AGUSTÍ PONS, entre l’anarquisme i el catalanisme
Acabo de llegir Temps indòcils, un dels llibres més interessants dels publicats últimament entre nosaltres a mig camí de la crònica, el retrat literari i les memòries. Ja m’imaginava que l’autor, el periodista i escriptor Agustí Pons, no em decebria gens en oferir-me el seu valuós testimoni d’alguns fets i ambients decisius dels darrers anys del franquisme i primers de la democràcia i l’autonomia. Temps indòcils, aquells? Segurament… D’aquí a uns anys, veurem quin adjectiu es correspon millor a la confusió dels temps que vivim.
Vaig tenir la sort de treballar amb l’Agustí quan ell era cap de la secció de Catalunya d’El Noticiero Universal, la primera part dels anys 70, i jo el corresponsal a Terrassa d’aquell diari de la tarda quan encara hi havia a Barcelona premsa que alternava les edicions. Després em duria -també oferint informació terrassenca- a la secció de Països Catalans del nounat Avui. D’un diari que el 1976 va suscitar tantes esperances i que actualment, malgrat que el seu no hagi estat un camí de roses, precisament, se’n surt prou bé.
Des d’aleshores he seguit la sòlida trajectòria d’Agustí Pons i Mir (Barcelona, 1947) com a periodista cultural, desenvolupada a través dels mitjans en els quals ha treballat -actualment, a Catalunya Ràdio- i complementada per la seva dedicació biogràfica a figures com Frederica Montseny, Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú, Pere Calders, Nèstor Luján…
També he admirat -a més de l’escriptura incisiva- la seva capacitat per adquirir un perfil propi dins una professió que no sempre esdevé agraïda. Sobretot, si nedes contracorrent, com ell ho va saber fer a partir de les seves idees anarquistes en un moment en què el marxisme -qui ho ha vist i qui ho veu!- semblava que s’ho menjava tot. D’un anarquisme del qual no ha renegat però que ha sabut modular amb un catalanisme d’esperit integrador i de to no gens sectari.
Aquestes i moltes altres coses les ha reflectit ara molt bé l’autor a Temps indòcils, volum publicat enguany per Angle Editorial que jo vaig triar per al passat Dia del Llibre. Algú m’havia dit que l’encertaria de ple, i la lectura d’aquest agost no ha fet més que confirmar-ho amb escreix.
Així, l’Agustí ens fa reviure de primera mà l’ambient i els curiosos personatges que habitaven la redacció d’El Noticiero Universal dels anys 60 com un reflex social del franquisme tardà; ens endinsa en l’esperit de la famosa Caputxinada del 1966; ens recorda la significació del "catecisme" que van ser Los conceptos fundamentales del materialismo histórico, de la xilena Marta Harnecker, una autora que a molts no us sonarà a hores d’ara, propera com és -ves per on!- a Hugo Chávez…
Pons també ens apropa la figura del primer Sisa i d’altres dels millors representants de la Cançó i la música en català; ens explica per què la revista Destino va ser un miratge, és a dir, un autèntic luxe cultural; ens torna a posar a l’abast -tal com ha fet, no sé si de la millor manera possible, el film de Manuel Huerga- la figura de Puig Antich; ens dóna una notícia vivíssima de les manifestacions convocades a Barcelona per l’Assemblea de Catalunya els dos primers diumenges de febrer del 1976 per tal de forçar el canvi democràtic; ens recorda com va anar la fundació de l’Avui… entre molts altres continguts i amenitats que ara no cal desvetllar per tal que tingueu l’interès de descobrir-los.
I és que són pàgines entre les quals reviureu moltes coses -com jo mateix, en part- si ja les havíeu viscut i n’aprendreu encara més si us vau incorporar a partir dels anys 80 a la vida col·lectiva. Van ser, els que reporta l’Agustí, uns temps certament "indòcils" però, en tot cas, esperançats. No sé si els cronistes catalans del futur s’hauran de referir als actuals com a temps "perplexos", "malaguanyats" o "descafeïnats".
Sort que, des d’alguns sectors del país, es torna a demanar que tornin els "temps indòcils" encara que no hi hagi el franquisme pel mig. Malgrat estar desorientada, Catalunya no perd mai del tot la seva capacitat de reacció…
Crec que li escau temps perplexos….amb capacitat de reacció, és clar.
Hola, Joan. Gràcies per recordar-nos l’Agustí Pons. Jo l’havia admirat, més o menys, perquè també sento molta simpatia per una opció tan difícil i complicada com és l’anarquisme català, que no obstant, té una bona colla de seguidors i que en certa manera enllaça amb allò de la rauxa. Potser és un camp més propi d’artistes, músics i estranys il·luminats, però és una postura més interessant que d’altres, que al capdavall acaben sempre en els estèrils pragmatismes. De nou has tocat un tema molt suggerent, i d’altra banda n’estic fart que s’identifiqui Catalunya amb una terra de seny, ordre i peix al cove: així ens va. Pel que fa al debat molt interessant de com definiríem el temps actual, ja has vist que jo proposo "temps cofois": és un mot de sonoritat ridícula que em sembla que reflexa el què vivim. Cofoïsme amb un estatutet, amb un piset, un cotxet, una TV plana -de forma i contingut-, etc, etc. Imagina com ens hem tornat, que ara la màxima reivindicació nacional és un aeroport més gran. Temps difícils per a la rebel·lia. Salut per als desobedients i els insubmisos!