Tenim una “gota” de sang neandertal. Juan Luis Arsuaga parla del Bolomor a Tavernes

Bolomor aún nos deparará muchas sorpresas y grandes descubrimientos sobre nuestros ancestros neandertales y los primeros humanos de la Valldigna y las tierras valencianas” eren les paraules amb les quals Juan Luis Arsuaga, catedràtic de la Universidad Complutense de Madrid, codirector de les excavacions d’Atapuerca i premi Príncep d’Asturies, concloïa la seua xerrada entre els forts aplaudiments dels assistents que omplien la Casa de la Cultura de Tavernes de la Valldigna.Entre els assistents, Jordi Joan, Agustí Pascual i Sebastià Mahiques, alcaldes de Tavernes, Benifairó i Simat, i regidors del govern de Tavernes. Acabàvem d’assistir a una de les xerrades més lúcides, clares i entenedores sobre l’evolució de l’home i en especial sobre l’home de Neandertal, el primer poblador de la Valldigna i de les terres valencianes. I tot això de la mà del màxim especialista en la matèria, Juan Luis Arsuaga, que -i disculpeu-nos la comparació- si estiguérem parlant de futbol, parlaríem de Messi o de Ronaldo.

Arsuaga va iniciar la xerrada parlant de les set restes humanes exhumades a Bolomor, centrant-se sobre tot en el queixal d’una, segurament, xiqueta d’uns 5 anys i mig,  (primera troballa cronològica) i el parietal, uns ossos que ha estudiat i dels quals ens deia detalls i afirmava que el parietal formaria part amb tota seguretat d’un crani complet. ¿On són la resta d’ossos d’eixe crani? Segurament serien destruït en els treballs de mineria fets al jaciment als anys 30 del segle passat i que destruïren quasi un 70% de la part excavable.

A partir de la referència de Bolomor, Arsuaga va explicar com l’home de Neandertal, que nasqué a l’Àfrica, es va escampar per Europa i Àsia occidental, arribant a la cova del nostre terme, on va trobar refugi i aixopluc en un llarg període entre 300.000 i 100.000 anys abans de la nostra era.

El codirector d’Atapuerca, que en tot moment va estar dempeus i es recolzar en la projecció d’imatges de les restes de Bolomor, va explicar característiques biològiques i morfòlogiques de l’home de Neandertal, les quals determinarien una major corpulència i força que el de Cromanyó per a passar després a un tema que encara ocupa molts debats entre els científics: Com i perquè es va extingir l’Home de Neandertal?  Arsuaga comentava que les duríssimes condicions per a la vida durant la darrera glaciació serien determinants en la desaparició d’espècies com el macaco, l’elefant, la daina i l’hipopòtam, dels quals hi ha presència a Bolomor, i això afectaria també als humans. Tanmateix, deia, hi ha una altra teoria i sobre la qual es va mostrar a favor, que indicaria que l’home de Cromanyó, el nostre avantpassat més directe, que igualment havia nascut a Àfrica, havia arribat a Europa i seria un dur competidor en els recursos alimentaris, i ací és on va portar les de perdre el Neandertal. Així, quan dins del procés d’ocupació d’Europa l’home modern arriba a la Valldigna, el neandertal feia temps que s’havia extingit.

Un altre tema suscitat va ser si hi hagué relació entre les dues espècies d’hominids, i explicava que els estudis d’ADN vàlid obtingut de les restes dentals de neandertal confirmen que els humans actuals posseïm un poc d’ADN neandertal “una gota circulando en nuestra sangre” amb la qual cosa opinava que alguna mena de contacte va haver-hi entre ambdues. I ací va projectar algunes restes òssies humanes que podrien tindre característiques de ambdues espècies. Una imatge recreà el possible encontre entre les dues espècies a la vora del foc, uns Cromanyons guarnits d’atifells i pintats front a uns Neandertals corpulents i sense ornaments. L’encontre segurament es produiria en algun punt de l’Orient Mitjà, poc temps després d’eixir la nostra espècie d’Àfrica.

