Josep Pastells

(Reflexions d’un deprimit que no sóc jo*)

Dies com aquest em permeten constatar que hi ha massa coses incomprensibles, que la frontera entre oasi i desert és tan imprecisa com la línia que separa tragèdia i felicitat. Tots hem pogut comprovar que de les certeses al buit només hi ha un pas. Tan rotunds com relatius i qüestionables, l’èxit i el fracàs són les dues cares d’una moneda que no para de girar, el balanç inevitable amb què de tant en tant pretenem valorar les nostres vides. Dia de pas, sí, una transició cap a jornades memorables que, amb una mica de sort, m’esperen a la cantonada per confirmar-me que el meu cor encara batega a pesar de tot, a pesar de mi.

* Aquesta advertència és sobrera i, probablement, inútil, però va adreçada a qui pugui patir en pensar que ho estic passant malament, tot i que ja m’imagino que algú deduirà que el deprimit sóc jo. En qualsevol cas, procuraré no recórrer de nou a l’asterisc, més que res perquè el text matisador podria acabar sent tant o més llarg que el principal.

Hi ha moltes formes de començar el dia, però sovint ens deixem dur per les rutines i repetim els mateixos moviments de forma mecànica, quasi sense pensar. Jo sóc dels que, sense adonar-me’n, acostumo a fer les mateixes coses en el mateix ordre, de manera que de vegades, al cap d’una estona, no sabria dir si he fet o deixat de fer alguna cosa.

Avui, però, he començat el dia amb una novetat. No ben bé des de l’inici, perquè m’he llevat, afaitat, dutxat, vestit i esmorzat exactament igual que sempre. I també he entrat al garatge amb la bossa del gimnàs i la cartera de la feina penjades a l’esquena i, després, he obert el portaequipatge del cotxe per desar-les allà, com sempre. La novetat s’ha produït quan, en abaixar la porta del darrere ho he fet amb tan poca traça, no sé en què estaria pensant, que l’efecte ha estat similar al d’una agressió amb una barra de ferro o, millor encara, amb algun objecte punxant. Vull dir que en tancar la porta m’he colpejat el front  tan fort que he caigut d’esquenes i m’hi he estat una estona, intentant pensar què havia passat. Quan he comprès que ningú no m’havia atacat, que tot era cosa meva, he recuperat les ulleres del terra i m’he incorporat per entrar al cotxe i mirar-me al retrovisor. Tenia un trau força profund i sagnava. De fet, tenia la cara plena de sang, la samarreta tacada, tot l’aspecte d’haver estat apallissat.

Una bona estona després, quan ja m’havia netejat i desinfectat la ferida, he deixat de sagnar per tornar a les rutines, que avui, per descomptat, incorporen una pregunta nova per part dels companys:

– Què t’ha passat?

La primera vegada ho he explicat amb tot luxe de detalls, la segona i la tercera amb una miqueta més de concisió i les altres, totes les altres, amb una sola frase, un resum tan precís com enigmàtic:

– Ja ho veus, un trau de bon matí.

Tots estem condemnats a morir, ja ho sabem, però és poc habitual que parlem del tema i, si ho fem, acostumem a despatxar-lo quasi de puntetes, no fos cas que ens dugui mala sort. Som fràgils i en qualsevol moment, sense que depengui en absolut de nosaltres, el nostre pas per aquest món, per això que anomenem vida, es pot veure interromput de sobte, sense previ avís ni possibilitat de retorn, independentment de l’edat, salut, posició econòmica, nivell de felicitat (imaginem per un moment que és possible mesurar-la) o qualsevol altra variable. Ja ho sabem, que ens morirem tard o d’hora, però hi pensem ben poc. En la major part dels casos, només reflexionem o filosofem sobre el tema quan ens toca de prop, quan desapareix (no és un enigma, la mort, al cap i a la fi?) una persona coneguda o estimada.

