A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

HUGO CHÁVEZ: llums, ombres, incertesa

General
La mort del president veneçolà Hugo Chávez no ha estat cap sorpresa. El càncer, quan és mortífer, no fa distincions ni perdona ningú. Altra cosa fóra si algú pogués haver influït malèficament en el seu destí, però això, en cas que hi hagués proves, caldria poder-les verificar.

El comandante ha estat un gran demagog, però segurament els desafavorits del seu país creuen que els ha suposat un gran benefici. Demagog, narcisista, carismàtic… la seva trajectòria de cabdill té, força contrastades, llums i ombres. No sabem encara del tot qui heretarà la seva revolució bolivariana al conjunt de Llatinoamèrica, ni si la història -com deia Fidel– l’absoldrà. Crec que sí, en alguns aspectes…

El comandante admirava el castrisme cubà, però el cert és que, a diferència d’aquest règim, s’ha sotmès habitualment a eleccions i les ha guanyades. I diuen que el seu successor, Nicolás Maduro -que ja veurem si disposa del seu lideratge, que probablement no-, també ho té força bé…

No ho sé, tot plegat és complex d’analitzar. Chávez ha estat un populista nat, però també un gran líder. Un demagog amb alguns aires de pallasso, però no pas un boig. Un militar colpista en els seus inicis, però també un dirigent clarament orientat a l’esquerra. I per això mateix enfrontat als EUA -l’imperi ben clar a la regió-, ni que ara governi Obama.

I tot això a Veneçuela com a país l’economia del qual -i no és poca cosa- es basa sobretot en el petroli. En un or negre que ha permès a un polític gairebé irrepetible bastir un nou Estat assistencial, clientelar. I en el marc d’una societat que -també per tradicions culturals- no ha deixat de ser conflictiva…

Llums i ombres, doncs. I la incertesa d’un futur que comença ara. Llatinoamèrica ha estat, històricament, una regió del món convulsa i sotmesa a moltes dificultats, violència i tiranies. El que els progressistes democràtics volem per a aquell àmbit -com, de fet, per a tot el món- són sistemes polítics basats en l’equilibri entre llibertat i justícia, i poseu-hi l’ordre que vulgueu.  

No sé si aquest era ben bé el model chavista. El mandatari veneçolà, que se sentia hereu del l’històric libertador Simón Bolívar, era també un líder despòtic, i un dirigent que practicà certs graus de censura, per exemple a la poderosa cadena opositora Radio Caracas Televisión. I emprà, durant els seus catorze anys al poder, estratègies legals d’ètica política molt discutible. I, malgrat tot, tenia darrera seu una majoria qualificada de la població. No perquè sí…     

Deixeu-me homenatjar-lo -si cal- amb un tema de Soledad Bravo -a qui fa dos posts incloïa al crec que molt currat LLATINS de luxe [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/222761]-, el deliciós Pajarillo [http://youtu.be/JrO8MSP-7tE].

Per a alguns, HCh. haurà estat un pardal; per a d’altres, una au rapinyaire. Pensem-hi una mica, i no només des d’aires caribenys…  

  1. La censura de Chávez als canals de TV s’ha qüestionat des de la premsa europea en virtud del sempitern dret a la llibertat. Lenin ja ens va demostrar que la llibertat és el dret dels poderosos, i cada dia li dono la raó.
    En un context europeu, els mitjans que va censurar Chávez haurien estat directament tancats pel jutge, per qualsevol jutge.
    Els polítics que sofrim aquí hauriend’aprendre molt de les polítiques de participació de Venezuela. Els nostres petits inútils elevats a diputats no tenen ni punyetera idea de què vol dir democràcia participtiva. El darrer exemple el tenim amb el Junqueras, el borni. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.