La conferència acabava amb unes pinzellades sobre aspectes de la vida de l’Home de Neandertal, cas dels possibles enterraments i sobre tot dels xiquets, i els adornaments dels cossos, que considera innat en la condició humana dels Cromanyons però que els Neandertals no coneixien.

 

A partir de la notícia: XXV aniversari de Bolomor: Conferència de Juan Luis Arsuaga. La Cotorra de la Vall. 27 de setembre 2013.Mireu també l’article: El hombre de Bolomor murió de frio. Levante, 28 setembre 2013.

Fotos: La Cotorrra de la Vall. Amb permís.

Llums a la nit. La pèrdua de la foscor

Fins fa 100 anys el cel nocturn era fosc. Els nostres avantpassats coneixien les constel·lacions i veien la Via Làctia. Ara l’excesiva il·luminació dels nostres carrers ens ha fet perdre un bé que posseiem. La nit brilla.

Quina ha estat la conseqüència per als animals nocturns?
Com a animals diürns que som, com ha afectat la salut humana?
I quines són les despeses d’aquest excés d’energia llançada al cel?

De tot això ens parla el documental Losing the Dark, realitzat per la International Dark Sky Association (IDA), en versió pantalla plana i planetari. S’ha fet una versió en castellà que és la que vos pose ací. A més a més actualment s’està fent la versió en català, que quan estiga llesta també us posaré ací. Losing the Dark es va presentar en el Planetari de Pamplona la setmana passada dins del XIII European Symposium for the Preservation of the Night Sky.

Ah! està publicat com a Creative Common, així que és quasi obligatori distribuir-ho per tot arreu. 

A Fons: Mart i l’exploració de l’espai

Fa uns dies Lorena Hernández ens entrevistà per al programa A Fons en la Ràdio de la Universitat de València. Sembla que Mars One, el projecte per posar sobre la superfície de Mart quatre persones pel 2013 està aixecant una injustificada polseguera en els mitjans de comunicació.

La ràdio de la Universitat només emet en internet i es poden baixar els postcasts. Forma part de MediaUni, plataforma de la Ràdio i la Televisió de la Universitat de València.

Sinopsi del programa:

En el programa de hui ens n’anem de viatge per l’espai exterior, amb motiu d’un projecte que pretén convertir-se en la primera missió de l’ésser humà al planeta Mart. Una iniciativa envoltada de misteri, que aprofitem per a debatre sobre l’estat actual de l’exploració espacial i sobre la possibilitat d’existència de vida en altres planetes. Tot amb els astrònoms Enric Marco i Fernando Ballesteros.

Ací podeu escoltar l’entrevista que ens han fet sobre aquest tema en el programa A fons.

Això de Mars One no va enlloc

Més de 200.000 persones han demanat anar a Mart en la que podria ser la primera missió humana per colonitzar el planeta roig. D’ells, uns 3700 de l’estat espanyol. Quants de casa nostra?Acabat el termini de presentació de candidats, l’organització de Mars One farà una selecció durant els pròxims mesos i amb els que queden durà a terme un dur programa d’entrenament que inclourà centrifugadores, salts en microgravetats, etc.. La idea final és tractar de posar quatre astronautes a la superfície marciana l’any 2023.El viatge serà només d’anada per abaratir costos i els candidats són conscients que si són elegits, Mart serà la seua llar fins a la mort.

Tot això sona molt bé. Una missió espacial a Mart només en mans privades sense cost al contribuent sembla interessant. Però només rascant una mica veurem que el projecte fa aigua per tots els costats.

El que primer que ens sorpren és que el projecte vol finançar-se exclusivament amb la venda dels drets televisius del procés de selecció, del dur entrenament i del viatge i estada dels quatre astronautes seleccionats a la superfície marciana.