A que ve, parlar d’això per encetar la setmana? Per desgràcia, ja us ho podeu imaginar, és conseqüència de tres morts que m’han sacsejat l’ànim de divendres a diumenge. La primera, d’un ancià que només coneixia de vista i va patir un infart en ple carrer. Una noia li va fer el boca a boca i de seguida va aparèixer una ambulància per intentar reanimar-lo. Tot va ser inútil. He dit ancià? Sí, devia tenir setanta anys i escaig, però feia la impressió que en viuria molts més. La segona, una coneguda de cinquanta anys que ja en feia uns quants que patia un càncer i finalment, després de mostrar un coratge i un estat d’ànim excepcionals, una lucidesa superior que fins i tot li permetia bromejar sobre el seu estat o parlar amb una naturalitat absoluta de la fi imminent, ha acabat caient davant l’ímpetu de la mort. Poques setmanes abans, ella mateixa es va encarregar de treure’ns l’esperança que se’n sortiria. I la tercera, potser la més cruel si és que la mort admet gradacions d’aquest tipus, un noi de dinou anys, nebot d’uns parents llunyans, que la matinada del dissabte va ser degollat a la sortida d’una discoteca després d’una discussió que ni tan sols havia provocat. No era gens conflictiu ni s’anava ficant en baralles. Només havia sortit a divertir-se amb uns amics i de cop i volta, sense cap motiu, va caure en un parany mortal.

Sembla que ens agrada molt fer reflexions post mortem, però no és gens habitual que pensem en aquest darrer (?) pas amb naturalitat a pesar que, de ben segur, fer-ho ens ajudaria a estar més preparats per afrontar-lo. No dic que haguem de viure amb la sensació que en qualsevol moment s’acabarà tot, però potser sí que podríem fer un esforç per relativizar les coses i aprendre a distingir les que realment tenen importància.

L’Alícia ja m’havia advertit que aquesta pel.lícula, dirigida per Tony Richardson fa quaranta-quatre anys i enquadrada dins del Free Cinema anglès, presentava algunes semblances amb la Nouvelle Vague. És cert, però mentre Godard, Truffaut, Resnais i companyia acostumen a centrar-se en els conflictes de la burgesia, aquesta obra s’endinsa en la problemàtica d’un barri obrer marginal ple de joves que detesten el lloc on els ha tocat viure. Magnífica interpretació de Tom Couternay, qui es posa en la pell d’un petit delinqüent que després d’ingressar en una mena de reformatori es veu sotmès a  mètodes educatius obsolets que, més que la reintegració en una societat on de fet cap dels interns no ha pogut integrar-se mai, sembla perseguir la repressió. Per sort per a ell, el protagonista té unes notables qualitats com a corredor de fons que, a més de desfogar bona part de la ràbia i frustració acumulades, li permeten pujar graons en l’escala penitenciària. Però un rebel autèntic sempre serà un rebel, com demostra amb l’inoblidable gest teatral amb què finalitza el film. Excel.lent, de debò.

Teatre, bellesa, misteri i modernitat. Aquests quatre temes, que segons els experts són fonamentals en l’obra de l’artista txec Alphonse Mucha, un dels pares del disseny gràfic modern, podrien ser també els eixos de la vida de l’Alícia. No em refereixo pas a la del país de les meravelles, ni tampoc a la de Pell de Cilici. L’Alícia de qui parlo, amiga meva des de fa anys, ni es diu realment Alícia ni protagonitza cap novel.la, tot i que de ben segur proporcionaria un munt d’arguments interessants que, en mans d’un bon narrador, podrien desembocar en relats demolidors.

