NICOLAS DE STAËL, infinitament recomanable
Divendres passat vaig ser a La Pedrera en companyia de la pintura de Nicolas de Staël. Gosaria dir -torneu a llegir el títol- que és alguna cosa més que molt interessant. I, en cas de fer-me cas i visitar aquesta exposició de primeríssim nivell, no us perdeu l’audiovisual, que també és ben útil per a comprendre i interpretar el sentit de l’obra d’una figura valuosa de l’art del segle XX.
No coneixia gaire l’artista, ho confesso -de fet, sembla que una visió global de la seva obra és la primera vegada que ha arribat a Catalunya-, però vaig intuir de seguida que aquesta mostra no podia perdre-me-la. A més, habitualment, quan visito les temporals del pis principal de La Pedrera en surto complagut. Tot això que li haig -que li hem- d’agrair a la (anava a escriure benemèrita, aquesta paraula tan horrible) Fundació Caixa Catalunya.
El pintor rus de Sant Petersburg (1914), establert a França, Nicolas de Staël -va morir a Antíbol o Antibes el 1955, el mateix any que jo vaig néixer- és un dels artífexs del panorama artístic de mitjan segle XX. Autor d’una obra abundant, concentrada en només tretze anys -perquè després diguin d’aquesta xifra!- d’intensa activitat, potser el seu mèrit principal, però no pas l’únic, és haver contribuït a superar la polaritat abstracció-figuració, com qui diu un dels eterns dilemes de la pintura contemporània. Tot i que en matèria d’art plàstic -o visual, com es diu ara- hagi plogut, en les darreres dècades, tant i tant.
De Staël potser no va tenir en el seu temps el reconeixement merescut. Ja passa quan vas una mica per lliure, al marge de modes o tendències. S’afirmà i reinventà el seu art des de la modernitat però en un diàleg constant amb la tradició. El que més em fascina d’ell -juntament amb el tractament del color i de l’espai- és aquest equilibri, ben palès en la seixantena d’obres -incloses les dedicades, tema no tan freqüent, a futbolistes- de la mostra de La Pedrera. Són quadres molt suggestius en bona part i ben complementats per l’audiovisual, document que, insisteixo, no us podeu perdre.
De les seves reflexions, el díptic que pots agafar a l’entrada en destaca aquesta, que a mi també m’ha impactat:
"Tota la vida he tingut la necessitat de pensar en la pintura, de veure quadres, de pintar per ajudar-me a viure, per alliberar-me de totes les impressions, de totes les sensacions, de totes les inquietuds per a les quals no he trobat mai cap altra sortida que la pintura".
En fi, que Nicolas de Staël és un pintor de primera. Ara que l’he conegut una mica, n’estic convençut. Fins i tot penso que m’agradaria trobar-ne alguna làmina, si no és massa difícil, ja que per a col·leccionista d’art -tot i que alguna obra original hi ha per casa- l’armilla no m’arriba. Però, per sort, posseeixo la sensibilitat suficient per a poder gaudir de l’art sense posseir-lo del tot, i a aquest agraït estadi els i les blocaires també podeu arribar-hi perfectament.
No vaig poder sortir de La Pedrera pel lloc habitual, sinó pel corredor que dóna accés subterrani a l’auditori de la Fundació Caixa Catalunya. Davant la icona gaudiniana hi havia mossos d’esquadra, guàrdia urbana, àrees acotades i, és obvi, força gent. Es veu que esperaven -havia de filmar allí alguna escena de la seva pel·lícula BCN- un tal Woody Allen. Ara no em vull fer el merda: segurament m’hauria agradat de veure’l, però el meu temps podia més que la meva curiositat.
I així, de passada, no em podreu dir provincià…
Per a mí també va ser una emoció veure les seves obres en directe, les que m’agraden i les que no m’agraden tan, però jo coneixia les seva obra en els llibres que tan m’agrada mirar, però l’art quan el veus i el sents directament no és el mateix. L’art ajuda a qui el fa i a qui l’observa, acompanya i et fa pensar.