De fet ja ha aconseguit milions de dòlars amb els drets d’inscripció dels candidats que a uns 20 $ de mitjana cadascú ja han recaptats uns 200.000 * 20 = 4 milions de dòlars.  No està gens malament per una web prou normaleta i amb l’ajut de la propaganda gratuita dels articles acrítics dels mitjans de comunicació de tot el món. També està recaptant diners de la venda de samarretes per al club de fans del projecte.

I és que el projecte és en realitat un gran reality show, a la manera del Show de Truman, en el que els habitants de la Terra, allà pel 2023, veuran cadascun dels quefers de cadascun dels membres de la colonia marciana. No debades Paul Römer, creador i productor del programa televisiu Gran Hermano en els Països Baixos, és el responsable de la missió espacial.

Però clar, per anar a Mart caldrà alguna cosa més que drets televisius i samarretes. El que cal sobre tot és tecnologia i coneixement científic. Les principals agències espacials de la Terra, la nord-americana NASA, l’europea ESA, la japonesa JAXA o la russa ROCOSMOS no estan per a aquestes històries, centrats com estan ara en l’Estació Espacial Internacional (ISS) i l’exploració robòtica de Mart.

Així que aquests del Mars One han de recorrer per força a l’empresa privada. Només la companyia Space X és capaç d’enviar coets a l’ISS. De fet els dibuixos i videos del projecte Mars One tenen una gran semblança als prototips d’aquesta companyia. Però no es coneix cap contacte de l’equip de Mars One amb els responsable de Space X i a més a més aquesta companyia encara no té cap coet amb capacitat per arribar a Mart i encara menys per portar astronautes vius a Mart amb tot el problema del suport vital que implica.

I és que hi ha un fet que els responsables de Mars One han obviat i que els candidats a anar-hi han menystingut. Les dades de radiació obtingudes per RAD, l’únic instrument del laboratori MSL Curiosity que va estar en funcionament durant el viatge a Mart, va detectar un nivell de radiació molt superior al que podria suportar un esser humà, equivament a fer-se un escàner de cos sencer cada 5 dies. Tot això ho explica molt bé Joan Ayats al seu bloc Camí de Mart. Així que si s’aconsegueix enviar uns astronautes cap a Mart, arribaran morts o moribunds. No crec que el reality show done molts beneficis en aquestes condicions.

Hi ha també un problema ètic en l’exploració humana a Mart que no he vist tractat enlloc. Fins on coneguem Mart va tindre mars i rius en un passat remot. És possible que la vida isquera en aquell món al mateix temps que sorgia en la Terra. La búsqueda de vida microbiana marciana antiga o actual és, per tant, un dels reptes de l’exobiologia futura. Però l’arribada descontrolada d’essers humans pot contaminar de bacteris terrestres el planeta roig. Quin dret tenen uns astronautes no científics d’anar a Mart  i destruir un possible ecosistema marcià? No fem el mateix error que feren els exploradors europeus a Amèrica important els virus de la verola i del xarampió que foren els aliats perfectes de la conquesta americana.

Mars One, per tant, no va enlloc. Quan deixaran de fer-li propaganda de franc els gran mitjans?

Ràdio Universitat ens ha entrevistat sobre aquest tema en el seu programa A fons.

Podeu trobar més informació del tema al bloc de Javier Pelaéz, La Aldea Ireductible. Esa gran tomadura de pelo llamada Mars One. Amb tota la tecnologia que ens falta per a aconseguir fer arribar un esser humà a Mart

Vinyeta del viatge a Mart. De wired.com

 

Adéu a l’estiu. Avui comença la tardor

Finalment, amb un oratge que sembla encara d’estiu, avui comença finalment la tardor de l’any 2013 a l’hemisferi nord.

Segons ja vaig dir a l’apunt del mes de setembre la tardor començarà avui diumenge, 22 de setembre a les 22:44 h, hora local. Aquesta estació astronòmica durarà 89 dies i 20 hores i acabarà a les portes de Nadal, el dia 21 de desembre, en que l’hivern es farà present.