Ahir vam dinar plegats i, com m’havia promès, em va dur dos regals magnífics: el CD de La solitud del corredor de fons, de Tony Richardson, i el llibre Firmin, de Sam Savage. Sap que llegeixo menys del que hauria de llegir i veig menys cinema bo del que hauria de veure. Per això, de tant en tant, em truca per fer-me presents d’aquesta mena, preguntar-me com em va i, quan ja li he resumit la meva vida en dues o tres frases maldestres, explicar-me coses seves, un devessall d’anècdotes de tota mena que acostumen a combinar lucidesa i melangia, dubtes i frustració. Sí, frustració, perquè a pesar de tenir-ho tot per ser feliç (és jove, atractiva, simpàtica i fins i tot, sense exagerar, intel.ligent), l’Alícia sembla condemnada a una insatisfacció permanent que neix de la seva voracitat vital. En què consisteix aquesta voracitat? Ja en parlaré un altre dia, perquè l’Alícia bé pot servir-me per parlar de les paradoxes existencials a través d’episodis en què, per sobre de tot, preval la voluntat d’aprofitar cada moment com si fos l’últim.

Sembla ser que les persones que tenen psoriasi (una patologia de la pell que l’Enciclopèdia Catalana defineix així: “Dermopatia crònica caracteritzada per la presència de lesions eritematoses de mides diverses, arrodonides i circumscrites, recobertes per escates de color blanquinós”) no poden ser mossos o mosses d’esquadra. L’argument és ben senzill: la psoriasi pot considerar-se una “marca identificatòria” que es considera “causa d’exclusió definitiva”.
 

Els afectats qüestionen que aquesta exclusió sigui constitucional i, per si de cas ho fos, remarquen que “els nous tractaments no deixen rastre a la pell i, per tant, els agents no podrien ser identificats”.

Eczemes, tatuatges “visibles amb l’uniforme reglamentari” i cicatrius “que puguin comprometre la funció policial” són altres causes d’exclusió mèdica, sempre amb l’argument que els agents no han de poder ser reconeguts per les seves característiques físiques. Com és obvi, el llistat de malalties o defectes físics que impedeixen que una persona pugui accedir als mossos és molt més ampli, però ja es tracta d’altres qüestions (problemes de visió, oïda, depressions, alcoholisme…) que en principi no tenen res a veure amb la possibilitat que els policies puguin ser identificats.

Suposo que tenen les seves bones raons, però m’ha cridat l’atenció aquest interès en què “els agents no puguin ser identificats”. Deu ser, suposo, per evitar represàlies dels malfactors que detenen. I sí, admeto que una persona amb taques a la pell és més fàcil de reconèixer que una que no té taques, però vaja, posats a uniformitzar-ho tot haurien d’impedir entrar al cos, per exemple, als que tenen més de vint pigues a la cara, als d’ulls blaus o, amb més motiu encara, liles, als de més de metre noranta, als que posseeixen una veu massa estrident o excessivament greu o, per què no, als que gesticulen en excés. Si algú em vol ajudar a fer una llista més completa, endavant. Cap esforç serà massa gran si es tracta de vetllar per la seguretat dels mossos.

Quan estem enamorats, a molts ens agrada pensar que sempre estimarem l’altra persona, que sempre ens estimarà i estarem junts “fins que la mort ens separi”. Però hi ha gent que, fins i tot en plena efervescència amorosa i passional, acostuma a recórrer a frases tan categòriques com:

– Tot s’acaba

– L’amor no és etern

– Avui t’estimo, però demà vés a saber

– Som mortals i dinàmics. Com vols que et prometi amor etern?

Quan ahir vaig anar a córrer amb un company de gimnàs (l’anomenarem Sam) no em pensava que parléssim de res, però el ritme va ser prou suportable com per xerrar tota l’estona. En Sam ve d’un país llunyà i no hi ha cap possibilitat (crec) que em llegeixi en català, però precisament per això, per si de cas, l’anomeno Sam. Està feliçment casat i em parlava amb molta il.lusió de la seva dona, dels temps que porten separats, dels seus plans de futur… Fins que se’m va ocórrer fer-li una pregunta:

        – Deu ser dur, no, estar separats tant de temps?

        – Sí, es fa molt dur. I llarg. Però l’estimo tant que tot es suporta.

Perfecte, vaig pensar. En Sam era dels meus. Tampoc no concebia la possibilitat de viure sense la seva estimada!

Animat per aquest pensament, li vaig preguntar:

        – I com viviu el dia a dia? Us truqueu sovint?

