Josep Pastells

En Gomis (li direm Gomis) és jubilat i dedica el seu temps lliure a qüestions quasi intrascendents. Viu en una ciutat de més de cent mil habitants i avui no té cotxe, perquè encara és al taller a l’espera del dictamen del pèrit després de la patacada que va rebre un mes enrere i que, per sort, no va tenir cap conseqüència greu per al seu estat físic. En Gomis intenta enllestir un treball per a l’associació de jubilats, però l’ordinador va molt lent i es penja cada dos per tres. El seu fill és informàtic, però està massa ocupat per ajudar-lo.

Després d’esmorzar, metòdic com sempre, en Gomis mira l’agenda. El més urgent és trucar a Hisenda per consultar una dada i acabar la declaració de la renda. Un altre tema pendent és resoldre un problema amb unes quotes de comunitat d’un altre pis. Té apuntats un parell de telèfons. Al primer es fa un fart de parlar amb un ordinador sense cap resultat. Sembla que sí, però sempre acaba sent que no. Ja ho provaré més tard, decideix emprenyat. Al segon telèfon, passa d’una veu a l’altra durant ben bé cinc minuts fins que, finalment, contacta amb la persona que sembla que pot aclarir-li els seus dubtes. Li diu “un segon” però ha d’esperar-se set ó vuit minuts més fins que l’escolta. Parla més d’un quart d’hora i l’interlocutor sembla molt interessat. Fins que, en acabar, li diu que ell no pot ajudar-lo, que millor que vagi als jutjats.

En Gomis intenta consolar-se amb la seva dona. Explicant-li les seves penes, no penseu que va més enllà. Ella li respon que no cridi tant, que despertarà la nena que encara dorm. També li demana que tanqui la porta.

Decideix posar-se el xandall, les vambes i la gorra, que fa sol. Agafa la màquina fotogràfica (digital, és clar) i li diu a la dona: “Me’n vaig”. “A on?”, pregunta ella. “Al carrer, a emborratxar-me”, afirma amb la intenció de provocar el seu interès. “Que et vagi bé”, respon ella. No és tan greu. Sap que només beu cervesa sense alcohol i, si de cas, vi amb gasosa als dinars. A més, el bar de la cantonada està tancat. No tenia prou clients. El carrer és molt brut, amb papers, llaunes i ampolles pertot arreu. Sort que les papereres son a prop, però la majoria buides, lamenta en Gomis. Mentre es distreu amb les parets plenes de pintades, camina cap a l’estació i observa que han trencat una tanca metàl.lica per creuar a l’altre costat de la via. A la barrera artificial que van fer per separar-la dels polígons només queda un arbre, mig mort, dels cent i escaig que van plantar.

L’estació sembla més neta, però és pura aparença. El terra és tacat de greix i fa pudor a fregits i pixats. Els grafits han desaparegut, per poc temps, pensa en Gomis. No sap ben bé per què, però està una mica deprimit. Sort que una veueta interior li diu: “I tu quins problemes tens, comparat amb els milions de persones que avui no poden ni menjar?”.

Torna a casa penedit, disposat a valorar el que té. L’ordinador ja funciona, la nena s’ha despertat i la dona li pregunta si vol menjar algun cosa. Coneix la seva debilitat pel pernil o el formatge a mig matí. Torna a ser feliç, quasi tot li surt bé.  Potser avui mateix el trucaran del taller…