croata Francis Servain Mirkovic relata els seus malsons després de pujar a un tren que enllaça Milà amb Roma. Parlo de la novel·la Zona, l’última obra del francès Mathias Enard (Niort, 1972).

Víctimes i botxins, herois i criminals, pintors i escriptors, mercenaris i enamorats. Tots es confonen en convertir-se en cadàvers o assassins, opcions que en la majoria dels casos no han elegit. A través d’un viatge pels conflictes del segle XX, Enard s’endinsa en una arqueologia dels cadàvers que ens envolten i aconsegueix que llegir la seva novel·la sigui una experiència molt semblant a un malson. Però no pas perquè estigui mal escrita, sino per la duresa del que s’explica, per la sensació que tot és ben real i no para de repetir-se.

Experiment narratiu

El genocidi armeni, la guerra civil espanyola, el conflicte palestí i els horrors a l’antiga Iugoslàvia són quatre dels escenaris de Zona, un meritori experiment narratiu sobre una temàtica que Enard ja havia tractat a Perfecció del tret i Manual del perfecte terrorista.

Remordiments de Burroughs i Céline

L’autor, o més ben dit l’ex milicià Mirkovic, també parla de Burroughs i Céline, dels seus remordiments. El primer va assassinar la seva dona; el segon mai no va amagar el seu antisemitisme ni les seves relacions amb l’extrema dreta.

Perfil d’espia

Quan era més jove, l’autor va viatjar per l’Iran, Líban i Síria. Tot i que volia ser diplomàtic o periodista, es guanyava la vida fent de guia i donant classes d’àrab i francès. Els seus amics es pensaven que era un espia. Ell ho desmenteix.