L’astronomia defineix de manera exacta el moment de la tardor, l’anomenat equinocci de tardor, com el pas del disc del Sol per l’equador celeste en el seu moviment cap al sud sobre l’esfera celeste.

Com que l’equador celeste passa pels punts cardinals est i oest, aquest divideix l’esfera celeste en exactament dues parts iguals i, per tant, com que el Sol es troba avui sobre aquest cercle màxim celeste, eixirà per l’est i es pondrà per l’oest. De fet és l’únic dia en que ho fa, juntament amb el dia de l’equinocci de primavera. Una conseqüència d’aquest fet és que el dia i la nit duraran exactament 12 hores.

Durant aquesta tardor tindrem la sort de gaudir de dos eclipsis, encara que no massa espectaculars des de la nostra latitud. El primer eclipsi serà penombral de Lluna la nit del 18 al 19 d’octubre. El nostre satèl·lit només s’enfosquirà una miqueta però no es farà totalment fosc. El segon eclipsi serà de mixt o híbrid el dia 3 de novembre. Durant part del fenomen l’eclipsi serà total i durant una altra part anular. Però, això només serà visible al mig de l’Atlàntic i en Àfrica Central. Per ací només tindrem un eclipsi parcial de Sol. Veurem que la Lluna taparà un escàs 10% del disc solar.

I com ja vaig contar fa temps, els maies també tingueren en compte aquests fenòmens astronòmics i els feren servir molt sovint en els seus temples, segurament per atemorir la població i per controlar-la. Així a la zona arqueològica de Dzibilchaltún, al Yucatán, la primera eixida del Sol de la Tardor se situa perfectament emmarcat dins de l’edifici Casa de las Siete Muñecas. Evidentment aquest fenomen també es pot observar uns pocs dies al voltant d’aquesta data i també al voltant de l’equinocci de primavera. Els maies utilitzaven el moviment del Sol com a base del seu calendari per a planificar-se la vida ja que depenien de les collites. Amb l’equinocci de primavera començava la sembra i a l’equinocci de tardor la collita.

Foto: ‘Casa de las siete muñecas’ en Dzibilchaltún. Yucatán.

Einstein i Les triplettes de Belleville

M’agraden molt les referències amagades a la ciència en sèries i pel·lícules. Descobrir-les és sempre un repte.

L’última sessió del cicle Bicinema a la Plaça Major de Tavernes, dedicada al foment del transport en bicicleta, va acabar ahir amb la projecció del film “Les triplettes de Belleville“. L’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna participa en la campanya europea “Do the right mix” (Agafa la combinació correcta) de mobilitat sostenible. Es pretén no ser tan dependents del cotxe i anar més a peu o bicicleta en trajectes pel poble.

La pel·lícula d’animació va ser un autèntic descobriment per a mi i va agradar tant a majors com a menuts. Dirigida per Sylvain Chomet, va rebre dues nominacions als Òscars com a millor film d’animació i per la música. I és que la música és part essencial del film rememorant antigues cançons i cantants dels anys 20, ja que inclou personatges que recorden Josephine Baker, Fred Astaire, Hoagy Carmichael i Glenn Gould. També és un homenatge als esforçats ciclistes dels primers Tours de França amb tots els detalls ben dibuixats.

Una breu sinopsi seria, sense revelar res: Champion, que ha estat adoptat per la seua àvia Madame Souza, és un nen solitari. Quan ella s’adona que el nen només és feliç sobre una bicicleta, el sotmet a un rigorós entrenament. Anys després, Champion ja està preparat per participar a la cursa ciclista més famosa del món: el Tour de França.

Però el que el que primer em va sorprendre va ser descobrir les equacions de camp de la Relativitat General d’Einstein, publicades el 1915, en la part inferior de la pantalla, en el títols de crèdits.

