A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

RACHMANINOV

General
Diuen que la música amansa les feres. Ara que som en temps de tribulacions, de feres en surten de molts caus. Però jo no necessito l’art dels sons per a amansir, sinó per a tonificar-me. Com una teràpia proactiva, o un ioga quotidià. Com l’estímul constant que ens cal atresorar sempre, i, si no en tenim prou, anar-ne a comprar…  
 
Un dels compositors que més aconsegueix muscular el meu ànim és Sergei Rachmaninov. La magnificència de les seves composicions, singularment al piano. L’elegància de la seva sensibilitat, vellutadament romàntica. La percepció d’un cert decadentisme que dóna a la seva música l’encant perenne des del que flueix el temps.

Endut pels cantautors i d’altres formulacions de la musicalitat més popular, la música que en diuen clàssica no és un territori que transiti de manera prou freqüent, però sempre m’agrada endinsar-m’hi. I el piano [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/119108] constitueix el meu instrument de referència, sense excloure’n -començant per la guitarra- la majoria dels altres. 

En tot aquest univers, un dels meus autors preferits és el rus -finalment nacionalitzat nord-americà- Sergei Rachmaninov (escric el seu nom així, tal com en el disc que en tinc del segell Decca). Si escolteu, per exemple, el segon moviment en adagio sostenuto del seu meravellós Concert per a piano i orquestra núm. 2 [http://youtu.be/21z-K5ChWbE], convindreu que es tracta d’un cim sonor, d’una fita sublim de la creativitat artística. O així ho sento…

Rachmaninov -mort a Beverly Hills l’any 1943- ha estat el darrer exponent del Romanticisme musical rus. A més de pianista de talent i director d’orquestra, va ser un autor de gran èxit internacional per la seva facilitat en la composició melòdica, la seva rica orquestració i l’encesa expressivitat de les seves notes.

Deixeble de Txaikovski i autor d’una producció musical prohibida ben aviat per la  Unió Soviètica -la qual cosa comporta valor afegit al meu rebuig per aquell règim-, hi ha un altre detall de la seva biografia que me’l fa proper: el fet que es casés el 1902 amb una cosina germana seva, enllaç poc ben vist per l’Església Ortodoxa russa de l’època. Jo, que també sóc fill de cosins germans, no puc deixar de mostrar-me sensible al fet, ni que no em caigui massa a la vora…

Romàntica. Subtil. Vigorosa. Intensa. Seductora. Vellutada. Resplendent. Són set adjectius -i m’aturo- amb què goso qualificar la seva música. Al so del piano i d’altres instruments, i en el combat virtuós que sempre lliura l’orquestra, Rachmaninov -no és l’únic, òbviament- em tonifica l’ànim, em millora els bioritmes, en modula les vibracions. Per això m’agrada que el compartiu, si voleu, al vostre gust…

  

  1. Ho has descrit amb tanta precisió… i amb les paraules adequades… no puc afegir-hi res més, tan sols admirar la manera de descriure una música, cosa que sempre m’ha estat molt difícil… i si, el Concert per a piano i orquestra núm.2 de Rachmaninov sempre m’emociona, m’anima, em reconforta i transmet una certa nostàlgia que no és trista… potser romàntica. Només afegir una anècdota: vaig descobrir aquest concert -i també de passada a Rachmaninov- un dia de compres al Corte Inglés; una amiga meva em va posar uns “cascos” i em va dir: escolta això!. Des de llavors tinc una autèntica devoció pel compositor, per aquest concert i també, no cal dir-ho, per aquesta amiga que me’l va fer descobrir. Hauria estat imperdonable no haver-lo conegut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.