A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PREMSA GRATUÏTA? No, gràcies

General

Potser vaig una mica contracorrent, però la vella dita proclama que "ningú no regala res" i, en certes coses, considero que ser un clàssic és un autèntic luxe. Ep!, si del que es tracta és d’obtenir productes de qualitat a un preu raonable. En aquest cas, informació de qualitat, és a dir, amb continguts que siguin dignes d’aquest nom.  

"A tu el que t’interessa, sobretot, és la informació que és capaç d’oferir continguts", em va dir la Pia. Jo li comentava la bona impressió global que m’havia produït l’informe La força d’un gran mitjà, publicat per l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta, un col·lectiu que ja porta deu anys d’activitat. Però també m’esplaiava sobre la prevenció que a mi, com a periodista i consumidor de diaris i d’informació en general, em produeixen les publicacions que no et costen ni un cèntim.

M’explicaré, perquè ja sé que, avui dia, pronunciar-se contra la gratuïtat de la premsa és anar, segons com, una mica contracorrent. I més encara quan s’estan donant tants canvis en l’univers mediàtic, dins el qual la premsa escrita n’és un dels referents, i jo crec que ho continuarà sent.

Un referent, és clar, entre d’altres, vells i nous. Diaris digitals com Vilaweb o el mateix fenòmen dels blocs tenen un espai valuós i cada cop més definit, un paper públic que era impensable només fa uns anys. I ja no parlem de la renovació a la ràdio, o de tota la revolució televisiva, que l’apagada analògica consolidarà encara més.

"S’ha introduït a la consciència de la societat que la informació ha de ser de franc, cosa que a mi em sembla una utopia fantàstica, però poc realista, perquè la informació de qualitat és cara". Això no ho dic jo sinó que ho explica, en una entrevista recent, Antonio Franco, un dels mestres de periodistes que hi ha avui dia a Catalunya.

I per què la informació hauria de ser de franc? El que cal és que sigui produïda amb la màxima professionalitat i es vengui a un preu raonable. Només així podrem exigir-li que acompleixi el seu paper social, a més de dur a terme una tasca d’investigació que sempre és necessària, sense menystenir la legitimitat de les empreses a l’hora d’obtenir beneficis.

Aquest matí, com a excepció del que faig habitualment, he deixat que em posessin a les mans un diari gratuït, el Qué! Barcelona, perquè volia tenir-ne algun a prop a l’hora d’escriure sobre el tema. Què m’ofereix el producte, i únicamente en castellà, diguem-ho també clarament? Doncs titulars ben cridaners, acompanyats de ben poca notícia. En algun cas -com els referits a Paulina Rubio o Halle Berry-, animats amb fotografies poc o molt insinuants.

Informacions com aquestes, i moltes altres, puc obtenir-les fàcilment per la ràdio, per la TV, per Internet… No em cal, necessàriament, llegir-les en un mitjà editat en paper. Sí, d’acord, no tothom ha de ser com jo, ja que cada persona té dret a tenir els seus gustos i satisfer les seves necessitats ni que aquestes siguin, a voltes, clarament induïdes. Però, quan ja gairebé no hi ha analfabetisme, el fet que vegis més o menys gent llegir al metro no té la significació que alguns creuen que té.

I ja sé que la qüestió pot comportar matisos. I que hi ha publicacions gratuïtes de més qualitat que no pas d’altres. I que compta també, en aquestes capçaleres, la proximitat a la gent i la voluntat de servei. A una ciutat com Barcelona, per exemple, però tant o més a comarques.

Penso, ara mateix, en casos com el setmanari La Fura, vinculat al Penedès i amb vint-i-cinc anys de dedicació, o el diari Aquí, adreçat al Camp de Tarragona i que el pròxim 1 de setembre celebrarà el primer aniversari. Són -i poso dos exemples que conec una mica- mitjans no solament en català, sinó que tenen una funció de servei i de cohesió social envers els seus entorns respectius.

Tot plegat és cert, però jo segueixo preferint la premsa de pagament. Més que res, per tal de distingir amb més nitidesa el paper singular que em sembla que li pertoca a la premsa escrita respecte dels altres mitjans. Un paper no solament d’informació, sinó d’anàlisi i interpretació de les notícies, a més de lliurament de les millors opinions i comentaris a partir de l’actualitat -o no tant-, sigui aquesta molt propera o més llunyana.

Una funció, en definitiva, de creació de contextos i d’aprofundiment dels temes, i això només s’aconsegueix oferint els continguts adients i ocupant -convenientment retribuïts- els directius, redactors i col·laboradors que siguin necessaris. I és que, en el món global, el paper escrit ens ha d’ajudar, sobretot, a llegir millor la realitat i disposar de prou sentit crític per tal que no ens manipulin massa. A tenir les eines per a comprendre, tant com sigui possible, els signes d’una època convulsa: la que vivim, segons com, enmig de tant desfici. 

    

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.