Buscant en la xarxa aquesta referència tan clara a les equacions que regeixen l’univers a través de la força de la gravetat, he trobat de tot. Una de les més convincent sembla ser que donat que la pel·lícula tracta de ciclistes que participen en el Tour de França i que han de vèncer pendents i muntanyes seria un recordatori de la llei que regula el seu esforç.

Tanmateix tot sembla ser un homenatge entre amics.

El professor Stéphane Durand treballa al Centre de recherches mathématiques de la Université de Mont-real, al Québec. També és un reconegut divulgador científic. El Dr. Durand és amic personal del director del film Les triplettes de Belleville, i ell mateix ho explica a Zero Gravity, a la web de l’APS, la Societat Americana de Ciències. Sylvain Chomet> el realitzador, és un dels meus millors amics. Va viure durant deu anys a Mont-real, però després es va traslladar a Europa. Estava fascinat amb la física moderna, i vaig passar molt de temps parlant de física amb ell. Va quedar particularment impressionat per l’enorme quantitat d’informació condensada en una fórmula, especialment en l’equació principal de la Relativitat General que regeix l’evolució de tot el cosmos des del Big Bang fins a la seua destinació final.

Per tant, ell simplement va decidir (amb el seu decorador en cap) perquè apareguera en les escenes d’obertura. Això és tot (crec).

Veient la pel·lícula, l’aparició de les equacions físiques seria una més de les moltes bromes del film destinades a un limitat cercle d’iniciats. Entre d’altres, un dels pianos de la historieta aparentment porta el nom de la marca “S. Durand”, com per donar-li les gràcies al seu amic.

Foto: una de les primeres escenes del film. Enric Marco.

 

A Pamplona per la protecció del cel nocturn

La contaminació lumínica no és tan sols un problema en aquesta part d’Europa sinó que és, de fet, un tema que preocupa els investigadors implicats a tot arreu del món. És per a aquesta raó que convé reunir-se de tant en tant i parlar dels problemes comuns, de les estratègies a seguir en l’estudi d’aquest tipus de pol·lució. També en aquestes reunions de treball es decideixen seguir els mateixes protocols en la presa de les mesures per a després poder compartir les dades obtingudes.Per aquesta raó la setmana passada assistirem al XIII European Symposium for the Protection of the Night Sky celebrat a la seu del Planetari de Pamplona, veritable centre de cultura científica de Navarra.Investigadors de tot l’estat hi assistiren, juntament amb gent d’Alemanya, Països Baixos, Flandes, Estats Units i fins i tot del Japó.

La conferència inaugural Llum a la nit: conseqüències per a la salut humana, va anar a càrrec de la doctora Maria de los Ángeles Rol de Lama, del Laboratorio de Cronobiología de la Universidad de Múrcia. Una conferència magistral que ens feu veure com els rellotges biològics humans es troben actualment afectats per la sobreil·luminació de les nostres ciutats (disrupció circadiana). Una espècie diürna com la nostra que ha viscut amb la cadència natural dia/nit durant desenes de milers d’anys ha notat com en pocs anys s’ha allargat el dia de manera artificial amb les llums blanques públiques i privades. Els efectes estudiats en animals mostren una clara correlació entre l’exposició a la llum a la nit i la incidència de càncer. Actualment s’estan fent estudis a tot el món per confirmar-ho en humans. De moment l’Organització Mundial de la Salut ha adoptat una actitud de prudència i diu que “la disrupció circadiana és probablement carcinogènica en humans” També podeu llegir aquest text en anglés.

Però hem parlat també d’altres aspectes de la contaminació lumínica com ara la seua incidència en l’estalvi i en l’eficiència energètica. La part històrica, com la xerrada de Susana Malón i Maria Álvarez, ens ha fet reflexionar de com estalviaven els nostres avis però l’ús actual de LEDs ecològics de color ambre, de l’empresa de Besalú, Ignialight, permeten conjugar realment les noves tecnologies amb el medi ambient i la salut humana. També ens mostraren exemples reals de descontaminació de llums excessives o mal instal·lades en algunes poblacions catalanes.