        – Sí, em truca cada dia.

        – I no us envieu correus electrònics?

        – També, també.

Els seus ulls brillaven d’una manera estranya. No vaig gosar preguntar-li res més, però no va caldre.

         – Saps què passa? –va preguntar mentre esbufegava.

         – Què?

         – Pateixo molt. Em fa patir el que pugui fer mentre jo sóc a milers de quilòmetres.

No hi havia dubte, en Sam era dels meus!

– És normal, però has de confiar en ella –vaig dir.- Cal tenir paciència, pero ja veuràs que valdrà la pena –vaig afegir encara.

– No sé, no sé…

(No sé? Com podia tenir dubtes si era dels meus?)

– És que les temptacions són molt fortes, saps?

– Potser sí, però has de confiar en ella.

–  El problema no és ella… sóc jo.

             – Tu?

            – Sí. Em sento sol.

            Estava a punt de dir-li que era normal, que si estimes algú és normal trobar-lo a faltar a totes hores i bla, bla, bla, però va tallar-me per anunciar:

– He conegut altres dones a través d’una pàgina d’Internet. Així em mantinc distret i no   penso tant en la meva.

– Però i ella?, has pensat en ella? –vaig exclamar, perplex.

– Tots els dies. No t’he dit que l’estimo?

– I com pots anar amb altres dones?

– No se n’assabentarà pas, no pateixis –va dir, convençut.

Vam continuar corrent una estona en silenci i després vam parlar d’afers més banals. Però jo no podia deixar de pensar que el cas d’en Sam no deu ser cap excepció, que fins i tot molts dels que semblen embogir per amor són capaços d’actuar de forma incoherent. De quin grup formeu part, vosaltres?

En Gomis (li direm Gomis) és jubilat i dedica el seu temps lliure a qüestions quasi intrascendents. Viu en una ciutat de més de cent mil habitants i avui no té cotxe, perquè encara és al taller a l’espera del dictamen del pèrit després de la patacada que va rebre un mes enrere i que, per sort, no va tenir cap conseqüència greu per al seu estat físic. En Gomis intenta enllestir un treball per a l’associació de jubilats, però l’ordinador va molt lent i es penja cada dos per tres. El seu fill és informàtic, però està massa ocupat per ajudar-lo.

Després d’esmorzar, metòdic com sempre, en Gomis mira l’agenda. El més urgent és trucar a Hisenda per consultar una dada i acabar la declaració de la renda. Un altre tema pendent és resoldre un problema amb unes quotes de comunitat d’un altre pis. Té apuntats un parell de telèfons. Al primer es fa un fart de parlar amb un ordinador sense cap resultat. Sembla que sí, però sempre acaba sent que no. Ja ho provaré més tard, decideix emprenyat. Al segon telèfon, passa d’una veu a l’altra durant ben bé cinc minuts fins que, finalment, contacta amb la persona que sembla que pot aclarir-li els seus dubtes. Li diu “un segon” però ha d’esperar-se set ó vuit minuts més fins que l’escolta. Parla més d’un quart d’hora i l’interlocutor sembla molt interessat. Fins que, en acabar, li diu que ell no pot ajudar-lo, que millor que vagi als jutjats.

En Gomis intenta consolar-se amb la seva dona. Explicant-li les seves penes, no penseu que va més enllà. Ella li respon que no cridi tant, que despertarà la nena que encara dorm. També li demana que tanqui la porta.

Decideix posar-se el xandall, les vambes i la gorra, que fa sol. Agafa la màquina fotogràfica (digital, és clar) i li diu a la dona: “Me’n vaig”. “A on?”, pregunta ella. “Al carrer, a emborratxar-me”, afirma amb la intenció de provocar el seu interès. “Que et vagi bé”, respon ella. No és tan greu. Sap que només beu cervesa sense alcohol i, si de cas, vi amb gasosa als dinars. A més, el bar de la cantonada està tancat. No tenia prou clients. El carrer és molt brut, amb papers, llaunes i ampolles pertot arreu. Sort que les papereres son a prop, però la majoria buides, lamenta en Gomis. Mentre es distreu amb les parets plenes de pintades, camina cap a l’estació i observa que han trencat una tanca metàl.lica per creuar a l’altre costat de la via. A la barrera artificial que van fer per separar-la dels polígons només queda un arbre, mig mort, dels cent i escaig que van plantar.

