A la brasa i al caliu

El disc -aquí hi ha un clip de promoció [http://youtu.be/35WEwAYHoQI]- constitueix això que en diuen una delicatessen, inclosos el disseny i les il·lustracions de Sesé, creatiu també vinculat al grup Túrnez & Sesé des del punt de vista musical.

Tot plegat no us estranyi. I és que, si plaents són sempre els temes composats i interpretats per Joan Isaac, acompanyats al piano adquireixen una dimensió captivadora. De la mà de cançons que es despullen i, simultàniament, tornen a vestir-se amb una capa de vellut, de seda, de gasa, de lli… segons siguin l’acompanyant, la melodia, la lletra.

Al concert de dissabte, el Joan era molt ben complementat per Jordi Badia, Francesc Burrull, Manel Camp, Enric Colomer, Eros Cristiani, Maurici Villavecchia, Antoni Olaf-Sabater, Conrad Setó i Jordi Vilaprinyó. Uns artífexs de luxe. El seu concurs ens va permetre delectar-nos amb 18 temes –bisos a banda, entre els quals la mítica A Margalida– de la ja dilatada producció, en quatre dècades de trajectòria, del d’Esplugues de Llobregat. 

Abans que un pianista abandonés l’escenari ja en sortia un altre, i això va donar a l’espectacle una dinàmica, un to i un clima singulars. I ens va permetre cap al final, per exemple, sentir tocar el piano a quatre mans per dos dels referents generacionals d’aquest magne instrument al nostre país: el jove veterà Francesc Burrull i un altre nom consagrat, Manel Camp. 

Lluís Vidal no va poder participar a l’encontre, la qual cosa, malauradament, ens va privar de sentir en directe dues cançons molt suggestives: Hivern -sobre  la crisi de l’amor- i Nits -o la màgia d’aquestes hores. En el segon cas, l’elegància pianística no supera, al meu entendre, la intensitat -amb el clímax que creen les cordes- de l’arranjament de la primera versió del tema, inclosa al disc De vacances (2000). Pel que fa a Maurici Villavecchia, va intervenir en comptes d’un dels acompanyants que és present al disc, Xavier Ibáñez.

He parlat més d’un cop al bloc de la trajectòria de Joan Isaac, singuralment a [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/78539]. Qui no conegui prou la seva obra, ara, amb Piano, piano…, té una molt bona oportunitat per a introduir-s’hi o aprofundir-hi. I si, com jo, teniu la sort de conèixer-la prou, aquesta nova dimensió pianística és un luxe a l’abast. Molt plaent i agradable, i particularment bell, ja ho dic. 

La bellesa remet, precisament, a una de les grans cançons de Luis Eduardo Aute -un dels nombrosos admirats comuns que tenim el Joan i jo:  La belleza, que Isaac ha sabut incorporar amb talent a la nostra llengua. I és un dels aspectes de la vida que més ens conviden a creure que haver-nos dut a aquest món sense el nostre permís haurà valgut, finalment, la pena… 

Lector, subscriptor i col·laborador ocasional, durant alguns anys, d’El Temps -em fa feliç que la majoria d’entrevistes del meu llibre A foc lent [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/188952] apareguessin prèviament a aquesta publicació-, avui també em considero una mica homenatjat. Perquè aquests 1.500 primers números són fills d’un combat tenaç, fet des de l’aspiració a consolidar una normalitat nacional i cultural que no ho era els darrers anys del segle XX ni encara ho és, però que, sense plataformes així, no ho seria mai.

Aquest número especial, en qual hi col·laboren una vintena de bons periodistes dels Països Catalans, paga realment la pena com a producció comunicativa, vehicle de memòria històrica i guia d’aprofundiment del territori. En versions paper o digital [www.eltemps.cat], l’aventura d’El Temps no solament cal mantenir-la, sinó consolidar-la de nou.

Per això, Edicions del País Valencià, SA, l’empresa editora, es refundarà pròximament en Espai de Comunicació, SA. L’ampliació de capital en curs permetrà donar aquest pas i assolir projectes encara més ambiciosos. De la mà d’un director general de prestigi, hàbil i compromès: el periodista Vicent Sanchis.

El setmanari parit a la capital de l’Horta és una de les poques eines efectives que vertebren l’espai pancatalà. No n’hi ha tantes: Vilaweb o la Xarxa Vives d’universitats, per dir-ne dues més, són les que ara em vénen al cap. Si el Principat, actualment, vol alliberar-se d’Espanya tot decidint sobre el seu futur -i no és fàcil-, jo no veig que el conjunt de països de parla catalana pugui anar massa més enllà d’esdevenir una nació cultural. Però ni això tenim, ara mateix, prou assegurat…

Sigui com sigui, hem de donar molts més passos endavant en aquesta direcció. Un paper -que diria Fuster- com El Temps, i tot el que representa, n’és un. I el que no ens podem permetre, sobretot, és donar cap més pas enrere!