Una de les sessions es dedicà a parlar de regulacions i normatives actuals.

Pere Orts, de Cel Fosc, “celebrà” el 18é aniversari dels primers treballs per aconseguir una Llei catalana de Prevenció de la Contaminació Lumínica. Després de la seua aprovació al Parlament de Catalunya el 2001 i del fallat reglament tombat pel TSJC, sembla que en pocs mesos Catalunya tindrà finalment un reglament decent d’acord amb l’esperit de la llei.

Curiosa va ser la partipació de l’admi-nistració navarresa que després d’uns anys d’haver fomentat i subvencionat el canvi de l’enllumenat públic a LED sense cap estudi previ, ha passat a una actitud més responsable i sostenible per a subvencionar actualment auditories energètiques i instal·lacions de llums ecològiques. Ací s’ha notat l’assessorament actual de l’equip del Planetari de Pamplona. Els tècnics del departament van reconèixer el seu error anterior, cosa no gens freqüent en l’adminstració pública i que els honora.

La població medieval de Puente la Reina/Gares és el punt d’encontre dels camins navarrés i aragonés del Camí de Sant Jaume. Tots els caminants que fan la ruta passen per aquí. Fa uns anys la corporació municipal decidí, per unanimitat, apostar per un enllumenat públic eficient i ecològicament sostenible i amb l’ajuda del Planetari de Pamplona, ara el poble presenta un aspecte ben diferent amb una llum que no entra per les finestres, allumena només el carrer i sense que la llum s’escape cap a l’espai. De fet ens digueren que l’estalvi era apreciable i que des d’un turó pròxim el poble ja ni es veu, cosa que per ací seria increïble. I tot fet amb llum de sodi groc tradicional sense recórrer al LED.

Però la contaminació és un fenomen mundial. A Tòquio no es veuen les estrelles, les estacions principals de metro resplendeixen en blanc en les imatges de l’Estació Espacial Internacional. En marxa hi ha un projecte per conscienciar els seus habitants de la necessitat d’un cel lliure de llums, una feina heroica donada la immensitat de la ciutat. Des d’Alemanya també hi lluiten des d’universitats i observatoris públics i privats. Als Estats Units encara podem trobar indrets on el firmament és negre i la visió de la Via Làctia és espectacular a només 200 km de Los Angeles.

Els nostres col·legues de la Universidad Complutense ja porten anys treballant el tema i ja poden parlar de l’evolució de la contaminació a Madrid des de terra i des de l’Estació Espacial Internacional. Per la nostra banda, nosaltres presentàrem els nous resultats de les mesures de contaminació obtingudes els darrers mesos per les comarques valencianes. La implantació accelerada dels LEDs de llum blanca en els nostres pobles incrementarà la contaminació lumínica i, per tant, ens afectarà com a humans. Els presents se sorprenien d’aquest allau lumínic valencià sense estudis tècnics i vorejant la il·legalitat.

Una reunió agradable i ben útil on els companys d’arreu del món hem compartit idees i desitjos d’un món més net per al futur.

Fotos: Inauguració, Aspectes de Puente la Reina/Gares i exposant al congrés. Enric Marco

 

Una nit d’observació al Parc Natural de Chera-Sot de Chera

Enric-Angel-A3

Video Antena 3: Un paseo por los mejores Parques Naturales de España

Als parcs naturals no només s’hi va per gaudir dels paisatges salvatges, per veure animals i plantes. Si l’acció humana no ho malbaratat posant-hi llums contaminants, els parcs naturals són també font de gaudi per a astrònoms i amants del cel en general.Enguany, el 23 d’agost, Dia Mundial dels Parcs Naturals, vàrem ser convidats per la direcció del Parc Natural de Chera-Sot de Chera per fer una observació astronòmica al bell mig de l’espai natural, a la casa forestal (Refugio Forestal de El Plano) , un indret preciós entre arbres i punt de creuament dels camins que venen dels dos pobles del parc.El punt de trobada era a cadascun dels pobles a les 7 de la vesprada i xino xano les més de 150 persones apuntades van recòrrrer els 6 quilòmetres cap amunt per arribar al lloc d’observació.

