Josep Pastells

Teatre, bellesa, misteri i modernitat. Aquests quatre temes, que segons els experts són fonamentals en l’obra de l’artista txec Alphonse Mucha, un dels pares del disseny gràfic modern, podrien ser també els eixos de la vida de l’Alícia. No em refereixo pas a la del país de les meravelles, ni tampoc a la de Pell de Cilici. L’Alícia de qui parlo, amiga meva des de fa anys, ni es diu realment Alícia ni protagonitza cap novel.la, tot i que de ben segur proporcionaria un munt d’arguments interessants que, en mans d’un bon narrador, podrien desembocar en relats demolidors.

Ahir vam dinar plegats i, com m’havia promès, em va dur dos regals magnífics: el CD de La solitud del corredor de fons, de Tony Richardson, i el llibre Firmin, de Sam Savage. Sap que llegeixo menys del que hauria de llegir i veig menys cinema bo del que hauria de veure. Per això, de tant en tant, em truca per fer-me presents d’aquesta mena, preguntar-me com em va i, quan ja li he resumit la meva vida en dues o tres frases maldestres, explicar-me coses seves, un devessall d’anècdotes de tota mena que acostumen a combinar lucidesa i melangia, dubtes i frustració. Sí, frustració, perquè a pesar de tenir-ho tot per ser feliç (és jove, atractiva, simpàtica i fins i tot, sense exagerar, intel.ligent), l’Alícia sembla condemnada a una insatisfacció permanent que neix de la seva voracitat vital. En què consisteix aquesta voracitat? Ja en parlaré un altre dia, perquè l’Alícia bé pot servir-me per parlar de les paradoxes existencials a través d’episodis en què, per sobre de tot, preval la voluntat d’aprofitar cada moment com si fos l’últim.