A la brasa i al caliu

No, no m’he tornat una mena de capità Haddock sense la seva gràcia. Aquesta rastellera d’insults -i els que podrien seguir- va adreçada als que provoquen frívolament la mort o la desgràcia humana degut a estranyes pulsions o, ras i curt, per divertir-se. Dos malaurats exemples d’això ens han colpit aquests dies, el del nen de Liverpool i la nena que anava en caiac per aigües de Llançà. I no vull pas oblidar la fi terrible de la sense sostre que va morir brutalment cremada a finals del 2005 en un caixer de Barcelona. Entre tantes altres bestieses similars… amb perdó dels animals.

Qui li anava a dir, al Rhys Jones -11 anyets-, de Liverpool, que un adolescent encaputxat el cosiria a trets quan tornava de jugar a futbol. Qui li anava a dir, a una nena de 10 anys que navegava en caiac amb el seu pare a l’altura de Llançà, que acabaria a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona amb pronòstic reservat perquè uns desconeguts -ajudeu la policia a trobar-los, si això és possible- li llançarien una gran pedra des de dalt d’un penya-segat.

En fi, que la brutalitat i la imbecilitat humanes sembla que no tenen aturador. I encara recordo -recordeu, suposo- el cas de la indigent cremada i morta el desembre del 2005 en un caixer automàtic de Sarrià-Sant Gervasi com a resultat d’una nit de farra d’uns adolescents. Per no parlar de tants altres casos en què l’agressivitat s’associa a unes dosis elevades de gratuïtat que no haurien de quedar impunes.

Psicòlegs i sociòlegs tenen matèria d’estudi per a estona, però, mentrestant, els respectius drames individuals i familiars -a partir de la destrossa o greu perjudici de vides humanes- ja són fets més que lamentables. Es pot parlar de crisi de valors, que potser sí que hi és, però el més difícil és crear uns valors nous que ens alliberin de la temptació de fer mal perquè sí i que contribueixin a fer possible un nou renaixement de la condició humana.

És clar que, si ho mirem retrospectivament, la situació actual, malgrat tot, és glòria. El mestre Joan F. Mira, en l’interessant article -el més fluix dels seus sempre té interès- Lladres i pors, publicat dissabte passat a l’Avui [www.avui.cat], ens recorda que "viatjar pels camins d’Europa, des dels temps dels grecs clàssics fins al segle XIX, ha estat una aventura plena d’incertesa: la probabilitat de perdre-hi la bossa o la vida era tan alta que un viatge sense protecció suficient era una aventura insensata. I en aquestes societats de l’Europa occidental, que són les nostres, la violència ha estat, fins fa ben poc, part de la vida gairebé quotidiana de qui no se’n podia protegir: i els rics podien i els pobres no. Als barris foscos de les ciutats, fa dos segles o un segle, la gent no gosava caminar de nit. La vida nocturna era cosa de pocs carrers cèntrics, la resta era el perill de la tenebra".

Tot això podem tenir-ho en compte, però no ens podrà consolar prou. Tant de bo que cap membre de les nostres famílies, inclosos nosaltres, no sigui víctima, qualsevol dia d’aquests, de la barbàrie, la irracionalitat gratuïta, la violència folla, l’impuls assassí. I és que per a alguns, tinguin els valors que tinguin, la vida humana val poc, o potser només és moneda de canvi d’un joc pervers… Mal llamp se’ls emporti!