Nosaltres hi arribarem molt abans en cotxe ja que carregàvem els telescopis i havíem de muntar-los abans que arribara la gent.

Una vegada dalt una sorpresa, però, ens esperava. Un equip de la cadena estatal Antena 3 TV de la delegació de València ens volgué entrevistar per a una notícia sobre els parcs naturals de l’estat. Allí, després de la preparació i només amb unes quantes frases, explicàrem l’interés astronòmic de l’indret i la meravella de veure  el firmament en un cel impol·lut. Després, com es pot veure en el vídeo adjunt, els retalls de la notícia van fer que només jo isquera en pantalla. Tanmateix, cal remarcar que també vàrem dir açò:

El Parque Natural de Chera-Sot de Chera es un lugar lo suficientemente alejado de la burbuja derrochadora de iluminación producida por la ciudad de Valencia y su área metropolitana, un lugar donde todavía se puede ver la Vía Láctea.

Una llàstima és que aquesta frase no eixira en pantalla ja que el parc és sobretot això de nit. Un indret molt especial on encara es poden veure les estrelles tal com passava fa 50 anys a tots els nostres pobles i ciutats.

La gent anava arribant i marxaven cap a una font pròxima per sopar. Fou en aquell moment que a les 21:19:46 un esclat brillant il·luminà durant uns segons el cel del sud-est. Un esclat de magnitud -8.6, més brillant que qualsevol llum natural del cel, deixà bocabadats els presents. De fet era un reflex dels pannells solars del satèl·lit Iridium 14 que passava per damunt del parc.

Una mica més tard, a les 21:32, l’Estació Espacial Internacional, també feu acte de presència, creuant tot el cel en uns quants minuts, des del NW fins poc abans d’arribar a l’horitzó SE, en que desaparegué en entrar dins de l’ombra de la Terra. La major durada de l’observació va permetre que un gran nombre de visitants en gaudira.

Un cop muntats els telescopis varem podeu veure el planeta Saturn, ja molt baix en l’horitzó en aquesta època, i diverses nebuloses i cúmuls com ara la nebulosa de l’anell en Lira, el doble cúmul de Perseu, el cúmul globular M13 en Hèrcules, etc… que permeteren explicar les fases evolutives de les estrelles. A més a més es parlà de mitologia, de com els antics usaven les estrelles per explicar les aventures dels déus celestes.

Dues hores més tard, la Lluna amb quasi un quart minvant aparegué per l’est. La multitud d’estels presents al cel del parc anaren desapareixent sense força per combatre la fortor lumínica de la Lluna. Els telescopis es dirigiren al seu encontre i mostraren als presents els cràters, resultat de l’impacte de cossos celestes vagabunds i els mars sense aigua, mentre un gran mapa celeste penjat a l’exterior del cotxe permetia identificar amb els seus noms els diferents accidents lunars observats.

Ja a la vora de la una de la matinada, els núvols vàren començar a aparéixer i taparen el cel. Només la Lluna podia veure’s de tant en tant entre les boires. Va ser el moment per tancar la sessió i per a que la gent començara a desfer els 6 km de baixada cap als dos pobles.

Va ser una sessió molt agradable, en un lloc preciós. L’allau de visitants demostra que hi ha interés per gaudir del cel nocturn. L’any que ve tornarem.

Video Antena 3, 24/08/2013 a las 22:34 horas: Un paseo por los mejores Parques Naturales de España

Fotos: Enric Marco.