L’estació sembla més neta, però és pura aparença. El terra és tacat de greix i fa pudor a fregits i pixats. Els grafits han desaparegut, per poc temps, pensa en Gomis. No sap ben bé per què, però està una mica deprimit. Sort que una veueta interior li diu: “I tu quins problemes tens, comparat amb els milions de persones que avui no poden ni menjar?”.

Torna a casa penedit, disposat a valorar el que té. L’ordinador ja funciona, la nena s’ha despertat i la dona li pregunta si vol menjar algun cosa. Coneix la seva debilitat pel pernil o el formatge a mig matí. Torna a ser feliç, quasi tot li surt bé.  Potser avui mateix el trucaran del taller…

Ho he posat entre cometes per aclarir immediatament que la frase no és meva i que ni hi estic d’acord ni subscriuria una afirmació tan genèrica, injusta i estúpida. Però sí que tinc ganes d’explicar una anècdota que vaig viure mesos enrere al gimnàs de Madrid que freqüentava en aquella època.

Acabem d’entrenar al gimnàs amb en Rubens i ens dirigim als vestidors amb la intenció de dutxar-nos abans de tornar a la feina. És migdia i tan sols hi ha dos paios més. Xerren sobre les seves respectives feines, relacionades amb la pastisseria industrial. Apassionant, penso. Però nosaltres estem tan esgotats que no tenim ganes de parlar de res i ells criden tan fort que és impossible no sentir-los. Parlen d’algunes particularitats de la feina, dels companys, dels viatges… Per alguna raó que se m’escapa, senten la necessitat d’esgargamellar-se cada cop més, de manera que puc sentir-los a pesar de trobar-me sota la dutxa.

En el precís instant en què m’ensabono els cabells, un d’ells diu (en castellà, però prefereixo traduir-ho):

– Encara que sembli mentida, on tinc molts bons clients és al País Basc.
– Ah sí? -respon l’altre.- I saps on els agraden molt els dolços? A Catalunya.
– Potser sí… -replica el primer .-però Catalunya és plena de fills de puta -afegeix.

En Rubens, que s’està dutxant al meu costat, obre uns ulls com taronges, i més encara en veure´m sortir de la dutxa ben xop i amb el cap encara ensabonat. No porto ulleres, però no em calen per comprovar que l’escena promet. S’ha fet un silenci tens, que es tensa encara més quan, sense tovallola ni res, deixant-ho tot ben moll, m’apropo a l’individu que ha deixat anar la frase que dóna títol a aquest post. Té una panxa gegantina i no deu passar del metre setanta, però estic tan emprenyat que crec que li diria alguna cosa encara que fos una rèplica de Shaquille O’Neal, el poderós pívot de 2,16 i 150 quilos. Quan ja em resulta difícil allargar més el silenci li dic:

-Podries repetir el que has dit?

Sembla acollonit. Juraria que tremola, però quasi no veig res.

– Què? No, no… Jo no…
– El que acabes de dir, no sé què dels catalans. És que jo sóc català, saps?
– No. no… Jo no…
-Tu no què?
-Perdona, perdona! En cap moment he volgut insultar-te.
-No ? I als meus compatriotes tampoc? -pregunto, crescut i amb la clara intenció de provocar-lo.
-No, no… Tampoc.
-I per què has dit que el meu país és ple de fills de puta?
-No, no… De debò que no volia dir-ho.
-No?
-No, són coses que es diuen, però de debò que no.
-Tranquil. No passa res. Només volia aclarir-ho -li dic, perquè ja no sé com posar fi a la situació i acabo d’adonar-me que, com no podia ser d’una altra manera, encara estic despullat i amb el cap ensabonat, en una posició ben galdosa.
-Val, val, perdona, de debò que ho sento -diu ell.

