A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

SERRAT, les dues reconciliacions

General

Des de la riquesa de la música popular, Joan Manuel Serrat és un dels bastions de la memòria sentimental d’aquest país. Ni que el bilingüisme deliberat de la seva trajectòria, instituït al cap de pocs anys, ens sonés a molts en el seu moment com una mena de traïció a la causa d’una cultura que s’ho val. Jo, potser per la meva edat, no renuncio a l’impuls de lamentar aquesta ambigüitat i l’ambivalència interessada que suposa. Però aquest lament no m’impedeix d’admetre que Serrat és, en l’àmbit de la cançó d’autor universal, un dels pocs mestres absoluts del gènere. Per això no és estrany que, en els darrers temps, m’hi hagi reconciliat, pel cap baix, dues vegades. 

 

La primera reconciliació va ser l’any 2006, quan les meves filles em van regalar el triple CD Per al meu amic… Serrat (Discmedi). Un conjunt d’intèrprets i de grups hi interpreten els èxits més coneguts del noi del Poble Sec en llengua catalana. Per mi, la producció serratiana que més he seguit i que em sembla realment consistent (no dic que l’altra no pugui ser-ho: dic que la conec molt menys, malgrat el valor indubtable que tenen treballs com Mediterráneo o l’àlbum dedicat a la poesia d’Antonio Machado, per exemple).

Tal com sol passar en aquesta mena de barrija-barreja -amb el disc d’homenatge a Lluís Llach, que també corre per casa, s’esdevé una mica el mateix- els resultats són, a voltes, decebedors. No per les cançons, normalment molt ben triades, ni per la categoria de l’homenatjat, sinó per la qualitat dels versionadors, molt desigual.

I és que no resulta fàcil interpretar cançons d’un estil, a voltes, ben diferent del teu i que els resultats siguin versemblants -oi Sisa, Pau Riba o Pere Tàpias? (Aquest darrer, deixeu-m’ho dir de passada, fa bé de dedicar-se preferentment a la ràdio i a la teca…).

En alguns dels temes que ens volen donar una altra interpretació de l’obra de Serrat s’hi produeixen veritables destrosses. No em feu dir noms, no vull ser cruel. Ara: ¿quan entendrà el bon jan que suposo que és Pep Sala, per exemple, que la malaurada mort de Carles Sabaté el va dur a tenir un protagonisme de la veu que no li pertoca, perquè els déus no li han donat el do del cant? I de la gola de Santi Arisa, multifacètic músic, podríem dir tres quarts del mateix… 

Hi ha, això sí, versions molt aconseguides que no desmereixen l’original -en les altres, sempre pensem en la interpretació serratiana i el nostre autor encara se’ns fa més gran. Com a actius de Per al meu amic… Serrat estic pensant, per exemple, en Antònia Font (Kubala), Peret (Me’n vaig a peu, també reeixida quan la canta Miquela Lladó), Sergio Dalma (Ja tens l’amor), Maria del Mar Bonet (Rosa de l’adéu), Joan Isaac (La tieta), Rosa Zaragoza (Res no és mesquí), Marina Rossell (Pare) i uns pocs noms més. I, és clar, les versions instrumentals d’Els vells amants i Com ho fa el vent, a cura de Ricard Miralles, i la de Paraules d’amor del tan enyorat Tete Montoliu

La segona reconciliació es va produir fa unes poques setmanes, quan vaig anar, com de costum, a una biblioteca pública barcelonina -la Joan Miró, per ser exactes- i en vaig treure en préstec (Sony BMG, 2006), el darrer treball de l’artista en la nostra llengua després d’anys -massa- de no gravar en català.