El cel de setembre de 2013

El mes de setembre ha començat amb unes temperatures suaus després de les tempestes de finals d’agost. Aquest és un clar anunci que l’estiu s’acaba i prompte ens vindrà la tardor.

El planeta Saturn continua entre les constel·lacions de la Verge i Libra. Després d’haver-se observat els darrers mesos cap a l’horitzó oest poc després de la posta de Sol, la seua observació serà cada vegada més difícil. Anirà acostant-se de dia en dia al Sol i situant-se a la vora del planeta Venus. Els dos planetes es trobaran finalment a menys de 4 graus de separació (l’espai que ocupa 8 llunes plenes) entre els dies 16 al 19 de setembre. Finalment, però, el planeta dels anells desapareixerà en les lluentors del sol del crepuscle.

Com sempre passa, la Lluna ens ajudarà a trobar el planeta en el cel oest del capvespre. Un creixent lunar es situarà al costat de Saturn la nit del 9 de setembre.

Malgrat que Venus romandrà ben baix a l’horitzó tot el mes, la seua brillantor el fa ben discernible en el cel oest després de la posta de Sol. És ben bé l’estel del vespre. Una fina tallada de Lluna es situarà a la seua dreta la vespra del 8 de setembre. Però, a més a més, al mateix moment, Spica (α Virgo) es podrà veure a la dreta de la Lluna, mentre que Saturn es veurà una mica més a l’esquerra. Una foto de record de la línea de quatre objectes celestes (de dreta a esquerra, Spica, Lluna, Venus, Saturn) pot ser ben bonica.

Els altres planetes s’han de veure a la matinada, abans de l’eixida del Sol.

Júpiter, que ha anat separant-se del Sol durant tot l’estiu, es veu ara en un cel totalment negre unes 4 hores abans de l’eixida de la nostra estrella, en direcció est, tot just enmig dels dos Bessons. Aquest planeta ens donarà visions espectaculars dels seus núvols en les observacions populars del proper hivern.

Mart, que a principi de mes eixirà cap a les 5 de la matinada per l’horitzó est, serà protagonista de l’esdeveniment més interessant del mes. A finals del mes d’agost el planeta entrà en la constel·lació de Cancer i les matinades dels dies 8 i 9 de setembre Mart creuarà per sobre del seu més conegut cúmul estel·lar, el Pessebre, també anomenat M44. Els dos objectes es veuen superposats però les distàncies en que es troben cadascun d’ells és molt diferent. Mart es trobarà a 338 milions de quilòmetres de la Terra mentre que el cúmul es trobarà 16,5 milions de vegades més lluny.

L’objecte M44 es pot veure a ull nu en nits clares i fosques. Va ser uns dels primers objectes del cel profund estudiats per Galileu Galilei amb el seu telescopi allà pel 1610. M44 es troba situat a uns 590 anys llum de distància i el formen unes 1000 estrelles.

Durant les nits del 8 i del 9 de setembre, uns prismàtics o un telescopi petit us permetrà veure el contrast en el color ataronjat del planeta Mars amb el blanc blavós de les estrelles del cúmul.

La Lluna farà acte de presència al costat de Mart la matinada del dia 2 de setembre.

Finalment Mercuri, situat en una direcció pròxima al Sol, serà invisible durant aquest mes.

Setembre és també l’últim mes de l’estiu. El dia 22, a les 22:44 h, (hora local) el Sol, en el seu camí sobre el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. Serà el dia de l’equinocci, amb 12 h. de llum diürna i 12 h de nit. Acaba l’estiu i comença la tardor.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Setembre  5 13 36
Quart creixent Setembre 12 19 08
Lluna plena Setembre 19 13 13
Quart minvant Setembre 27 05 55

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de setembre de 2013, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el mapa del firmament el podeu tindre en francés.

Imatge: Imatge de Mart creuant el cúmul del Pessebre (M44). 1 d’octubre 2011. Carles Duarte i Montserrat.