En Rubens, que ja està mig vestit, manté els ulls oberts de bat a bat mentre torno a la dutxa per treure’m el sabó. El silenci, sepulcral, es manté fins que acabo d’eixugar-me i comprovo que aquells dos ja no hi són.

-Em pensava que el mataries -diu en Rubens.
-Per què? Perquè sóc un fill de puta més?

Riem com bojos una bona estona mentre escarnim aquell paio. Però ara que en Rubens no hi és he de confessar-vos que em pregunto com hauria actuat si, en lloc de ser una baldufa camacurta, hagués estat un Shaquille O’Neal.

De vegades, sense cap necessitat de mirar-me al mirall, em pregunto qui sóc. Potser res més que un home de cabell escàs que escriu un bloc pel simple plaer d’escriure, comunicar-se, provocar algun somriure o alguna ganyota de fàstic o indiferència. Tot és massa fràgil. Tot pot diluir-se i perdre’s en el no-res. Però el fet de ser insignificant i estar exposat a rebre cops que em deixin gelat, petrificat o directament em converteixin en cendra, no m’impedeix obrir-me pas, o intentar-ho, encara que sospiti que no arribaré enlloc o, com a molt, a un país de fum on les muntanyes són tan costerudes com l’amor.

Josef Fritzl, l’escarceller d’Amstetten, es queixa del mal tracte que rep de la premsa i assegura que no és tan dolent com diuen perquè hauria pogut ser molt més cruel: “No sóc un monstre; hauria pogut matar-los a tots i ningú se n’hagués assabentat”.

Vist així, des d’aquesta lògica implacable, hauríem de donar-li la raó. Sí, Josef, sí, hauries pogut ser més dolent. Matar-los a tots.

Ben mirat, també hauríem de tenir en compte que Josef va decidir dur la seva filla-néta Kirstin a l’hospital “per salvar la seva vida”. Si partim d’aquest gest, convindrem que Josef és un benefactor, un bonàs que no es mereix tants comentaris desagradables. Pobre, Josef, ell que sempre vetllava pel benestar de la seva família!

Conscient de la injustícia que s’està cometent, el seu advocat intenta ara que l’estat mental de Josef serveixi d’atenuant a la seva condemna perquè no ingressi a la presó, sinó en un psiquiàtric. De fet, alguns especialistes contractats pel lletrat afirmen que Josef no és responsable dels seus actes, que té una visió distorsionada de la realitat.

Ell és bo, no ho oblidem. El seu únic problema o, millor dit, la seva principal motivació, és exercir el poder. I potser no n’és ple el món, de gent així? Tan greu és que Josef demanés a les putes que freqüentava que li diguessin professor? O que li agradés donar ordres i tractar-les com a nenes petites mentre mantenien relacions carnals en una cel.la fosca i sinistra? Pobre Josef! “Això ho fa més gent de la que us penseu”, es queixarà amb raó. “O potser posarieu la mà al foc per aquell veí ja maduret que conviu en harmonia amb la seva dona? Esteu completament segurs que no manté amagada al soterrani una filla ja grandeta que li ha donat uns quants fills-néts que no han vist mai la llum del sol?”

“I què tindria de dolent?”, es preguntarà Josef. “Jo mateix ho he fet durant un grapat d’anys i sempre he tingut la sensació de fer el que pertocava, de ser bo i vetllar per la meva família. Per això vaig dur la meva filla-néta a l’hospital i ho tornaria a fer totes les vegades que calgués, perquè l’estimo, sentiu?, l’estimo i no vull que li passi res dolent. Jo només volia protegir-la de la crueltat del món exterior, d’un entorn hostil on vés a saber què li hauria succeïtt. No faríeu vosaltres el mateix, per les vostres filles-nétes? O potser les exposaríeu als terribles perills d’allà afora: segrestadors, violadors… vés a saber amb què es podrien trobar”.

