A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

VIA CATALANA il·lusionant i eficaç, però de resultats encara incerts: TRESQUEM-LA!!!

General
De l’èxit de la Via Catalana cap a la Independència no en pot dubtar ningú, i només cal seguir una mica l’actualitat d’aquests dies. L’objectiu de la impressionant mobilització –trenar el país de nord a sud- s’ha cobert amb escreix. Tothom pot sentir-se’n orgullós, des dels organitzadors i els seus voluntaris fins als centenars de milers de persones -sigui quina sigui la xifra exacta- que hi hem participat.

El nostre poble -o una part considerable- ha tornat a expressar-se amb serenor i contundència alhora. La pilota retorna ara a la teulada de la política, i aquí és on poden haver-hi les veritables dificultats d’un procés il·lusionant però encara incert. Sobretot, perquè el veí del costat ja veiem -i sabíem- que no està gens per la feina. Tot i així, els nostres polítics s’adonen que al darrere tenen un país exigent, i aquesta ha de ser la gran legitimitat de la seva força… 

Dimecres, 11 de Setembre, al tram de Barcelona que a mi i al meu entorn ens havia tocat, va ser molt emotiu compartir la Via Catalana amb un senyor valencià de 77 anys i la seva esposa, catalana del Principat. T’adones que hi ha uns vincles que, poc o molt, baixen més enllà d’Alcanar i de Vinaròs. I per a mi, que he tingut dos avis valencians, això sempre és un motiu de satisfacció afegida…

Més enllà de la vivència personal -segur que també en teniu moltes-, enllaçar el país de la manera que ara s’ha fet, tot donant-nos les mans, demostra una capacitat de mobilització, i també d’il·lusió, fora mida. És clar que el precedent de la gran manifestació del 2012 -i altres d’anteriors- podia fer preveure aquest exitàs. Però també és cert que s’està demostrant que les coses no surten soles, i que calia l’impuls d’una organització eficaç com ja l’any passat va ser l’Assemblea Nacional Catalana. En estreta col·laboració amb entitats com Òmnium Cultural i moltes altres associacions i col·lectius. 

El partit, doncs, s’està jugant bé, però encara no està guanyat, ni de bon tros. La famosa consulta, a més d’una qüestió jurídica, és una exigència ciutadana, plantejada fins i tot per alguns sectors que la qüestió de la independència no la tenen massa clara. Amb els nostres polítics és cert que hem de ser exigents, però també comprensius. Hem de saber, a l’estil de la Via Catalana, donar-los la mà. I sobretot quan és ben clar que a Madrid topen amb un mur tan rígid, en un entorn on ja veiem que també és plausible que s’hi escapi algun mastegot…   

Des de l’inici del procés actual, aplico sempre la coneguda màxima del filòsof italià Antonio Gramsci: “pessimisme de la intel·ligència, optimisme de la voluntat”. Pessimisme per les dificultats objectives, optimisme per la determinació i l’entusiasme col·lectius. Via Catalana cap a la Independència? No és tan fàcil, però és evident que ens ha tocat, en l’escenari actual, trescar-la. Fem-ho: ens hi va, en una part decisiva, el futur.     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.