Josep Pastells

Cada cop em costa més escriure al bloc de dilluns a divendres, i mira que escric poc i hi poso qualsevol parida. Si la cosa continua així, em plantejaré espaiar-ho una miqueta més, en funció de les possibilitats diàries. Però ara, aquests dos minutets que he pogut robar a altres afers, m’agradaria comentar que ahir a la nit vam veure amb la Inés els primers dos capítols de Californication, una sèrie americana que ens hem descarregat d’Internet. La protagonitza David Duchovny i la veritat ens que ens hi partim el pit. Això sí, el títol no enganya i suposo que molta gent pensarà que està massa centrada en el sexe. Per cert, mama, si llegeixes això i algun dia l’emeten per la tele, val més que no t’ho miris…

El miracle romanès, com a mínim al cinema, existeix. O això afirma Juan Sardá en un article que vaig llegir l’altre dia, o potser avui mateix, ja no ho recordo. És un dels problemes de passar-me el dia llegint textos que, en la majoria de les ocasions, no m’interessen en absolut. No és el cas del de Sardá, qui destaca que Love Sick és la tercera pel.lícula romanesa que s’estrena al nostre país en menys d’un any. De les altres dues (12:08 Bucarest i 4 mesos, 3 setmanes, 2 dies) només he vist la darrera, que em va impressionar des de tots els punts de vista. Els directors de les tres pel.lícules, per l’ordre que les he citat, s’anomenen Poimbiu, Mungiu i Guirgiu. Podrien ser els personatges d’un conte infantil d’èxit, però són tres representants d’una forma de fer cinema que intenta aprofundir en els sentiments dels personatges i, per tant, fer-los universals.

Passada la Setmana Santa, em vaig proposar menjar una mica millor i, en certa forma, ho estic aconseguint. Aquest matí, per exemple, he esmorzat sis barretes de cereals amb un litre i mig de beguda isotònica i, poc després, tres plàtans. Força equilibrat, no? El problema és que després, fa pocs minuts, m’ha vingut gana i he baixat al súper que tenim sota el diari per comprar una caixa de xocolatines, crec que n’hi havia deu, i me n’he cruspit set mentre bevia una coca-cola. Zero, això sí. Sort que d’aquí a una estona aniré al gimnàs, i també sort que a les set del matí he corregut una horeta. A més, per dinar només tinc planejat menjar-me un entrepà de tonyina amb formatge. I les tres xocolatines que han sobrat… també. I potser una mandarina que tinc en un calaix, ja veurem.

Per problemes amb la xarxa, que avui sembla entestada a desorientar-me o, pitjor encara, a incrementar l’estrès que em provoca el ritme de treball, és la tercera vegada que intento penjar aquest post. I com que sóc tan previsor i aprenc tan ràpid dels errors, la segona vegada ni se m’ha passat pel cap desar l’escrit en un document word, cosa que ara sí faré. El que volia dir fa hores és que un cop recuperada la normalitat a la feina, aquesta s’ha traslladat també als entrenaments que d’aquí a 34 dies em duran a la marató de Madrid. Aquest matí he fet dues sèries de 5.000 metres, la primera a 24’45” i la segona a 22’40”, tal com tenia previst. L’objectiu és, com a mínim, mantenir l’actual estat de forma. D’aquí a una estona faré un rodatge curt i lent amb un amic que comença a introduir-se al món del running, però aquests pròxims dies faré més sèries: de 1.000, 3.000, 5.000 i, un parell de setmanes abans de la gran cita, de 6.000, sense deixar de banda els recorreguts més llargs i lents, que al capdavall s’assemblaran molt més al que acabaré fent el 27 d’abril.

Tres tiberis impressionants en tres dies consecutius -a San Martí Vell, Sant Esteve de Llémena i Brunyola- podrien ser un dels resums dels dies passats a Girona en companyia de la família. Tres àpats excessius que, per fortuna, o més ben dit per efecte de l’entrenament, no han conduït a un increment de pes intolerable.

Ahir vaig fer un rodatge de 34 quilòmetres per la via del Carrilet, entre la Creueta i el municipi de Llagostera. M’ho vaig agafar amb molta calma (tres hores i nou minuts!), però les sensacions no són dolentes. Fins i tot vaig tenir l’oportunitat d’esprintar amb un estruç blanc que va desafiar-me des del darrere d’una tanca.