A -que potser ja sabeu que és com els menorquins anomenen Maó, on Serrat hi té un refugi vora el port- hi ha unes quantes cançons que són meravelloses. Jo -com que els darrers anys el seguia més aviat poc, i, a més, no comparteixo gens la passió que ell i el seu amic Sabina senten per les curses de braus- em creia que el mestre estava gairebé acabat, problemes de salut a banda. I no, resulta que no ho està gens…

O sigui que a aquest disc hi trobem lletres i músiques de primera, amb la col·laboració de músics de l’experiència de Ricard Miralles, Josep Mas (Kitflus) i els altres instrumentistes que intervenen en la gravació.  M’agraden especialment la que dóna nom al disc, , i també El teu àngel de la guarda, Perdut en la ciutat, Mala mar -amb lletra de Joan Margarit-, Capgròs -dedicada al desaparagut i entranyable Josep M. Bardagí-, Ja tens l’amor, Res al ras i, sobretot, les dues grans perles del disc, aquelles cançons que un no es cansaria mai d’escoltar: Cremant núvols i, posats a triar la millor, Plou al cor, una autèntica obra mestra -a parer meu- que us he seleccionat al You Tube. 

Ja ho dic: JM Serrat et convenç per una qualitat que supera habitualment la prova del cotó, més que no pas, sovint, per les actituds. És un home indubtablement progressista, però s’ha aprofitat força -ni que la seva mare provingués de l’Aragó- de les singularitats lingüístiques i culturals ibèriques, fonamentades històricament en l’opressió de l’àrea castellanoparlant sobre la resta.

I la jugada li ha sortit prou bé: a l’Amèrica Llatina sembla que és gairebé un déu, i aquí, s’hi estigui més o menys d’acord, la majoria del públic, pel cap baix, el respecta. I és que es tracta d’un dels exponents veritablements grans de la cançó d’autor, entre nosaltres i arreu del món. Fins i tot des d’un cert desacord, cal ser equànime i saber destriar les coses… 


  1. Mai he deixat d’admirar la poesia, la música, la veu -i el sentiment que hi traspúen- de les cançons del Serrat, però a voltes oblidem allò que ens ha agradat sempre, i dediquem el temps i la il·lusió a escoltar coses diferents o a anar canviant els gustos per d’altres cantantautors que anem descobrint (Feliu Ventura, per exemple o d’altres).
    Per això és d’agrair -i molt- el teu article al bloc, i la cançó que hi acompanyes, que, efectívament és molt bona i demostra això que dius, que el Serrat està en forma, que compon i canta amb el cor i la veu de “tota la vida”, que és el de sempre… la seva veu i el sentiment amb què canta no han canviat i et fa sentir com “tornar a casa” com si fos de la família…
    No exagero, per a mi és així. No se li pot demanar que “faci política” que utilitzi el seu art per defensar el català, llengua que ell respecta i estima, però aquesta no deu ser “la seva guerra” i no perquè no vulgui lluitar per la nostra -i seva- tan malmesa llengua, sinó perquè ell és un poeta i un músic i un gran comunicador, i un comunicador no hi entén de política, sinó de posar el cor i el sentiment amb el que està intentant comunicar i el vehicle amb què ho faci… doncs, resta en segon terme. Almenys, jo sempre ho he vist així i per a mi són tan importants les “Paraules d’amor” com la magnífica cançó “Lucía” de la que sempre n’he recordat la lletra sencera… “Vuela esta canción para ti Lucía, la más bella historia de amor que he tenido y tendré…”…”No hay nada más bello que lo que nunca he tenido, nada más amado que lo que perdí, perdóname, si hoy busco en la arena una luna llena que arañaba el mar…” I n’hi ha tantes! Em sé de memòria gairebé totes les seves lletres, plenes d’una tendresa que no sap d’idiomes, ni de política.
    D’una altra banda, sempre he admirat i m’he emocionat moltíssim amb -també totes- les cançons del Llach, qui a més d’aquests components hi afegeix un plus de defensa de la llengua catalana i un plus molt important de posicionament polític en defensa de la nació catalana, dels pobles oprimits, i de denúncia de les injustícies; una opció molt més de compromís… recordem la cançó “Palestina”… aquella altra “que n’és de trist si un infant mata, allà i aquí mor la tendresa…” n’hi ha tantes!
    Són diferents, però per a mi, igual de valuosos.
    Gràcies per haver-me fet recordar tota aquesta música que forma part -i molt important- dels moments més especials de la meva vida… ah! i tens raó, les versions d’aquestes cançons, cantades per altres encara que siguin bons, sense la veu i el gest de qui les ha composades… no són el mateix! Prefereixo sempre, versió original amb la veu de qui l’ha composta, és semblant al que em passa amb la literatura; si un escriptor ho fa en castellà, no llegiré la traducció catalana, sinó l’original, encara que m’agrada molt més llegir en català, també ens agraden Jacques Brel i Brassens, oi? i no és el mateix escoltar-los en francès que traduïts…
    Ah! i ja per acabar, escoltaré el disc sencer de Mô, que no el coneixia, i ja te’n donaré la meva opinió, tot i que, per la cançó de mostra, segur que serà molt bona! Gràcies per haver propiciat aquest “retrobament”.

