Josep Pastells

Per fi he tingut l’oportunitat de llegir alguna cosa de Manuel Puig (Buenos Aires, 1932- Cuernavaca, 1990) o, per ser més precís, podria dir que finalment he tret temps de no sé on per llegir un parell de novel.les que m’han agradat més del que esperava: Boquitas pintadas i El beso de la mujer araña. Acostumat com estic, per raons de feina, a llegir autèntiques porqueries que pretenen passar per literatura, capbussar-me en l’obra de Puig ha estat una experiència molt refrescant. Havia llegit que era romàntic i passional, però he estat incapaç de detectar en els seus textos una sola carícia que no es desfés en retrets o un sol petó que no conduís al penediment. En Puig el plaer és una excusa per ferir i desencadenar culpes, una força poderosa que du a la mentida i la traïció.

Aquest matí, després d’un rodatge suau de vint-i-cinc minuts, he fet sis sèries de mil metres i, després, dos quilòmetres més molt a poc a poc. Llevat del vent, fred i desagradable, d’aquells que et vénen de cara prenguis la direcció que prenguis, les sensacions han estat prou bones.

Tot i que després de fer periodisme -o ciències de la informació, com es deia llavors- vaig completar un curs sencer de ciències polítiques i actualment em guanyo la vida en un setmanari que es nodreix bàsicament d’afers polítics, tot i ser conscient que la política -o aquest complex joc d’estratègies, mentides i disbarats que anomenem política- té força a veure amb el progrés i l’evolució de la societat en què ens ha tocat viure, he de confessar d’una vegada que no m’agrada la política.

El debat d’ahir a la nit entre Zapatero i Rajoy, per exemple, em va semblar tan poc apassionant que he d’admetre que, quan acabava de començar el quart bloc temàtic, em vaig quedar adormit. És ben possible que fos una conseqüència parcial del cansament del dia anterior, quan vaig córrer 31 quilòmetres i en vaig recórrer 750 més per arribar al costat de la meva estimada, però no tinc cap dubte que també té molt a veure amb la falta de trempera de dos polítics que no obtindran el meu vot. Això sí, si fos indispensable triar-ne un dels dos em decantaria per Zapatero, però sent conscient que en cap cas em deixarà satisfet amb la seva gestió. Quatre anys com a president dels espanyols -i també, per molt que ens pesi, dels catalans, per sobre del Montilla de torn- són més que suficients per avaluar-lo i només cal mirar enrere per treure les nostres pròpies conclusions.

Guanyarà la democràcia, afirmen els més optimistes. Hi perdrem tots plegats, afegeixen els més sarcàstics. Ja veurem què passa, dic jo. I em pregunto: algun dia podrem veure debats que ens apassionin entre polítics que ens semblin propers? Algun dia tindrem la sensació que donem el nostre vot a algú que s’ho mereix, a un polític competent que sabrà dirigir la nau més enllà de les tempestes?

Ahir al matí vaig completar el rodatge més llarg que he fet fins ara en la preparació de la marató. De la Creueta als Àngels, anada i tornada, i de la Creueta a Quart per la via del Carrilet, també anada i tornada. Una miqueta més de 31 quilòmetres en dues hores i tres quarts. El ritme supera per poc els cinc minuts i vint segons per quilòmetre, de manera que seria perfecte per dur-lo el dia de la prova i encara em deixaria marge per reduir-lo a sis minuts per quilòmetre els últims 11.195 metres i acabar la marató en menys de quatre hores, el meu gran objectiu. En qualsevol cas, i deixant de banda el temps, crec que cada cop tinc més opcions de córrer fins al final els 42.195 metres. Ho dic perquè, exceptuant unes molèsties a les plantes dels peus i al quàdriceps esquerre, he sobreviscut en força bon estat a la cursa del diumenge.