Arriben quatre dies de festa i s’acumulen les ganes de viure, de fer coses que normalment ens resulten impossibles per manca de temps o de ganes. Al final resultarà que més o menys farem el de sempre, però segur que amb una mica més d’alegria que si ens moguéssim sota l’ombra del treball. Fa tres dies que no corro i em resulta difícil imaginar-me tres dies més sense fer-ho. Necessito córrer una bona estona, activar lligaments i tendons per cremar l’energia que em fa sentir al límit de l’explosió. Aquesta tarda ho faré, segur. I també el divendres i el diumenge.

Hi ha dies que et deixen ben clar que no et sortirà bé res del que intentis, que et miris com et miris les coses arribaràs a la conclusió que la teva vida s’ha convertit en una cursa sense fi que no et deixa temps per a res que no sigui pensar què et queda per fer. Però a pesar que avui ha estat un d’aquests dies i encara no acabo de veure’n la fi, el moment en què em pugui llançar als braços de la meva estimada, la veritat és que també he d’admetre que sempre et queda un moment, ni que sigui literalment un minut, per entrar al bloc i penjar-hi qualsevol cosa, per exemple una mena de queixa sobre les presses i l’estrès.

Ahir al migdia vaig fer la mitja marató de Fuenlabrada. Em feia una mica de respecte perquè hi havia moltes pujades i baixades, una mica com el que em trobaré a Madrid, però al final va anar prou bé. Una hora i quaranta-dos minuts, a una mitjana de 4’51” el quilòmetre. El guanyador va trigar 34 minuts menys i la meva posició final va ser el 560 sobre 900 i escaig. Tenint en compte que vaig córrer amb molta calma, sense forçar en cap moment i amb la intenció d’assolir un ritme que comencés a assemblar-se al que hauré de dur el 27 d’abril, quan la distància sigui el doble, estic prou satisfet. Llevat de les inevitables molèsties, avui em sento molt bé i no em fa cap mandra reprendre els entrenaments. L’últim diumenge d’abril cada cop s’acosta més i ni em plantejo la possibilitat de no intentar-ho. De fet, cada cop tinc més esperances de poder acabar la marató i no descarto fer-ho en quatre hores o una miqueta menys.

Penso i, per tant, existeixo. Aquesta frase sempre m’ha servit per aproximar-me al discurs del mètode de Descartes, un dels filòsofs que més va interessar-me en la meva ja llunyana joventut. Alguns afirmen que llegir els filòsofs és inútil, però discrepo. T’ajuden a pensar i, d’una manera o altra, serveixen per conèixer una mica millor la naturalesa humana. Parlo de Descartes perquè s’acaba de publicar un llibre de Clifford Drayling que formula una hipòtesi molt curiosa: el filòsof i matemàtic francès era un espia. Imaginar-se que Descartes era un agent secret pot ser un gest ociós o una forma com qualsevol altra d’omplir alguns buits a la seva biografia, però el que de debò ens ha d’importar, crec, és la seva obra, que encara avui pot resultar apassionant per a tots aquells que indaguem en el dubte.

El principal dubte que m’assalta avui, ho confesso, no té res a veure amb la filosofia. O potser sí? La pregunta és aquesta: seré capaç de córrer amb dignitat la mitja marató del diumenge a Fuenlabrada després de quasi una setmana sencera sense entrenar? Quan parlo de dignitat ja imaginareu que poso el llistó molt baix. Tenint en compte el perfil de la prova, amb pujades i baixades tota l’estona, em conformaria amb fer-la en una hora i cinquanta minuts, més o menys al ritme que penso fer la marató de Madrid.

De poc et serveix ser un boxador de primera si t’enfrontes a un pistoler. De res et serveixen les teves qualitats si no tens la paciència necessària per aplicar-les en el moment oportú. Vist així, prudència i paciència serien dues de les virtuts bàsiques de qualsevol persona que pretengui sobreviure en la selva del món, de qualsevol nàufrag a la recerca d’un tros de terra on iniciar l’aventura de viure.

Aigua i arròs. Una gastroenteritis sobtada m’obliga a nodrir-me com un camperol xinès, el que dificulta una miqueta més la meva preparació per a la marató, que aquest diumenge té un test important amb la mitja de Fuenlabrada. Per postres, ahir vaig fer bici i steps al gimnàs i, suposo que per la falta de costum, per culpa d’una mecànica de moviment diferent de l’habitual, em fan mal les cames. Tot i això, abans de dinar intentaré fer unes quantes sèries de 300 metres i una mica de pit al gimnàs. La sensació general, però, és que no és el meu millor dia. Tinc calor, molta calor, i estar envoltat de gent que xerra i crida, de telèfons que et reclamen i d’emissores de ràdio i fils musicals no contribueix precisament al meu benestar. En qualsevol cas, crec que són dies com avui els que marquen la diferència, els que et permeten comprovar si tens prou caràcter -permeteu-me per una vegada el to grandiloqüent- per tirar endavant amb un pla tan ambiciós que sis mesos enrere semblava inabastable.