  2. és dolça i de agrair… i cremant núvols també. En Serrat és una persona franca i el seu somriure el salva de tot dubte. No és emblemàtic , però sí honest. N’hi ha que m’agraden més, és clar.

  3. Hola Joan. M’encanta el teu bloc, i m’ha agradat molt la conversa que heu tingut sobre en Serrat. Per a mi ha estat sempre el meu cantat de capçalera. És un cas complex, és a dir, d’una banda entenc que té un gran carisma i talent, i reflecteix molt bé el perfil d’una bona part de Catalunya (sobretot la barcelonina, la més mestisa). A mi m’agrada especialment tota la seva etapa com a integrant remarcable d’Els Setze Jutges (aquest material està pendent de reedició, com fou fa anys el disc “Encontre” d’edigsa amb text de Maria Aurèlia Capmany), i posteriorment, al llarg dels anys, si bé ha fet grans discs en castellà, per a mi els que ha anat treient en català sempre han estat superiors, més lírics i poètics. Valoro d’ell que hagi col·locat -3 vegades- un disc en català com a número 1 de les llistes de vendes espanyoles. I encara que els últims anys hagi entrat una mica en decadència artística, i l’últim parèntesi entre discs en català -10 anys!- s’hagi fet massa llarg, seguirà sempre un dels grans de la Nova Cançó. Crec tanmateix que, tal i com veié el gran Vázquez Montalbán, en el poeta del poblesec conviuen dues ànimes: la del poeta i cronista popular que, bé en català bé en castellà, ha deixat per a la posteritat joies indiscutibles (el meu carrer, cançó de matinada, el drapaire, salam rashid, barquito de papel, m’en vaig a peu, perdut a la ciutat, cançó de l’amor petit, etc.), i l’industrial de la cançó comercial de masses (fet que el porta a associar-se amb Sabina o Ana Belén i Víctor Manuel) per afrontar gires maratonianes per a les quals ja no té prou bé ni està en condicions. En qualsevol cas, amb els “peròs” que calguin, per a mi la seva discografia clàssica -la catalana està formada per dotze LPs més singles, rareses i duets i col·laboracions amb diversos companys de la nova cançó- sempre serà canònica, imprescindible, i una obra que va revolucionar la música popular. 

  4. Hola Joan,

    A més de felicitar-te pel teu magnífic bloc i per aquest interessantíssim post, volia dir-te que a mi les versions m’agraden molt, i que el triple disc d’homenatge “Per al meu amic…Serrat” i el doble “Si vens amb mi… homenatge a Lluís Llach”, constitueixen dues de les propostes discogràfiques que he rebut amb més il·lusió durant els últims anys. Naturalment les diverses versions són desiguals, però m’encanta escoltar cançons dels meus grans mites artístics en altres veus, ja que això palesa la seva condició de clàssics vivents. I moltes fan patxoca, com les d’aquells que surten a ambdós discs: Maria del Mar Bonet, Miquel Gil, Marina Rossell o, sobretot, el gran Joan Isaac, que quan va presentar en directe la “vida al sol” dedicava un apartat a interpretar en directe les seves brillants versions de “La tieta” i “Vida”.  

Respon a Yolanda D Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.