L’Executiu austríac estudia ara  endurir la legislació sobre els delictes sexuals, però de ben segur que si Josef se n’assabenta exclamarà: “En aquest país no hi ha justícia! Com poden acusar-me de violar la meva prole si el que sempre fèiem era l’amor, si els estimava i estimo tant que ni tan sols vaig matar-los!”

La companyia gallega Matarile Teatro presenta aquests dies al teatre Fernán Gómez de Madrid l’obra Animals artificials, dirigida per Anna Vallès. El muntatge escenifica la finíssima línia que existeix entre les normes que imposa la societat i l’instint animal de les persones. Ve a ser una reivindicació de l’ésser humà com a ésser social, una expressió de la dicotomia que es produeix entre el que volem ser, el que fem i el pes que exerceix la tradició en la construcció de la nostra personalitat.

Sembla interessant. Convida a la reflexió, les mirades introspectives i, per què no, les confessions íntimes. Qui no ha desitjat més d’un cop deixar-se endur pels seus instints animals? Qui no ha renegat alguna vegada d’uns costums imposats que sovint ens obliguen a fer coses que no voldríem fer? 

Tots sabem que el món és ple d’animals ben humans, de bèsties naturals o artificials capaces dels pitjors crims imaginables, d’atrocitats com les que aquestes últimes setmanes omplen les pàgines dels diaris. I tots pensem: com és possible que existeixin aquests monstres? Què estem fent malament? Per què els avenços tecnològics no van acompanyats d’avenços en la naturalesa humana? Moltes preguntes i cap resposta definitiva, però sempre -un sempre relatiu, condicionat per les múltiples limitacions que condicionen la vida de cadascú- ens quedarà l’opció de mirar cap endins i decidir què volem ser, què fem i cap on anem.

Tot i que al País Basc hi ha un precedent, el seu àmbit de competència és més reduït que el del conveni signat ahir per la Fiscalia i el Col.legi de Metges de Madrid. A partir d’ara, les persones que agredeixin un metge al centre de l’imperi podran ser condemnades a cinc anys de presó. Diuen que les agressions han augmentat de forma exponencial durant els darrers anys, encara que la majoria no han estat denunciades. I també sembla ser que el perfil de l’agressor coincideix amb el del maltractador, potser perquè al sector sanitari hi treballen més dones que homes.

Em sembla una mesura correcta i necessària, perfectament imitable pel Col.legi de Metges de Catalunya. No es pot permetre que t’insultin, amenacin, intimidin o agredeixin amb una absoluta impunitat. Cal combatre aquestes actituds amb tota la fermesa que permeti la llei. I cal fer-ho pertot arreu, no només a Madrid. I no només quan es tracta d’atacs a metges, és clar. No he vist que diguin res dels auxiliars d’infermeria, per exemple. I què passa amb tots els altres professionals que també treballen de cara al públic i es veuen sotmesos a tot tipus d’agressions físiques o verbals? Per què es dóna més importància a l’atac que pateix un metge que al que pateix, per posar un cas semblant, una funcionària d’un centre d’atenció a drogoaddictes?

Es tracta d’un nou cas de greuge comparatiu? Em temo que sí. Sembla ser que les autoritats estableixen, ni que sigui mentalment, unes categories professionals que, en funció del seu prestigi, mereixen més o meny atenció, fins i tot quan es tracta de preveure situacions de risc o combatre els malfactors. Diuen que tots som iguals davant la llei. Encara s’ho creu algú?

Ja ens la sabem de memòria, la teoria de Hobbes, però jo em pregunto: per què l’home és un llop per a l’home i no el llop un home per al llop? Un cas apart, lògicament, és el de l’home llop, però crec que en aquest cas ningú no discutirà que les interaccions socials no són el seu fort. Em conformaria amb que algú em respongués la pregunta de més amunt i, si gosa, es formulés una pregunta molt similar canviant l’home per la dona i el llop per la lloba.