ÒSCAR BRIZ, del disc al directe
El cantautor valencià Òscar Briz ha estat premiat darrerament amb un dels Premis Ovidi Montllor, en l’apartat de millor disc de l’any, pel seu quart treball en solitari, Quart creixent. És un bon CD, que beu de diversos estils i que fa créixer el paper d’aquest artista en el panorama de la nostra música. Ben predisposat, doncs, vaig anar a sentir-lo, divendres passat, al Grec 2007, i em sap greu que els resultats del directe restessin per sota de les meves expectatives…
Vaig adquirir Quart creixent a Gong, la meva tenda de discos habitual de Barcelona, ja fa unes quantes setmanes. M’agrada força, però de seguida vaig adonar-me que Òscar Briz [www.oscarbriz.com] no m’arriba potser tant com un altre valencià dels nous, Feliu Ventura. I no totes les cançons d’aquest són un deu, però en té unes quantes de molt bones, d’emblemàtiques fins i tot… A més, el Feliu ja ha sabut trobar plenament, crec, el seu estil propi. En fi, comparar -i ja no parlem de Miquel Gil, un cas a part- sempre és odiós, tot i que sovint esdevé inevitable.
I si no us he parlat fins ara del Feliu és perquè, tot i tenir-ne ja dos discos, no he trobat de moment l’oportunitat de sentir-lo en directe, assignatura suspesa però que espero aprovar aviat. En canvi, en el cas de l’Òscar, ja estem 1 a 1, o sigui: un CD que estic sentint ara mateix… i un concert escoltat.
Anem al disc, doncs. Quart creixent –editat el 2006 per Ventiladormusic [www.ventilador-music.com]- combina amb encert el so acústic amb la programació electrònica. Reivindicació, des del punt de vista de les lletres, de la noblesa -ai!- dels humans, en la creativitat del de l’Alcúdia hi ha moltes influències: pop, jazz, folk, samba, bossa nova… Una paleta de colors musicals, ben diversa des del punt de vista estilístic. Del conjunt, prou interessant -no hi ha cap tema que em desplagui-, en destaco La gent que jo busque, Tirar a matar, Personal, No sóc, La llamada (curiosament, en castellà), Sona i Meu cel colorit.
El cantant i compositor que us intento presentar no és pas un nouvingut en això de la cançó i la música. Va ser el líder de Banderas de Mayo, una banda diuen que mítica del panorama musical valencià dels anys 80. Va tocar la guitarra amb els Withlams, un grup independent i australià d’èxit, ja que l’Òscar va viure una temporada al continent dels cangurs. I ara ja fa anys que -primer acompanyat pel conjunt Els Cors d’Aram- treballa en l’univers de la cançó d’autor en català, amb discos com El temps ja ha arribat (1999), Purdesig (2003) i Identitat aliena (2004), a més de Quart creixent.
Ben predisposat, doncs, vaig anar a sentir-lo divendres passat a la Plaça del Rei barcelonina en el marc del Grec 2007. La Plaça del Rei, mítica i tan vinculada a la figura i la trajectòria de la Maria del Mar Bonet, la qual, per cert, hi presentà el 1994 Livaneli, el mestre turc de qui ja us vaig parlar fa unes quantes setmanes.
Les cadires que s’hi havien disposat -tot i que únicament omplien una mica més de la meitat de l’aforament del recinte- eren pràcticament plenes. Un altre punt a favor, doncs. La llàstima és que, a mesura que l’actuació s’anava desenvolupant, jo m’adonava que l’Òscar em feia vibrar més aviat poc. No acabava d’assolir la capacitat de commoure’m, i de seduir, que és patrimoni dels millors artistes, i que també saben transmetre els grans comunicadors.
Qui sap si eren les dificultats acústiques que plantejava l’espai; o la inevitable comparació amb el disc -tot i que alguns temes no eren de Quart creixent-, respecte del qual el directe sempre pot resultar un pèl decebedor, perquè els matisos musicals mai no són els mateixos… O potser, ras i curt, el problema residia en què Òscar Briz és un bon autor i un correcte intèrpret, però li manca encara definir un estil propi. Potser els músics no passaven de ser discrets. O qui sap si jo, aquella nit, no estava -malgrat les meves ganes- prou receptiu…
En fi, no pretenc influir-vos negativament, i encara menys quan ja sabeu que sóc tan favorable a la nostra Cançó i les seves diverses possibilitats. Escolteu Quart creixent i altres treballs de l’Òscar, animeu-vos a assistir a algun dels seus concerts i opineu per vosaltres mateixes, per vosaltres mateixos. Tenir criteri propi és, en gairebé tot, el més important.