RACHMANINOV
Un dels compositors que més aconsegueix muscular el meu ànim és Sergei Rachmaninov. La magnificència de les seves composicions, singularment al piano. L’elegància de la seva sensibilitat, vellutadament romàntica. La percepció d’un cert decadentisme que dóna a la seva música l’encant perenne des del que flueix el temps.
En tot aquest univers, un dels meus autors preferits és el rus -finalment nacionalitzat nord-americà- Sergei Rachmaninov (escric el seu nom així, tal com en el disc que en tinc del segell Decca). Si escolteu, per exemple, el segon moviment en adagio sostenuto del seu meravellós Concert per a piano i orquestra núm. 2 [http://youtu.be/21z-K5ChWbE], convindreu que es tracta d’un cim sonor, d’una fita sublim de la creativitat artística. O així ho sento…
Rachmaninov -mort a Beverly Hills l’any 1943- ha estat el darrer exponent del Romanticisme musical rus. A més de pianista de talent i director d’orquestra, va ser un autor de gran èxit internacional per la seva facilitat en la composició melòdica, la seva rica orquestració i l’encesa expressivitat de les seves notes.
Deixeble de Txaikovski i autor d’una producció musical prohibida ben aviat per la Unió Soviètica -la qual cosa comporta valor afegit al meu rebuig per aquell règim-, hi ha un altre detall de la seva biografia que me’l fa proper: el fet que es casés el 1902 amb una cosina germana seva, enllaç poc ben vist per l’Església Ortodoxa russa de l’època. Jo, que també sóc fill de cosins germans, no puc deixar de mostrar-me sensible al fet, ni que no em caigui massa a la vora…
Romàntica. Subtil. Vigorosa. Intensa. Seductora. Vellutada. Resplendent. Són set adjectius -i m’aturo- amb què goso qualificar la seva música. Al so del piano i d’altres instruments, i en el combat virtuós que sempre lliura l’orquestra, Rachmaninov -no és l’únic, òbviament- em tonifica l’ànim, em millora els bioritmes, en modula les vibracions. Per això m’agrada que el compartiu, si voleu, al vostre gust…