Diu Clara Janés que els escriptors interessants de debò són capaços de retirar-se a una cova perduda i escriure i res més. Això no implica, suposo, que els que no ho facin siguin forçosament poc interessants, però sí que dóna a entendre que els que estan massa pendents de publicar, o de sortir als mitjans i guanyar diners, no dediquen prou atenció a la feina, no s’esforcen a desenvolupar el talent que en major o menor mesura se’ls suposa.

D’altra banda, per retirar-se a una cova perduda i escriure i res més cal alguna cosa més que disposar dels mitjans imprescindibles per sobreviure. També cal tenir el valor de trencar amb tot o quasi tot i la certesa més o menys absoluta que ets capaç d’escriure alguna cosa que valgui la pena, que sigui, en paraules de Janés, interessant de debò. Potser per això hi ha tan poques persones que es retirin a escriure en una cova, més que res perquè encara que arribin a produir algun text que creuen original i memorable hi ha moltes opcions que ningú se n’assabenti mai o, pitjor encara, que les persones que se’l llegeixin no el trobin ni tan original ni tan memorable.

Són prou conegudes les teories del sociòleg francès Jean Claude Michéa, que es podrien resumir amb un parell de frases: la creació de ciutadans ignorants, i per tant acrítics, és una condició necessària per al funcionament correcte de les societats de consum avançat. Calen consumidors educats en sèrie, sense referències culturals, sense passat, d’identitats volubles i intercanviables, purs àtoms sense identitat sacsejats sense fi en l’influx incessant de la publicitat.

M’imagino que, individualment, cap de nosaltres admetria ser un d’aquests consumidors, però també em temo que, si fóssim sincers amb nosaltres mateixos, molts confessaríem que en determinades circumstàncies, potser més sovint del que voldríem, formem part d’una massa que, com a tal, redueix la nostra individualitat al no-res. D’això es tracta, suposo, de ser conscients que de vegades també som massa i d’acceptar-ho sense perdre per això el sentit de la nostra vida, la construcció d’un camí propi que només ens correspon crear a nosaltres mateixos.

Quan pengi el pròxim bloc, Zapatero ja serà (suposo) president del Govern espanyol, però per molta (o poca) importància que pugui tenir aquesta elecció per al nostre futur, per molt (o poc) que pugui influir-nos una mica més endavant la victòria d’Obama o Hillary, o fins i tot la improbable consecució de la Champions per part del Barça, és indispensable que aprenguem a construir un esperit crític amb tot el que ens volen vendre. Amb tot.

Entre moltes altres coses que no vénen al cas, una de les meves funcions a la feina és comprar quatre diaris cada matí: El País, El Mundo, As i Marca. Que no us estranyi la tria: visc al centre de l’imperi i són, considerem, les millors opcions -pel que fa a la premsa escrita- per assabentar-nos del que succeeix al món de la política i a l’esportiu, que són els que més interessen a l’empresa.

El cas és que aquest matí, cap a quarts de deu, he repetit la mateixa acció de sempre i, després d’allargar els quatre euros al quiosquer, he pujat fins a la redacció. Primer he deixat els dos diaris d’àmbit general a la meva taula i després els dos esportius a la taula de la secció d’esports. No han pasat ni tres segons que he sentit que en Ralph cridava:

– ¿Por qué has comprado el Mundo Deportivo?

Mentre m’ho deia, a més d’assimilar el meu error, m’ha passat pel cap que ahir el Madrid va caure eliminat de la Champions i que el fet de comprar un diari barceloní just l’endemà només podia ser interpretat com una provocació. Tot i això he dit:

– ¿El Mundo Deportivo? Vaya hombre, cuánto lo siento. Te prometo que no ha sido nada premeditado -he afegit amb un somriure d’orella a orella.

I en Ralph, fanàtic entre els fanàtics del realísimo, m’ha respost:

– No pasa nada. Justo hoy había comprado el Marca. Así tendremos tres periódicos.

Això ha passat fa més d’una hora i des de llavors no ha tornat a dirigir-me la paraula. Sembla trist. I també m’he fixat en què el Mundo Deportivo ocupa la posició inferior en un munt de diaris d’altres dies. Quasi mai llegeixo diaris esportius, però potser a l’hora de dinar li donaré un cop d’ull.